Política

ALBA VERGÉS

Vicepresidenta del Parlament

“Encara ho estic paint, ara em toca cuidar-me”

“Gestionar la pandèmia va ser molt dur i exigent a nivell físic i mental”

“Necessito fer un canvi de paisatge i no trobar-me molta gent que m’aturi”

Manifestacióa València
Regirant entre els seus records personals, inicialment Alba Vergés volia il·lustrar aquesta entrevista amb una imatge dels seus inicis en política, fa una dècada a Igualada. Finalment, però, va tirar encara més enrere amb aquesta fotografia on se la veu, a l’esquerra, en una manifestació a València amb motiu del 25 d’abril. L’acompanyen la seva germana i una amiga.
Molta gent m’ha aturat pel carrer per agrair-me que expliquéssim què passava i els acompanyéssim
Hauria pogut fer qualsevol altra cosa, infermera per exemple, i hauria estat igualment feliç
Tot­hom la té molt pre­sent per la seva expo­sició mediàtica durant la pandèmia, però molt pocs deuen saber com se li va des­per­tar la vocació política. Ens ho explica?
Fa deu anys, el 2011, la gent d’ERC d’Igua­lada em va tru­car perquè em pre­sentés a les llis­tes de les muni­ci­pals. Vaig accep­tar sense ser mili­tant del par­tit, perquè jo for­mava part del movi­ment inde­pen­den­tista de la ciu­tat. Em vaig que­dar a les por­tes d’entrar a l’Ajun­ta­ment, va anar d’un regi­dor, però vaig començar a mili­tar i em vaig impli­car en la secció local. Uns mesos després va ser el congrés naci­o­nal d’ERC en què s’hi pre­sen­ta­ven l’Oriol [Jun­que­ras] i la Marta [Rovira]. Vaig aga­far el cotxe tota sola, me n’hi vaig anar i hi vaig veure un ambi­ent superen­gres­ca­dor. La il·lusió es pal­pava en l’ambi­ent i vaig con­ti­nuar, fins avui.
A casa seva es res­pi­rava molta política?
L’hem vis­cut sem­pre. De joves, la meva ger­mana i jo anàvem a totes les mani­fes­ta­ci­ons: de l’11-S, anti­glo­ba­lit­zació, con­tra la des­fi­lada de les for­ces arma­des... en gene­ral, con­tra les injustícies i les reta­lla­des de drets. Recordo que a Igua­lada hi havia un bar, el Jimmy Jazz, que era molt aglu­ti­na­dor de dife­rents movi­ments i on hi havia molta acti­vi­tat.
L’Alba Vergés que hi anava de jove s’hau­ria cre­gut que aca­ba­ria fent política? Què volia ser lla­vors?
No, ja et dic que no m’ho hau­ria pen­sat mai. Sem­pre he tin­gut una enveja sana de la gent que des de petita ha sabut què volia. Jo crec que a la vida et vas tro­bant en dife­rents cruïlles on et fan triar: lle­tres o ciències a l’ins­ti­tut, les dife­rents car­re­res uni­ver­sitàries, etc. Jo vaig fer eco­no­mia perquè sem­pre m’ha agra­dat. He aca­bat aquí, però hau­ria pogut fer una altra cosa, infer­mera per exem­ple, i hau­ria estat feliç igual­ment.
Hau­ria patit molt en la pandèmia, però segur que també ho ha fet com a con­se­llera.
Ha estat molt dur i exi­gent. Encara ho estic paint tot ple­gat i sort que entre la gent de l’equip ens vam aju­dar molt.
Li ha pas­sat fac­tura en l’aspecte físic o men­tal?
A nivell físic, molt. Tenia els hora­ris des­con­tro­lats, men­java mala­ment i el meu pes es va alte­rar. El can­sa­ment s’acu­mu­lava, vaig per­dre la veu i em sen­tia encar­ca­rada de l’esquena. El cos i la ment van junts: si estàs bé física­ment, tens més ener­gia per enca­rar-ho tot. Ara em toca cui­dar-me una mica.
Com s’ho feia per des­con­nec­tar de tot ple­gat?
Com que sem­pre tens feina i no dis­po­ses de gaire temps per pen­sar, inten­tes des­con­nec­tar en molts moments molt i molt petits. Però mai no ho fas del tot.
Vostè té dos fills, tam­poc devia ser fàcil per a ells...
Els nens, en gene­ral, són una pas­sada i ho han entès tot molt més bé del que ens pen­sem. Si els ho expli­ques bé, ho ente­nen molt millor que els adults i també ho com­plei­xen millor. Els meus, m’imi­ten par­lant del coro­na­vi­rus.
Ara que ja ho ha dei­xat enrere, se sent alleu­ge­rida?
Em sento tran­quil·la. Amb un punt de satis­facció de haver pogut pre­pa­rar una estratègia de vacu­nació que ha fun­ci­o­nant molt bé i que la gent reco­neix. La gestió de la pandèmia ha estat molt difícil i hem fet el que hem pogut i més. Segur que algú hau­ria fet alguna cosa dife­rent, però t’has de posar en aquell moment i amb la infor­mació que tenies lla­vors. Si hagués mar­xat en plena onada m’ho hau­ria pas­sat mala­ment, així que també estic tran­quil·la en aquest sen­tit, tot i que encara con­servo l’hàbit de mirar-me les dades.
Va ser una època amb mol­tes tiban­tors polítiques i també amb mol­tes cri­ti­ques exter­nes, algu­nes pot­ser exces­si­va­ment sag­nants. Fins a quin punt la van afec­tar?
Quan lide­res una con­se­lle­ria, les crítiques s’han d’accep­tar. Això no vol dir que t’agra­din. De crítiques, n’hi ha hagut mol­tes. I reu­ni­ons dures amb molts sec­tors, també. Inten­tes enten­dre’ls, empa­tit­zar amb tot­hom i seguir bus­cant l’equi­li­bri. Jo em fixava en la gent que feia apor­ta­ci­ons perquè volia cons­truir. Aquesta era la base. Al final, a la con­se­lle­ria res­pons tu sobre molta gent que fa la seva feina i hi diu la seva. Poses la cara inten­tant res­pon­dre per l’equip i ento­mar tu aquests impac­tes. No volia que afectés qui havia de tirar això enda­vant a nivell assis­ten­cial o de salut pública, per exem­ple.
M’ima­gino que ara, alli­be­rada de la con­se­lle­ria, neces­si­tarà unes bones vacan­ces per des­con­nec­tar...
La meva mater­ni­tat ha anat molt lli­gada a la meva vida política. Vaig entrar al Par­la­ment quan aca­bava el permís de mater­ni­tat del meu pri­mer fill i vaig entrar de con­se­llera emba­ras­sada de la nena. Des que vaig ser mare que no hem viat­jat a l’estran­ger. Sem­pre hem inten­tat estar per aquí, fer platja, Piri­neus... A Cata­lu­nya s’hi pot fer de tot, però, sen­tint-ho molt, ara neces­sito un canvi de pai­satge i no tro­bar-me molta gent que em cone­gui i m’aturi, així que ani­rem uns dies a les Canàries.
Ha notat que tanta expo­sició l’ha fet més popu­lar?
D’alguna manera, sí. Però crec que ho ges­ti­ono bé perquè m’encanta xer­rar. És més com­pli­cat quan ets amb els nens i fas qual­se­vol cosa, com anar a com­prar, i la gent et para i et comenta coses. La veri­tat és que tot­hom superbé, molt millor del que hau­ria ima­gi­nat. Jo he estat en una bom­bo­lla vivint una pandèmia dife­rent de la de la resta de la població. Tot­hom estava a casa tan­cat i jo, lluny de casa, ges­ti­o­nant això. Molta gent m’ha parat i m’ha donat les gràcies perquè els havíem acom­pa­nyat i expli­cat què pas­sava, perquè algú els par­lava. Ho vam pro­cu­rar molt.
Què n’espera, d’aquesta nova etapa política com a vice­pre­si­dent del Par­la­ment?
D’alguna manera, un retorn a la política d’aquells orígens, de quan anava a les mani­fes­ta­ci­ons. Si creus en la justícia social i a reduir les desi­gual­tats, hem de fer fort el Par­la­ment i el govern, ara que estem en un moment polític com­plex després de tres anys duríssims.
Sem­bla que ja no miren la república cata­lana tan a curt ter­mini, oi?
És una mirada del dia a dia. Les coses no te les rega­len ni es fan soles, t’ho has de tre­ba­llar tu a diari. Ho hem fet en els moments polítics més bèsties però més macos, quan hem arri­bat més lluny, i ho segui­rem fent. Ara hem de tor­nar a tro­bar-nos i a gene­rar com­pli­ci­tats aquí al Par­la­ment i amb la soci­e­tat. La república cata­lana ens durà a un lloc on l’Estat no ho farà mai, perquè ni ho vol ni està cons­truït per poder-ho fer.

Acolorida i sociable

Quan el coronavirus ens va tancar a tots a casa, seguir les seves aparicions diàries informant de l’evolució de la pandèmia i de les mesures per contenir-la va ser, per a molts, una rutina més. De manera que Alba Vergés és una de les diputades més populars d’aquesta tretzena legislatura. En aquelles rodes de premsa vam descobrir una persona amb tirada cap a la vestimenta amb colors cridaners. “M’agraden molt i sempre he estat així, tot i que ara vaig més moderada perquè el context on et mous importa, i som en una institució molt representativa.” Vergés admet que pot semblar una bajanada per a molts, però, en el seu cas, la roba té capacitat d’aixecar-li l’ànim. “Si un dia em llevo cansada i em costa arrencar, amb una jaqueta rosa m’activo. Amb una de marró, gris o apagada, em costa molt més”, explica. En temps pandèmics, la cultura ha estat un refugi mental per a molts. Ella no n’ha consumit per manca de temps. Ara té ganes de recuperar el temps perdut “anant a concerts, festivals i festes majors, ballant, xerrant i disfrutant amb la gent”. [Entrevista realitzada a finals de juny, abans de l’augment de casos de la cinquena onada.]

Alba Vergés

Nascuda a Igualada el 1978 i llicenciada en economia, va ser l’encarregada de liderar el Departament de Salut durant la pandèmia. Actualment és la vicepresidenta primera del Parlament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia