Des del febrer d’aquest any, Eva Parera compagina la feina de regidora a l’Ajuntament de Barcelona, per Barcelona pel Canvi, amb la de diputada al Parlament, pel PP. Molta feina, molt d’estrès.
No té temps de res...
No, i he de reconèixer que comença a ser un problema.
Però sabia on es ficava.
Sí. A veure, no és tant on et fiques sinó quin objectiu tens, i jo tinc molt clar l’objectiu polític, sé on vull arribar, i per això he d’anar passant etapes, i aquestes no són mai com tu havies pensat, perquè la política és canviant.
Vostè és una política professional?
Soc una política vocacional. Quan havia de triar carrera jo em decantava per ciències polítiques i em vaig decantar per dret pel consell d’un amic del meu pare, el president de la FIBA, que em va dir que hi havia un futur enorme en l’especialització del dret esportiu i que si feia dret sempre em podia acabar dedicant a la política. La formació que et dona el dret et va molt bé per a la política. Quan vaig ser al Senat i em va tocar legislar, com a advocada va ser molt maco. La gent banalitza molt la política, però si t’ho prens seriosament és una activitat preciosa.
Políticament com es defineix Eva Parera?
Jo em defineixo de dretes.
Cal ser valent per dir que s’és de dretes, perquè està com ‘demonitzat’.
Avui en dia estan demonitzades moltes coses. Però jo soc una persona, per a bé o per a mal, amb pocs complexos que diu sempre el que pensa. El problema de la política és que la gent no diu el que realment pensa. I això ho he viscut molt dins de Convergència i Unió.
I de quin partit és vostè?
Jo sempre em vaig sentir molt d’Unió Democràtica. La Unió Democràtica de Duran i Lleida a mi em representava molt.
Si Unió encara existís...?
Jo hi seria si hagués trencat amb Convergència. No has de ser als llocs per unes sigles, has de ser als llocs per expressar-te lliurement, allí on millor es representi el que tu penses i on et sentis lliure per expressar-ho. Al final Unió va desaparèixer i jo vaig entrar a Units, i en el moment en què Units va començar a assimilar els postulats del PSC, per comoditat, jo me’n vaig anar. Ho sento, no és això. Aleshores vaig tenir l’oferta del Manuel Valls, perquè amb ell sempre he tingut la llibertat de dir el que vulgui.
Tornem a Duran i Lleida. Defineixi-me’l com a polític.
Em sembla un estadista. Per sobre de qualsevol tema personal, posava al davant el que era millor per a Catalunya.
Més que un ministeri hauria d’haver tingut una presidència?
Hauria estat un gran president de la Generalitat. Crec que la història hauria estat molt diferent si hagués estat president en comptes d’Artur Mas. Són la nit i el dia.
Va tractar molt malament Convergència a Unió?
Sí, històricament. Era una relació molt complicada. Jo vaig deixar el meu escó al Senat sense cap complex. Vaig dir: “Això no és lo meu i marxo.” Però allò era una relació molt tensa i molt forçada, perquè veies una deriva nacionalista en Convergència que Unió no la tenia en la seva direcció.
Anem a Manuel Valls. Durant un temps el nacionalisme català el veia amb simpatia, per allò dels catalans universals...
En Manuel és molt antinacionalismes i per això ens hem entès molt bé. Crec que confonem el fet de defensar una cultura pròpia, una llengua, unes arrels, Catalunya, com jo faig, amb el fet de ser nacionalista. No té res a veure. Jo defenso el català, però això no vol dir que hagi de trepitjar el castellà. Defenso Catalunya, però això no vol dir que hagi d’anar en contra d’Espanya. Això és un error i Catalunya forma part d’Espanya i Espanya ha de formar part de Catalunya. És indissoluble. I el nacionalisme el que fa és una política de divisió, i per uns motius egoistes. No actua per motius polítics, sinó per motius partidistes. Podríem comptar amb els dits d’una mà, dels que estan defensant la independència, els que realment s’ho creuen. Jo ho vaig veure: a les executives de CiU posaven les enquestes i deien “Ui, no anem bé, ens està pujant Esquerra, hem d’adequar el debat cap aquí.” I a partir d’aquest moment és quan comença a fallar tot.
Parli’m de Manuel Valls.
Jo el trobaré molt a faltar. Te’l definiria amb majúscules com a polític. No té res a veure amb la política que es fa aquí, ni com pensa ni la visió que té. Ha estat primer ministre d’una potència mundial. A França hi ha un funcionament diferent de la política i pel tema de les segones voltes que tenen allà s’aplica una mica el mal menor que vam fer aquí a l’Ajuntament de Barcelona.
S’imaginava fent alcaldessa Ada Colau?
En la vida. Ni ell ni jo.
I això és la política?
Tu defenses un ideari. Nosaltres teníem dos objectius a la candidatura: intentar governar, com tothom que es presenta a unes eleccions, i l’altre era sobretot confrontar l’independentisme. Jo m’incorporo al projecte Valls, tot i que ell és d’esquerres...
I aleshores quin és el punt de confluència?
Confluïm en allò que pensem dels partits polítics, en el que trobem a faltar de la política espanyola, sobretot en la catalana, que està molt pitjor, i coincidim que algú ha de fer alguna cosa per eliminar l’independentisme. No eliminar una idea, que és respectable, sinó que cal combatre aquesta mentalitat de la unilateralitat i d’estar per sobre de les lleis. I Valls deia que era bàsic que l’independentisme quedés a l’oposició, per posar fi al procés. I aquest segon objectiu, que era a les nostres mans, el vam tirar endavant.
Com afectarà la marxa de Manuel Valls a Barcelona pel Canvi?
Continuem. Jo represento aquest partit de centre, català, que està fent política a Catalunya.
El Parlament o l’Ajuntament?
L’Ajuntament. El Parlament és un pas més en tota vida política que crec que cal fer, però la meva responsabilitat principal ara, i futura, és l’Ajuntament. Per consolidar un projecte polític sòlid cal començar per l’àmbit municipal.
Vostè ha estat senadora. De què serveix el Senat?
Sense majories és molt útil perquè fa de contrapès important; amb majoria absoluta la utilitat perd el sentit.
I la política de què serveix?
Sense política no tindríem democràcia. La política és bàsica. La política forma part de la vida de tot ciutadà, sempre. En tot cas el problema és com exercim la política. Jo no qüestionaria la política, sinó les persones que l’exerceixen.