ANNA TORRENTÀ I COSTA
ERC
“Jo era una candidata blanca, sense ismes ni istes”
“Sense viure el món municipal, es pot estar molt desconnectat de la realitat”
“Defensaré els micropobles perquè ocupen el 35% del territori de Catalunya”
Dones i conciliació
La foto és feta el diumenge de Rams del 2009, abans del dinar familiar. A la sessió hi havia les dones de la família: la mare, les dues germanes de l’Anna i les seves dues filles, la Paula i la Mireia. “Soc una gran defensora d’aconseguir la conciliació familiar i laboral per als dos progenitors. Queda feina per recórrer encara.” La imatge recorda que va reduir el seu horari laboral per criar les nenes, ara dues universitàries “compromeses i brillants”.
Sovint queda només l’anècdota. El que es veu a la tele és només una petita part de res
L’escó 66 del Parlament és només on ara m’assec. La tornada cap a casa seria tan fàcil com l’anada
Comptava ser diputada al febrer?
No. Quan m’ho van confirmar ho vaig rebre amb molta il·lusió i molt de respecte, perquè he passat de l’alcaldia d’Ordis [Alt Empordà, 360 habitants] al Parlament sense passar ni per Consell ni per Diputació.
No és gaire habitual.
Suposo. Penso que ha d’estar compensat. Al Parlament hi ha d’haver diputats amb ciències polítiques, però també persones més estrictament vocacionals, com jo, que no he entès mai fer d’alcaldessa com una feina. Que aquesta manera de veure la política es faci visible al Parlament ho trobo molt bé. Des de les nostres professions tots podem aportar molt per millorar la feina parlamentària.
Molts diputats venen del món municipal.
Per sort, ara sí. Sense estar en el món municipal, es pot estar molt desconnectat de la realitat. Alcaldes i regidors saben millor que ningú les dificultats de la ciutadania. És bo veure-ho tot des de les dues vessants perquè permet connectar les dues realitats.
Vostè és molt nova en la política. De què li ve?
Els meus pares estaven molt implicats en la vida social del poble, des del Centre Cultural Santa Caterina, una colla d’amics que van crear una associació. I si hi havia piano al poble era perquè ells feien teatre, recollien diners, el podien comprar i es podien fer classes de piano. Parlo de pagesos que treballaven de sol a sol. No havia anat mai de vacances amb ells i als casaments havíem de marxar abans que tothom perquè el meu pare havia de munyir. No he anat de restaurants amb els meus pares ni a la platja. I els caps de setmana els dedicaven al poble, a cantar a la coral, a fer quines, a fer obres de teatre, a fer concursos de tir al plat. Jo ho he viscut. La dedicació a l’Ajuntament i al Parlament em ve d’això.
Veu complicat fer política en una societat tan polititzada?
Conciliar la vida familiar i personal és complicat. Quan t’adones un dia que les teves filles tenen 3 i 5 anys i les porta al pediatre la teva mare perquè el teu jefe no entén que les nenes es posen malaltes... No vaig voler llavors que les meves filles les cuidessin els avis. Ara fa quinze anys vaig reduir la jornada. Quan les nenes es van fer grans, em vaig haver de complementar el sou amb altres feines.
Dos mesos al Parlament. Encara porta la L penjada.
No ho puc negar. Em van triar perquè era una candidata blanca, sense ismes ni istes. Això era necessari al partit. M’han acollit molt bé. Som tots molt nous. M’han ajudat des del primer moment. No m’he sentit gens perduda. He sentit molts cops al ple diputats dient allò de “És la meva primera intervenció al plenari”. Ho he sentit a membres de gairebé tots els grups parlamentaris. Això, penso, és bo per al Parlament.
L’ha sorprès molt la vida parlamentària?
M’ha sorprès la complicació que porta. Moure una petita cosa porta una feinada terrible. I al final pot quedar-ne només l’anècdota, que enterra hores de reunions, comissions i treballs. El que es veu a la televisió només és una petita part de res.
És conscient que ara mateix la professió de polític no és molt prestigiada?
És clar. Ara entenc quan em deien: “Anna, no canviïs.” Ho he vist. Si canvio és que no estic ni en el partit que haig d’estar ni al lloc on vull estar.
Què espera de la política?
El camí de tornada seria tan fàcil com el d’anada. Ho tinc clar. Soc a la política per aportar, si no ho faig, me’n vaig. No estaré lligada ni a una cadira ni a res. L’escó 66 del Parlament és només on m’assec, i prou. Quan plegui, si he fet alguna cosa que hagi millorat la vida de les persones, em donaré per satisfeta.
Es parla de política a casa?
Ara sí perquè jo soc molt pesada. Massa. El meu avi va ser alcalde d’Ordis. I va ser un bon alcalde, segons explica la gent. I ara la neta ha sortit republicana! El meu avi, alcalde el 1966, de fet, ara votaria Esquerra Republicana. A casa pateixen i tenen por. Quan van saber que seria candidata, la meva mare em va dir: “Qui cuidarà la família?” Els veig patir. Als pobles petits hi ha una relació molt directa entre la política i la persona. La meva filla sap que soc molt responsable i em diu: “Mama, patiràs molt!”
Hi ha hagut temps per veure volar ganivets?
Trobar els equilibris és complicat. En una casa, amb poques persones, també costa de posar-se d’acord. Doncs imagina en un grup parlamentari amb alcaldes i regidors decidint sobre qüestions que els afectaran de manera diferent a tots i que poden afectar el teu municipi en positiu o en negatiu.
Com les energies renovables. Caldrà visió local i visió de país.
A Ordis ens ha tocat de ple. Sempre s’ha de fer el que beneficia la majoria. No es poden anteposar qüestions que t’afecten personalment a les col·lectives. En aquest poble petitó, la Maria Crehuet, que n’era l’alcaldessa, va centrar l’atenció en les renovables fa deus anys quan ningú ho feia.
El debat no és renovables sí o renovables no...
Efectivament, les renovables no les discuteixo. Ara es modifica el reial decret per ajustar al que donava via oberta a tothom. No es preveia l’entrada de grans empreses acaparant tot el territori, traient terres de conreu a pagesos a qui farien plegar. El pagès i la terra van lligats. El problema és que molts pagesos no són propietaris de la terra i, per tant, són els propietaris els que decideixen vendre. L’ideal és que poguéssim ser autosostenibles.
Vol ser la veu dels micropobles al Parlament.
La lluita dels micropobles és arreu, perquè els micropobles no tenen color polític. Defensaré els micropobles perquè ocupen el 35% del territori de Catalunya i tenim uns recursos mínims, tant tècnics com econòmics. Això s’ha de canviar. Els micropobles ho deixem clar anem on anem: de micropobles n’hi ha aquí al costat d’Ordis i mai m’he preocupat de si l’alcalde o l’alcaldessa és d’aquest partit o de l’altre. Només crec en la feina ben feta. Els terminis per demanar subvencions són idèntics per a un poble gran amb 10.000 tècnics que per a un micropoble on l’alcalde és qui omple les instàncies. Els micropobles som atractius ara per la quantitat de territori que tenim.
Parcs eòlics i solars necessiten superfície.
Exactament. Les grans empreses es posen en micropobles perquè saben que tenim recursos molt limitats. La Diputació ens dona assessorament tècnic i es fa bona feina. L’Anna Barnadas, ara a la Generalitat, està fent un treball molt bo.
Del ple d’Ordis al Parlament
No coneix el trajecte convencional del polític estàndard: del ple d’Ordis, “que dura mitja hora”, al Parlament. Sense aturades. Ni Consell, ni Diputació, ni càrrec de partit. Ho veu com un valor, no com una mancança. “Em diuen que soc una mica hippy, i la veritat és que ja em va bé.” Anava de número 7 a la llista d’ERC per Girona, que en va treure quatre. Les renúncies a l’escó de Teresa Jordà, Sergi Sabrià i Anna Caula li van obrir la porta a la vida parlamentària. Ha treballat en una empresa de transports i en un despatx d’economistes, fins a principis d’any, que es va quedar sense feina. Fa uns anys que gaudeix de la seva afició per la llengua catalana. “Amb les nenes a la universitat, ara és el meu moment.” Estudia filologia a la UOC, devora tots els llibres que li cauen a les mans, sense més pretensió que disfrutar de la lectura, i escriu en la intimitat. Admet haver tingut moltes complicacions per conciliar la vida laboral i la familiar. “No m’hi van ajudar gaire a la feina”, apunta. Viu a Figueres, té “mitja casa a Ordis”. No suporta la impuntualitat dels altres i està extremament convençuda que hi ha una cosa que detesta fer: arribar a un lloc quan tanquen. I una altra que diu que l’obsessiona: l’ortografia.
Anna Torrentà i Costa
Diplomada en ciències empresarials per la UdG i estudiant de grau de llengua i literatura catalanes per la UOC. Alcaldessa d’Ordis (Alt Empordà) des del 2015.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.