“El TC continua sent més estructura postfranquista”

Vaig néixer a Bar­ce­lona, però de molt jove ja me’n vaig anar a Vinaròs, on esti­uejàvem jo i el meu pri­mer exma­rit. Em vaig casar molt jove i em vaig que­dar a viure a Vinaròs. Vaig fer magis­teri a Bar­ce­lona i ciències de l’edu­cació a Cas­telló i València. Després vaig fer antro­po­lo­gia a Tar­ra­gona. Em vaig apun­tar a llis­tes a Edu­cació a Tar­ra­gona i el pri­mer curs que vaig impar­tir d’edu­cació espe­cial va ser el del 1983/84 a Alca­nar. Allà vaig ser direc­tora d’edu­cació espe­cial i després vaig estar a l’EAP del Montsià. Després d’anys sepa­rada, em vaig casar amb el meu segon marit, que era el Sal­va­dor Matas, que va ser regi­dor d’ICV a Cam­bril, a qui vaig conèixer a CCOO, on ales­ho­res ell era el secre­tari gene­ral d’ense­nya­ment del sin­di­cat a Tar­ra­gona. L’any 1993 vaig venir a viure a Cam­brils, però Bar­ce­lona ja l’havia dei­xada amb 19 anys. Tota la meva car­rera pro­fes­si­o­nal està lli­gada a les Ter­res de l’Ebre i el Camp de Tar­ra­gona. Haver nas­cut a Bar­ce­lona va ser un acci­dent; fa 28 anys que visc a Cam­brils i no tor­naré a Bar­ce­lona.

Hau­ria pogut con­ti­nuar a l’ense­nya­ment. Hau­ria pogut perquè vaig que­dar pri­mera a les opo­si­ci­ons –perds la plaça però no la con­dició de fun­cionària–, però també era fun­cionària a l’admi­nis­tració local. Vaig optar per tor­nar a l’ajun­ta­ment amb una excedència d’Edu­cació per incom­pa­ti­bi­li­tat i ocupo la plaça de cap d’àrea que vaig gua­nyar per opo­sició el 2004. M’havia hagut de des­plaçar sem­pre per anar a tre­ba­llar i també vaig valo­rar estar a prop dels fills –la meva filla era ado­les­cent– i anar a peu a tre­ba­llar.

No. Mai he vol­gut ser regi­dora, no, per favor, la política local és...

Molt dura. Pot­ser si no hagués arri­bat al Par­la­ment, m’ho hau­ria plan­te­jat. Però, després de ser dipu­tada, tenia clar que el temps de la política s’havia aca­bat.

Jo estava aquí, de cap de l’àrea d’Edu­cació i Polítiques Acti­ves d’Ocu­pació, quan, al segon tri­par­tit, Joan Saura va ser nome­nat con­se­ller d’Inte­rior, Rela­ci­ons Ins­ti­tu­ci­o­nals i Par­ti­ci­pació; volien crear els ser­veis ter­ri­to­ri­als del depar­ta­ment –fins en aquell moment Inte­rior el por­tava el dele­gat del Govern– i em van pro­po­sar ser direc­tora. Hi vaig estar gai­rebé qua­tre anys. En memòria històrica em vaig fer un tip d’anar pels pobles per fos­ses, senya­lit­zació, reco­nei­xe­ments als repre­sa­li­ats, però també vam aca­bar el des­ple­ga­ment de Mos­sos, fer les obres de les comis­sa­ries que fal­ta­ven –vam ser l’última regió a des­ple­gar el cos–, vam fer l’edi­fici del 112 nou, reno­var el sis­tema d’emergències. I el 2010 ICV em va pro­po­sar de cap de llista per Tar­ra­gona en subs­ti­tució de Daniel Pi, que hi havia estat dues legis­la­tu­res. El 2012 hi vaig tor­nar i el 2015, amb el pacte amb Podem, van posar com a con­dició encapçalar Tar­ra­gona, on sabien segur que hi hau­ria dipu­tat –a Lleida i Girona no era segur–. Jo vaig ser la número 2 de Gerard Bar­galló i, tot i que no vaig sor­tir, el vaig subs­ti­tuir quan va renun­ciar a pren­dre l’acta.

No. Jo crec que va començar el 2012 amb la foto del Mas de Moisès. El 2010-2012 va ser una legis­la­tura duríssima amb el PP i Con­vergència trin­xant el tri­par­tit. Tot el que havíem fet ho havíem fet mala­ment, anant a mata­de­go­lla. Encara estem patint les con­seqüències de tota la legis­lació que es va rever­tir: les lleis òmni­bus, la venda de capi­tal públic... Van entrar en l’aus­te­ri­tat bèstia. Amb Mas-Colell s’ho van ven­dre tot. Apa­reix el pro­jecte Bar­ce­lona World. I el 2015 el Mes­sies comença a aga­far la ban­dera...

I tant. Apro­fi­ten el cor­rent i saben que tots els governs d’Europa són qüesti­o­nats per les polítiques d’aus­te­ri­tat. Són l’únic govern que, després d’apli­car-les, gua­nya. Tot el males­tar que fa que sor­geixi Podem –l’ocu­pació del parc de la Ciu­ta­de­lla–, Con­vergència el sap cana­lit­zar molt bé i li va molt bé per tapar la crisi euro­pea i entrar en el pro­ces­sisme.

La sentència de l’Esta­tut és un deto­nant, però hi ha els incom­pli­ments rei­te­rats del govern de l’Estat. La sentència és molt bèstia en ter­mes democràtics: que allò votat pel poble ho tom­bin qua­tre jut­ges que venen de la Tran­sició, d’un dels poders que no s’ha reno­vat, que con­ti­nua sent més estruc­tura fran­quista o post­fran­quista. És el que deia Pérez Royo: la sentència fa tron­to­llar tota l’arqui­tec­tura. Això és un des­en­cant molt bèstia. Però ho ali­menta pro­fun­da­ment la crisi soci­o­e­conòmica. I el qui es venia Tabasa i l’ATLL era Mas-Colell, no Madrid. Ho ven per menys del que ha cos­tat i a empre­ses amb qui tenen relació. La gent no ho volia escol­tar perquè és més fàcil el “Madrid ens roba”.

Hem de ven­dre patri­moni públic mal­ve­nut per pagar llo­guer a amics, com han fet amb edi­fi­cis públics? Hi havia altres mane­res de sor­tir, però era més fàcil apli­car les polítiques d’aus­te­ri­tat més bèsties. Puc enten­dre que les finan­ces esta­ven mala­ment i no podíem fer deute, però hi havia mesu­res que no tenien a veure amb el deute i les van fer igual­ment perquè el seu model era un des­as­tre, per exem­ple en medi ambi­ent. Van des­man­te­llar Medi Ambi­ent. Per exem­ple, recordo la reversió de la pro­hi­bició a les motos de trial d’anar per sen­ders de mun­ta­nya que des­tros­sen. En què bene­fi­ci­ava? El con­se­ller Pelegrí era capaç de dir que això impul­sa­ria el món del motor i es cre­a­ria ocu­pació. Era una política neo­li­be­ral pura i dura amb l’argu­men­tari de les finan­ces.

Perquè mai l’havien finançat bé.

Sí, men­tre que a Madrid, a més que s’hi han des­ti­nat més diners, s’ha com­plert tot l’exe­cu­tat.

No, no, a veure. Des de sem­pre les rela­ci­ons Cata­lu­nya-Espa­nya són difícils. Hi ha un naci­o­na­lisme espa­nyol i una Espa­nya inver­te­brada. No s’ha arri­bat mai a un model fede­ral o con­fe­de­ral, que era a l’espe­rit de la Cons­ti­tució, que era un punt d’inici i no d’arri­bada.

Una legis­la­tura molt difícil. És una legis­la­tura agre­dolça perquè vam tre­ba­llar molt en lleis que es van apro­var i de les quals estic molt con­tenta. Per exem­ple, la de l’Agència del Medi Ambi­ent, que, i ho hem par­lat amb el con­se­ller Rull, llàstima que es va apro­var la mateixa nit de l’embull de la decla­ració d’inde­pendència perquè havíem llui­tat molt. O la llei de ports i l’estratègia de canvi climàtic, que va ser una llei molt avançada, ante­rior a l’espa­nyola. Jo, com que tenia tanta feina, m’aïllava una mica...

El que jo feia al Par­la­ment interes­sava als grups eco­lo­gis­tes, però el país estava pel que estava. Jo ho seguia, però no par­ti­ci­pava en les dis­cus­si­ons de les lleis de des­con­nexió, el lli­bre blanc o la deso­bediència. Crec que va ser una mica vol­gut. Em sem­bla­ven debats estèrils. No vaig creure mai que fos un moment històric i que s’aca­ba­ria com una picada de fesols. Per l’estat de dret. Com es podia creure en un pim-pam de des­con­nexió? De què estem par­lant? Estem a Europa. Europa no ho accep­ta­ria. Tot­hom estava com en un pen­sa­ment màgic. El que no pensàvem era que l’Estat, bé, sí que ima­ginàvem que...

Que hi hau­ria inha­bi­li­ta­ci­ons a càrrec públic com en qual­se­vol estat de dret quan vul­ne­res la legis­lació. El que no pen­sava era que hi hau­ria presó i penes tan dures.

Va ser difícil. Després al grup par­la­men­tari hi va haver mol­tes fric­ci­ons i hi havia gent que es dedi­cava a fer-les públi­ques. Però era la dipu­tada de Tar­ra­gona i vaig tre­ba­llar amb con­se­llers, molt i bé.

Allà hi havia ICV, Podem, EUiA, per­so­na­li­tats que no se sap si eren d’ICV, de Podem o d’EUiA, com el Nuet, que anava per lliure, i l’Albano, que teòrica­ment era Podem però estava enfron­tat amb Podem; el Joan, que era dels Anti­ca­pi­ta­lis­tes; l’Àngels, que era una històrica d’EUiA que ja s’hi havia bara­llat... Era molt difícil de ges­ti­o­nar.

Ens va cos­tar molt, perquè el que no podia ser és que plan­te­ges­sis una estratègia de grup i que, al cap d’un moment, ja sortís publi­cat. Hi havia alguns mem­bres que no tenien lle­ial­tat al grup. Pel pro­nun­ci­a­ment, al final cadascú va votar el que va voler. Dins del grup tens lli­ber­tat. A mi no em podien obli­gar a votar sí i nosal­tres no podíem obli­gar a votar no o abs­tenció a la resta. I menys en qüesti­ons com aques­tes.

Ai, Tar­ra­gona! Tar­ra­gona m’esbor­rona...

El gran drama de Tar­ra­gona és que som la segona àrea metro­po­li­tana en població però en eco­no­mia, que ho érem, estem per­dent pis­to­nada. Estem per­dent empre­ses i és una pena perquè tenim un poten­cial bru­tal. Jo sem­pre deia als com­panys de Girona que els dife­rents governs veien un jardí que calia cui­dar, que era Girona; una ciu­tat, la ciu­tat, que és Bar­ce­lona; un pati de dar­rere, que és Tar­ra­gona, i un rebost, que és Lleida. Aquest és el model de país que ha estat molts anys. A Tar­ra­gona també han fal­tat lide­rat­ges i uni­tat. Ha de ser capaç de gene­rar pro­jec­tes d’ocu­pació que no esti­guin lli­gats als ser­veis i al turisme. Ha de fer pro­jec­tes tenint en compte el sec­tor energètic. En deu anys les nucle­ars tan­ca­ran i has de tenir uns plans de tran­sició. El turisme ja està bé, però has de bus­car valor afe­git perquè és un sec­tor pre­cari, de sous bai­xos i esta­ci­o­nal. A Cam­brils em mato en polítiques acti­ves perquè no tot esti­gui lli­gat a boti­gues, bars i res­tau­rants. Hem mun­tat un curs d’ins­tal·lació tècnica d’ener­gies reno­va­bles. Amb la pandèmia ho vam veure clar. Quan va tan­car l’oci, el comerç i el sec­tor turístic, tot això se’n va anar a la merda. No tenim indústria, no cobrem IAE. El sec­tor agrari l’hem de cui­dar més, la comer­ci­a­lit­zació del pro­ducte... Tenim deno­mi­na­ci­ons d’ori­gen boníssi­mes. Hem de dei­xar de pen­sar tant en el turisme. I la trans­for­mació de la indústria, que és la que deixa sala­ris bons i crea know-how i conei­xe­ment. Si anem cap a la des­car­bo­nit­zació, hem de pen­sar quin ha de ser el futur de la petroquímica. Hi ha empre­ses com BASF o Down que ja estan fent el canvi, amb les mem­bra­nes i la química verda, però hi ha la petroquímica. El que no pot ser és que l’únic pro­jecte per a aquest ter­ri­tori sigui el Bar­ce­lona World, que no serà perquè Hard Rock no com­prarà i, al final, haurà estat una altra ope­ració de La Caixa per treure’s els pas­sius que ha aca­bat pagant l’Ins­ti­tut Català del Sòl amb diner públic.