Política

MONTSERRAT VINYETS I PAGÈS

CUP

“Prefereixo tenir companys d’assemblea que «followers»”

“No podrem canviar el sistema amb empreses que en són clau”

“Hi ha gent que fa coses extraordinàries fora del Parlament i no tenen cap tipus de projecció pública”

El col·lectiu
Montserrat Vinyets és de Sant Celoni, “al Baix Montseny”, detalla, partidària que sigui capital d’una hipotètica nova comarca. No li agrada ser protagonista i prefereix l’acció col·lectiva. Ha triat una fotografia de la nit de les eleccions municipals del 2011, quan va deixar de ser regidora ( dreta, amb ulleres). La diputada de la CUP viu a Girona i va molt sovint a Barcelona, al Parlament. Manté un “mínim dels mínims” de la feina d’advocada per tornar al que li agrada de debò. També li agraden –admet– els àpats a casa per dinar i que s’allarguen fins a l’hora de sopar.
Vaig acceptar anar a les llistes perquè crec en el projecte, però convençuda que no sortiria
Utilitzem l’habitatge per constatar que l’Estat espanyol no és un estat que garanteixi drets

C

om li va arri­bar l’opor­tu­ni­tat de ser dipu­tada al Par­la­ment? I, pri­mer de tot, com li van pro­po­sar anar a les llis­tes de la CUP-Un Nou Cicle per Gua­nyar (CUP-G)?
A mi m’agrada molt la meva feina i em van pro­po­sar anar a les llis­tes [per Girona]. No ho tenia clar perquè m’agrada molt la meva pro­fessió i hi dis­fruto, de debò. No havia sor­tit mai el segon dipu­tat per Girona i tots els pronòstics deien que era impos­si­ble treure’l.
I va acce­dir a anar-hi perquè era impos­si­ble?
I vaig acce­dir a anar-hi amb el con­ven­ci­ment que no sor­ti­ria, per donar-hi suport, perquè crec en aquest pro­jecte polític i per la feina que he fet com a advo­cada en temes anti­re­pres­sius [en casos com l’Ope­ració Judes o el Tsu­nami Democràtic]. L’orga­nit­zació ho va dema­nar i vaig dir que sí amb el con­ven­ci­ment que no sor­ti­ria.
Van ser una sor­presa, doncs, els bons resul­tats que van obte­nir? Al final va ser una bona notícia o una mala notícia?
Va ser una sor­presa molt gran. Per mi va ser un xoc fort. La meva vida, de cop i volta, va can­viar al cent per cent. De fet, jo havia anat dei­xant mol­tes coses per fer durant els quinze dies de cam­pa­nya i deia: “Això ja ho faré després de la cam­pa­nya.” I després de la cam­pa­nya va resul­tar que havia de començar a fer unes nego­ci­a­ci­ons. Durant tres set­ma­nes després de les elec­ci­ons, vaig tenir una sen­sació de ver­ti­gen gran.
Ho diu per orga­nit­zació per­so­nal i fami­liar? O això no la pre­o­cu­pava?
Això no em pre­o­cu­pava perquè, en el fons, la meva vida també és molt d’anar amunt i avall i de mol­tes coses. I sor­to­sa­ment he tin­gut una xarxa tant amb el pare dels nens com amb els avis i amics i veïns que fan que les coses que sem­blen impos­si­bles d’encai­xar encai­xin totes. I jo sabia que comp­tava amb aquesta xarxa. Per això no patia. Sabia que era un tras­bals, però em pre­o­cu­pava estar a l’altura i fer-ho bé. Perquè, és clar, és un com­promís amb el país i amb un pro­jecte polític. Vaig estar pre­o­cu­pada per estar a l’altura del moment.
Ja ho té apa­mat, això de fer de dipu­tada? Què l’ha sob­tat o sorprès dels pri­mers mesos?
Què m’ha sorprès? Hòstia! El que m’ha sorprès és la capa­ci­tat de rellevància pública que té qual­se­vol cosa que passa al Par­la­ment. Hi ha gent que fa coses extra­or­dinàries fora del Par­la­ment cons­tant­ment i no tenen cap tipus de pro­jecció pública. En canvi, al Par­la­ment fas algun esti­ra­bot en el ple i això ja ocupa por­ta­des de diari. I això em té molt impres­si­o­nada perquè crec que s’hau­ria de des­ti­nar tot aquest alta­veu dels mit­jans de comu­ni­cació per a coses veri­ta­ble­ment impor­tants, perquè hi ha molta palla.
M’ha dit que no li agrada la pro­jecció pública? No té compte de Twit­ter, per exem­ple.
No, no en tinc. I tinc una expli­cació política. Hi ha molts autors que n’han par­lat, com ara la Jodi Dean [pro­fes­sora uni­ver­sitària i politòloga dels Estats Units]. Ella parla del capi­ta­lisme comu­ni­ca­tiu, ho té tot molt estruc­tu­rat.
I què diu Jodi Dean?
La vam por­tar a l’escola d’estiu de la CUP de fa unes set­ma­nes a Gra­no­llers. Ella parla del capi­ta­lisme comu­ni­ca­tiu, de la imme­di­a­tesa, de l’usar y tirar, que s’uti­litza per crear con­tin­guts de manera gratuïta. No podrem can­viar el sis­tema a través d’empre­ses que pre­ci­sa­ment són clau en el sis­tema. Les empre­ses pro­pietàries de Twit­ter i de Face­book són empre­ses capi­ta­lis­tes, són mul­ti­na­ci­o­nals. No con­tri­bui­ran al canvi. Crec que es perd massa temps en el Twit­ter, en les bara­lles, en una cul­tura del culte al jo. Sin­ce­ra­ment, jo pre­fe­reixo anar a una assem­blea i tenir més com­panys d’assem­blea que no tenir followers [segui­dors a Twit­ter], no sé com dir-ho... Tot és de l’usar y tirar i res no es trans­forma de veri­tat amb el Twit­ter.
Forma part de la comissió de Justícia?
Sí, sí, i a Justícia hi ha pre­sons i memòria històrica, temes que nosal­tres tenim ganes de tre­ba­llar. Estic a la comissió de Ter­ri­tori, on tenim la bata­lla de l’aero­port [del Prat], i a la comissió de la Sin­di­ca­tura de Comp­tes. I també porto Habi­tatge, que forma part de Drets Soci­als, i estic a la comissió de Tex­tos Con­so­li­dats.
Per qüesti­ons d’habi­tatge ha estat a Berlín (Ale­ma­nya) i a Viena (Àustria). Com és que hi ha anat una dipu­tada de la CUP?
Hi he anat per veure les experiències que es cui­nen en altres països sobre habi­tatge, inten­tar tro­bar alter­na­ti­ves a l’emergència habi­ta­ci­o­nal i tro­bar com­panys de lluita.
En habi­tatge, el Par­la­ment va apro­var una llei el 2020 [de con­tenció dels preus dels arren­da­ments]. El govern espa­nyol la va dur al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i ara està impug­nada però encara és vigent. L’Estat en vol fer una altra, ara, que podria anar en con­tra de la cata­lana. Què s’ha de fer en habi­tatge al país, doncs? L’Estat obs­ta­cu­litza el Par­la­ment?
Nosal­tres uti­lit­zem l’habi­tatge, per exem­ple, per cons­ta­tar que l’Estat espa­nyol no és un estat que garan­teixi drets. Pre­ci­sa­ment per això té importància el procés inde­pen­den­tista. No perquè vul­guem can­vis de ban­dera perquè sí. Perquè cre­iem que, eman­ci­pant-nos de l’Estat espa­nyol, tin­drem millors con­di­ci­ons de vida. I un exem­ple és en habi­tatge. Men­tre el Par­la­ment català, perquè té la com­petència exclu­siva en habi­tatge, fa cons­tant­ment lleis d’habi­tatge, per l’altra banda tenim el Cons­ti­tu­ci­o­nal que les va escapçant totes. I ara el govern de Madrid treu lleis des­cafeïnades. En aquesta legis­la­tura trac­ta­rem d’entrar en con­fron­tació i cada vegada legis­lar de manera que les lleis garan­tei­xin més drets, com és el dret a l’habi­tatge, i que això topi amb el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. I anar cre­ant embats perquè tot­hom vegi clara­ment qui vet­lla pels drets de les per­so­nes.
Ara que fa qua­tre anys de la decla­ració d’inde­pendència, la CUP és par­tidària de la taula de diàleg?
Res fa pen­sar, sin­ce­ra­ment, que la taula de diàleg ser­veixi per a res. Res­pec­tem que ERC segueixi la seva estratègia i vul­gui fer aquest procés. Nosal­tres mai no ens opo­sa­rem al diàleg. Ara bé, cre­iem que s’ha d’optar per una altra estratègia, que és una estratègia de con­fron­tació, que és fer un altre referèndum. Això no vol dir que el referèndum que vam fer [el 2017] no ser­veixi de res. Però n’hem de treure una sèrie d’experiències, de conei­xe­ments... I a part es va veure que era una manera d’aglu­ti­nar for­ces, d’enxar­xar la gent, la soci­e­tat civil. I ara és tor­nar-hi i tenir pre­vist l’endemà.
Què li va sem­blar el que va pas­sar després?
Diguem que no estava prou lli­gat l’endemà.
Tor­nant al que deia sobre l’interès dels mit­jans. No seria una crítica allà on enfo­quen les mira­des?
No ho sé.
Vull dir que hi ha molta gent valu­osa en molts camps i no tenen tant de reco­nei­xe­ment. I de vega­des els polítics són massa pro­ta­go­nis­tes als mit­jans.
Crec que sí. Han de tenir pro­ta­go­nisme en moments con­crets, no diària­ment. Hi ha molts dies que és anar fent bullir l’olla i que no hi ha coses impor­tants.
Pot­ser seria com la infor­mació espor­tiva, que es fa bullir l’olla fins a arri­bar el par­tit i després del par­tit?
Sí, perquè has d’omplir en esports tals minuts i aca­bes tra­ient la decla­ració que ha fet el segon entre­na­dor o una lesió de no sé què.
Per tant, per vostè què és impor­tant i hau­ria de tenir més rellevància pública?
No ho sé. Mol­tes coses que pas­sen. Hi ha gent que fa tre­balls de recerca o estu­dis extra­or­di­na­ris, tre­balls d’aquests que hi ha mol­tes hores al dar­rere. I això acaba que hi fots un tuit, no? Una cosa que fas des del sofà de casa o des d’allà al Par­la­ment i que té la gran... Trobo que hi ha coses que es fan que tenen mol­tes hores de tre­ball que hau­rien de tenir més pro­jecció pública. Es té en compte la imme­di­a­tesa, el que es diu en les notes de premsa.

Dos advocats a casa

Vinyets viu a Girona des de fa una dècada. És la parella de Benet Salellas, advocat i antic diputat de la CUP al Parlament. “En Benet té una capacitat d’anàlisi brutal i és molt generós en el seu temps.” Hi ha, doncs, dos advocats a casa i que coneixen la sentència del Tribunal Suprem de l’octubre del 2019 contra els líders independentistes. Salellas va formar part de la defensa del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Per Vinyets, màster en dret penal, la sentència del Suprem “no s’aguanta per enlloc”. El dia de l’entrevista (el 28 d’octubre), en la sessió de la comissió de Justícia es discutia sobre indults i Vinyets hi havia citat el jurista italià Luigi Ferrajoli, que deia que el delicte de sedició té “reminiscències feixistes”. L’advocada, veïna del barri de Sant Daniel i mare de dos fills, de 12 i 9 anys, ha practicat “l’internacionalisme”. Al setembre va ser a Berlín: els residents a la capital alemanya votaven si expropiaven 20.000 pisos buits d’immobiliàries –el sí va guanyar el referèndum no vinculant–. I a l’octubre va ser a Viena, on es va fer un congrés sobre les ciutats del futur. I va anar, també, a donar a conèixer el projecte de la CUP i a “teixir aliances”.

Montserrat Vinyets

Montserrat Vinyets i Pagès (Sant Celoni, 1977) és llicenciada en dret per la Universitat Pompeu Fabra (1999). Advocada de dret penal i dret civil, del 2007 al 2011 va ser edil al seu poble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia