Correbous

Un dels efec­tes col·late­rals del debat sobre les cor­re­gu­des de bous ha estat el des­co­bri­ment, per part de molts cata­lans, que la cul­tura popu­lar i tra­di­ci­o­nal cata­lana es resis­teix a enca­bir-se en el cànon nou­cen­tista i segueix sent, encara, alguna cosa més que sar­dana i gegants. Amb gran escàndol per part d'alguns, s'ha pres consciència que més enllà dels este­re­o­tips hi ha un tros de Cata­lu­nya on, com a mol­tes zones del País Valencià, per­viu sota for­mes diver­ses l'ances­tral joc amb el bou. Els bous embo­lats, cap­llaçats o amb corda, els bous a la mar o les vaque­tes de plaça for­men part del patri­moni fes­tiu català, tot i que a alguns els coste d'enten­dre.

Natu­ral­ment, les tra­di­ci­ons no són immu­ta­bles ni s'han de sacra­lit­zar, i tot es pot dis­cu­tir. És també com­pren­si­ble que, vis­tos des de Bar­ce­lona, els cor­re­bous puguen gene­rar inco­mo­di­tat i ferir algu­nes sen­si­bi­li­tats molt urba­nes. Però cal­dria anar amb molt de compte abans d'esten­dre ale­gre­ment l'amenaça de la pro­hi­bició sobre un fet cul­tu­ral que forma part no només d'algu­nes fes­tes majors sinó fins i tot de la mateixa iden­ti­tat d'alguns cata­lans. Algu­nes decla­ra­ci­ons d'aquests dies, o algu­nes pseu­do­en­ques­tes tele­vi­si­ves han sigut, com a mínim, poc afor­tu­na­des. Vivim un temps en què la con­vivència i la cohesió de la nos­tra soci­e­tat ens dema­nen esforços per enten­dre, apre­ciar i con­viure amb cul­tu­res molt allu­nya­des de la nos­tra. Resul­ta­ria irònic que no es tingués la mateixa con­si­de­ració per una part de la nos­tra pròpia cul­tura naci­o­nal.