Els jutges delaten la falta de veracitat a la Policía Nacional

Els jutjats catalans estan deixant en evidència l’actuació de la Policía Nacional a Catalunya en la repressió desplegada per aquest cos de seguretat com a resposta a la mobilització del moviment independentista després de la sentència del Suprem que condemnava els líders del procés polític. En un mínim de dues sentències recents, els jutges han absolt els independentistes que havien estat portats a judici, amb l’argument que les declaracions dels policies que els havien detingut eren molt febles i que per si soles no trencaven el principi de presumpció d’innocència de què gaudeix qualsevol ciutadà davant la justícia.

En una d’aquestes resolucions, un tribunal de l’Audiència de Girona conclou que la policia no gaudeix de la presumpció de veracitat i que, per tant, les seves declaracions en seu judicial han de ser fiables i el testimoni ha d’anar acompanyat d’altres elements que avalin el relat acusatori, com per exemple imatges de vídeo.

L’ús de les càmeres com a element de prova és una pràctica estesa en el dret penal i també en la policia. A les comissaries dels Mossos d’Esquadra, per exemple, se’n va generalitzar l’ús com a element de garantia, tant per als detinguts en cas de ser víctima d’abusos, com per als agents que poden ser acusats amb falses denúncies per les persones que tenen en custòdia.

L’Audiència de Girona no està sola en l’aplicació d’aquest criteri restrictiu sobre la presumpció de veracitat de la policia, en aquest cas del cos de la Policía Nacional. Aquest és el mateix argument que, per exemple, va exposar el titular del jutjat de menors número 5 de Barcelona quan va absoldre quatre joves independentistes que havien estat detinguts a la Via Laietana el 18 d’octubre del 2019, a les proximitats de la Prefectura Superior de Policia.

En la seva resolució, el magistrat va retreure als agents de la Policía Nacional que van intervenir en aquell procés el fet de no haver aportat cap imatge de vídeo per corroborar els respectius relats acusadors. Ho deia en el cas concret d’una noia que els policies asseguraven que durant una llarga estona els havia estat llançant boles de metall quan protegien l’edifici de la prefectura. El magistrat recordava la presència de càmeres de seguretat a la façana de l’edifici de la prefectura i es preguntava com era possible que no s’hagués aportat a la causa cap imatge de vídeo.

En aquesta causa hi havia Guillem Padilla, el jove de la dessuadora que es va fer conegut perquè la seva detenció sí que va ser enregistrada en vídeo. El magistrat del cas, en valorar les declaracions dels policies que sustentaven l’acusació, va recordar “la força de què gaudeixen les declaracions policials per formar convicció sobre determinats esdeveniments”, però a la vegada deixava clar que “la sobreestimació del valor processal de les declaracions policials portaria a la degradació de la presumpció d’innocència”. És a dir, la paraula d’un policia i només la paraula d’un policia no és suficient per condemnar una persona.

“Per dir-ho d’una manera ràpida i simple, no existeix aquesta presumpció de veracitat” en la policia. Aquesta és una de les frases que, sobre el valor del testimoni dels policies en judici, es recullen en la sentència de l’Audiència de Girona que va absoldre un jove per a qui es demanaven cinc anys de presó per la seva participació en les protestes del 18 d’octubre del 2019, en aquest cas a la ciutat de l’Onyar.

En aquesta sentència hi ha un pronunciament molt similar al del jutjat de menors de Barcelona que va absoldre els quatre joves, quan s’hi diu que si la paraula de la policia anés a missa la feina dels jutges seria del tot innecessària. “Quin sentit té el procés, el judici i la presència d’un jutge o tribunal imparcial si la tesi de la policia té presumpció de veracitat”, es raona en la resolució. I més endavant l’Audiència de Girona deixa clar que portar fins a les últimes conseqüències la presumpció de veracitat de la policia “buida de contingut la funció dels jutges”.