Defensor del Poble

Con­tra­ve­nint fins i tot un cos­tum tan hispànic com el de tan­car tot el país a l'agost, les ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat espa­nyol sem­blen entes­ta­des a no dei­xar que ens n'obli­dem, ni per un minut, que la Cata­lu­nya exis­tent no hi cap, en els estrets mar­ges de les seues nor­mes i ins­ti­tu­ci­ons. Ara la ins­ti­tució del Defen­sor del Poble (sic) ha deci­dit recórrer una norma com la llei d'aco­llida, ela­bo­rada mit­jançant un com­plex tre­ball de con­sens amb els grups soci­als impli­cats i feta amb una cura espe­cial per no afe­gir ten­si­ons addi­ci­o­nals a una qüestió tan deli­cada com la de la nova immi­gració.

El recurs revela una distància side­ral entre el sen­tit comú català i l'espa­nyol: el que vist des d'ací és una llei equi­li­brada i rao­na­ble, dins de les limi­ta­ci­ons com­pe­ten­ci­als del règim autonòmic, feta per afa­vo­rir la con­vivència i inte­gració, des de Madrid s'inter­preta com un mena d'acte de sub­versió naci­o­na­lista que busca impo­sar la llen­gua cata­lana per la força i poc menys que pro­hi­bir el cas­tellà. Quan la inter­pre­tació de la rea­li­tat és sis­temàtica­ment tan dife­rent, el diàleg esdevé gai­rebé impos­si­ble. Aquest és el nucli de la crisi actual de rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya. Només cal com­pa­rar aquest recurs amb la política del Canadà res­pecte a aquesta qüestió: van trans­fe­rir ple­nes com­petències al Que­bec en matèria d'immi­gració, tot reco­nei­xent el caràcter estratègic per pre­ser­var el dret democràtic dels que­be­que­sos a pre­ser­var la seua soci­e­tat dife­ren­ci­ada. És jus­ta­ment aquest el dret que les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les neguen a Cata­lu­nya.