Governar quan hi ha crisi

Fa no res, totes les admi­nis­tra­ci­ons tira­ven amb pólvora de rei, gas­tant sense mesura i a compte, com si el crèdit fora il·limi­tat. Les obres més infruc­tu­o­ses crei­xien com els bolets; els PAIs més increïbles i agres­sors omplien la geo­gra­fia i les but­xa­ques dels espe­cu­la­dors; i els esde­ve­ni­ments més extra­va­gants ocu­pa­ven les pàgines dels dia­ris. De tot ple­gat eixien les cor­res­po­nents comis­si­ons, quan­ti­tats milionàries que ana­ven a parar als comp­tes ban­ca­ris d'alguns polítics i «ami­gui­tos del alma»... Era l'hòstia! Doncs, com s'han aca­bat els duros s'ha aca­bat la festa i ara tot són lamen­ta­ci­ons i tirar-se la culpa els uns als altres.

Els bons gover­nants no són els que saben gas­tar, sinó els que saben gas­tar bé (i sense posar la mà a la caixa) i, sobre tot, els que saben pre­ve­nir i ges­ti­o­nar les cri­sis, quan venen. Ara és el moment de veure com s'ho fan els que ens han posat en el mer­der, per a sor­tir-se'n. Ja veu­rem, perquè jo sóc escèptic que els matei­xos polítics que sense el més mínim sen­tit de la rea­li­tat actu­a­ven, com a sàtra­pes, qua­drant els sal­dos amb crèdits ban­ca­ris a l'alça, ara hagen d'engi­nyar res, sobre tot perquè recórrer als bancs jo no ho poden tor­nar a fer: se'ls ha aca­bat el crèdit!

Les cri­sis, però, es van ges­tant a poc a poc i al llarg dels anys, dins del sis­tema en què vivim. Per exem­ple, l'actual gran fallida de la Gene­ra­li­tat, començà a ges­ti­o­nar-se amb la política gran­di­loqüent i des­ver­go­nyida de Zaplana, que Camps ha ele­vada al súmmum. Els governs popu­lars que hem tin­gut i tenim a València, Cas­telló i Ala­cant, quina poca ver­go­nya!, són evi­dents exem­ples de dis­pensi embo­git, de foment de l'espe­cu­lació i final­ment de cor­rupció. El fet que tots els alts càrrecs esti­guen sota actu­ació judi­cial no és cap coin­cidència.

Més a prop, els sillers i les sille­res tenim un altre exem­ple en el cas de l'actual govern de Bai­xauli, que serà, pos­si­ble­ment, el més fosc i més mal­ver­sa­dor de tota la democràcia. Els regi­dors de l'opo­sició ens havien de deta­llar en quants mili­ons d'euros estem empe­nyo­rats i per quants anys. I com a Bai­xauli se li acabà ja fa temps la pos­si­bi­li­tat de cul­par de res el govern qua­dri­par­tit, ara d'afron­tar les res­pon­sa­bi­li­tats: qui té la culpa que no hi haja un euro en la caixa muni­ci­pal?

Ja sabem que cada polític tracta de cul­par els altres, cosa que fan insis­tent­ment els popu­lars, que de tot res­pon­sa­bi­lit­zen Zapa­tero, de la mateixa manera que els soci­a­lis­tes acu­sen els popu­lars. Final­ment fal­tava saber a qui res­pon­sa­bi­litza Bai­xauli de la situ­ació per la qual tra­vessa l'ajun­ta­ment i curi­o­sa­ment, Bai­xauli, com els del PP, també culpa a Zapa­tero, perquè «no espe­rava la reducció del finançament de l'Estat», i perquè la decisió del govern soci­a­lista de dei­xar-los pen­jats i sense sub­ven­ci­ons «ens ha dei­xat a tots tocats en la tre­so­re­ria».

Pense que el que han de fer els polítics és afron­tar la rea­li­tat i reconèixer que hem arri­bat en aquest estat de coses perquè s'ha actuat amb impre­visió, amb eufòria injus­ti­fi­cada, amb inconsciència i sense saber-la veure vin­dre o no voler-la veure vin­dre, la crisi. Això val tant per al govern cen­tral, com per al govern de la Gene­ra­li­tat, però tor­nem al cas de Silla, perquè quan tot­hom sabia de la crisi de la cons­trucció (una font d'ingres­sos muni­ci­pals impor­tantíssima), dels índex d'atur en aug­ment, i de les falli­des empre­sa­ri­als, Bai­xauli féu uns pres­su­pos­tos irre­als i unflats, «con­ti­nuis­tes», segons Melero. En con­seqüència, encara no havia pas­sat un mes que s'havien apro­vat, Bai­xauli ha hagut de començar a fer «reta­lla­des», segons ha con­fes­sat, i mal­grat tot no li'n queda ni un duro.

He dit que el bon polític és el que sap gas­tar bé, el que sap gover­nar quan hi ha crisi i el que sap pre­ve­nir. Vull aca­bar posant un exem­ple de pre­visió, en el qual lamente estar al mig, per recor­dar que gràcies a la insistència del meu par­tit, el Bloc, que sabérem pre­ve­nir fa molts anys el perill, cada dia major, de les inun­da­ci­ons de Silla i que denunciàrem que la res­pon­sa­bi­li­tat era de les obres públi­ques mal exe­cu­ta­des per l'admi­nis­tració (car­re­te­res i trens, fona­men­tal­ment), gràcies a aque­lla pre­visió i a la nos­tra insistència, final­ment tots els par­tits han accep­tat la nos­tra tesi (el dar­rer en accep­tar-la, per cert, ha estat Bai­xauli). En con­seqüència, tenim en exe­cució unes obres milionàries, a càrrec de l'admi­nis­tració, que seran la sal­vació de Silla. Això és pre­visió!

I encara més, i ho pose com un exem­ple de bona gestió: si s'han acon­se­guit aques­tes milionàries obres a càrrec de l'admi­nis­tració, ha estat gràcies al govern del qua­dri­par­tit, perquè era la con­dició que posàvem el Bloc. Lamen­ta­ble­ment, els par­tits que formàrem el qua­dri­par­tit han optat per silen­ciar la magnífica opor­tu­ni­tat que fou aquell pacte, al menys en el cas que conte; errors al marge. Com espe­ci­al­ment els meu par­tit sent recança del qua­dri­par­tit i espe­ci­al­ment dels qua­tre anys que vaig ser alcalde, per això mateix rei­vin­di­que la pre­visió que tinguérem, apro­vant aque­lles obres, que Silla, pel nos­tre compte, mai no hauríem pogut fer. La nos­tra pre­visió, doncs, front a les impro­vi­sa­ci­ons del govern de Bai­xauli i la seua bar­reja de regi­dors, trànsfu­gues inclo­sos, és més que evi­dent. Com jo crec més en el judici de la història que en la histèria, he cre­gut que valia la pena de recor­dar-ho i, evi­dent­ment, que jutge la història.