Política

TXENTE REKONDO

ANALISTA INTERNACIONAL

“El món que arriba no és el mateix que hem conegut fins ara”

Els EUA són un imperi en decadència. Preocupa, perquè tots acostumen a morir matant. L’excepció va ser la Unió Soviètica
Una majoria a les dues repúbliques proclamades independents volen acostar-se més o ser part de Rússia, tot i la guerra
De totes les repúbli­ques exsoviètiques, per què el 2014 Rússia enva­eix i s’anne­xi­ona Cri­mea?
Cal­dria remun­tar-se a la cai­guda de l’URSS i la fi de l’ano­me­nada Guerra Freda. Sig­ni­fica un canvi impor­tant, de tenir un món bipo­lar a un altre en el qual els Estats Units són l’amo i amb un únic pro­jecte uni­for­ma­dor. No hi ha con­tra­po­der i això per­met als EUA expan­dir la seva influència amb inter­ven­ci­ons per tot el món: a l’antiga Iugoslàvia, l’Afga­nis­tan, l’Iraq... En paral·lel, una espècie de movi­ments que reben el nom de “revo­lu­ci­ons de colors” inten­ten implan­tar-se en l’antic espai soviètic per fer can­vis de règim, tot mirant més cap a Occi­dent que als llaços històrics amb Rússia. El 2008 hi ha un canvi de para­digma molt impor­tant: l’intent de Geòrgia, ani­mada pels Estats Units, de tor­nar a recu­pe­rar Ossètia del Sud i Abkhàzia. Rússia fa un gir i intervé per defen­sar les dues repúbli­ques inde­pen­dents de facto. Fins ales­ho­res, Rússia ha vist com s’ha debi­li­tat en geo­es­tratègia i els pos­si­bles ali­ats, com Sad­dam Hus­sein, Gad­dafi... També els lli­gams comer­ci­als: amb aquest canvi de règim, tots els deu­tes d’aquests estats des­a­pa­rei­xen con­do­nats pels EUA i qui perd els diners és Rússia.
Després ve la inter­venció russa a Síria.
Sí, aquest cop deci­deix inter­ve­nir mili­tar­ment donant suport a Al-Assad pels matei­xos motius que en el cas libi i ira­quià: per no per­dre ni ali­ats ni la base mili­tar que amb Síria té al Medi­ter­rani i els acords comer­ci­als. El 2013 i el 2014 es pro­du­eix la implosió d’Ucraïna, amb el cop d’estat ucraïnès. Rússia pren la ini­ci­a­tiva mili­tar ocu­pant i anne­xi­o­nant-se Cri­mea: no vol per­dre Sebastòpol, un port mili­tar rus clau geo­es­tratègica­ment.
Al prin­cipi de la invasió del 24 de febrer pas­sat, Putin llança el relat que Ucraïna és un ter­ri­tori històrica­ment rus, com a font de legi­ti­mació. Això és cert o no?
Una mirada al mapa ens diu on se situa, a la fron­tera. Allà s’hi han assen­tat i han con­que­rit dife­rents impe­ris. El rus de Kíiv l’han ocu­pat la zona dels pobles nòrdics, que després puja­ran fins al que avui dia és Mos­cou. Per això aques­tes rela­ci­ons d’ori­gen, que per al naci­o­na­lisme rus són molt impor­tants: les tres potes són Mos­cou, Sant Peters­burg i Kíiv. La presència russa direc­ta­ment sobre el ter­ri­tori amb els cosacs, envi­ats pels tsars, i en des­taca el paper de Cate­rina la Gran, amb una ocu­pació del que avui en dia és ter­ri­tori ucraïnès. Sobre­tot al sud-est, però avançant cap al Cau­cas i l’Àsia Cen­tral. A Cri­mea, la presència del tàrtars. Després, veu­rem l’imperi aus­tro­hon­garès, amb la con­fe­de­ració de Polònia i Lituània, que influ­ei­xen reli­gi­o­sa­ment, de pen­sa­ment, llen­gua i cul­tura. El naci­o­na­lisme ucraïnès sor­geix, com la resta, als segles XVIII i XIX, amb la influència del Roman­ti­cisme ale­many. Dona peu al segle XX a la Ucraïna que avui conei­xem, però és un país for­mat recent­ment. El dis­curs de Putin obe­eix a la seva inter­pre­tació par­cial de la història. Ucraïna és un estat nació modern. És cert que en el període soviètic la uni­tat d’Ucraïna es posa en dubte, però fins avui la població que parla rus en cap moment es plan­teja que la seva iden­ti­tat sigui russa, sinó que es con­si­dera ucraïnesa.
Què causa el viratge pro­eu­ro­peu de la soci­e­tat ucraïnesa en la dar­rera dècada?
A tot l’antic espai soviètic, i no sols a Ucraïna, tenen una política exte­rior molt pragmàtica i juguen a dues ban­des. En el cas d’Ucraïna, s’ha acos­tat a la UE a través d’acords comer­ci­als i ha seguit man­te­nint les rela­ci­ons energètiques, comer­ci­als i d’ajuts indus­tri­als amb Mos­cou. Per la pressió de les regi­ons més occi­den­tals, Ucraïna té tendència a girar cap a la UE, però quan fa comp­tes del que li reporta Rússia –com ara el preu del gas o els acords comer­ci­als i una impor­tant població que té tot tipus de rela­ci­ons amb Rússia, també fami­li­ars–, con­si­dera que no pot acce­dir a la pressió de Brus­sel·les. Si fem un mapa, el nord i l’oest es llan­cen ales­ho­res al car­rer a pro­tes­tar, amb el que uns defi­nei­xen com un canvi de règim i d’altres com un cop d’estat. A l’est, les pro­tes­tes són en sen­tit con­trari. Del 2013 al 2014, sor­geix un actor que havia estat mig ocult però que exis­teix i en aquest moment es col·loca a pri­mera línia: l’extrema dreta ucraïnesa, que demos­tra que té poder. Vull remar­car que Ucraïna no és una rea­li­tat neo­nazi, però sí que l’extrema dreta té un poder fàctic des­ta­cat. En aquell moment segresta les pro­tes­tes, pri­mer dema­nant un canvi de règim i després pre­nent un caire mili­tar que porta a la inter­venció russa a Cri­mea. Veient la inter­venció dels neo­na­zis, una part de la població del Don­bass s’alça en armes. Ja tenim la guerra. Encara que fins al febrer pas­sat és de baixa inten­si­tat, són morts a Europa que ence­nen les alar­mes. El 2015 es mate­ri­a­lit­zen els Acords de Minsk: Ucraïna i Rússia s’asse­uen amb la medi­ació d’Ale­ma­nya i França, i para­lit­zen la guerra.
Putin rebat –i lle­gint el pacte no li falta raó, tot i que això tam­poc jus­ti­fica l’actual invasió– que Ucraïna tam­poc no ha com­plert els acords: no s’ha des­mi­li­ta­rit­zat ni ha ator­gat auto­no­mia al Don­bass...
Efec­ti­va­ment. I aquesta és també una de les claus actu­als: deter­mi­nar quin estat vol defen­sar ara mateix Ucraïna. Si és homo­geni, l’est, amb estrets lli­gams amb Rússia, ho refusa, perquè ells apos­ten per un estat fede­ral ucraïnès. Amb una guerra pel mig, no és gaire fac­ti­ble. No és sols que Kíiv no hagi com­plert els acords, és que Rússia tam­poc ho ha fet. La UE ha pre­fe­rit mirar cap a un altre cos­tat. La culpa de la situ­ació actual és d’un ven­tall d’actors, no es pot mirar la rea­li­tat en blanc i negre.
Amb la guerra, s’estan tren­cant els vin­cles per gene­ra­ci­ons entre la població russòfona i Rússia?
Hi ha dues ver­si­ons: una, la que es comenta, i l’altra és que la situ­ació en aquells ter­ri­to­ris no és tan dura com la mos­tren els mit­jans de comu­ni­cació hegemònics a Occi­dent i el govern ucraïnès, sinó que la població està sent usada com a escut humà per l’extrema dreta ucraïnesa. És cert que la guerra obre feri­des, però a l’est la guerra va començar ja el 2014, mal­grat que ara és molt més viru­lenta i extensa. Bona part de la població que tenia una pro­xi­mi­tat emo­ci­o­nal amb Mos­cou, és evi­dent que en aquests moments la poden rebut­jar o virar cap a Ucraïna. Tinc més dub­tes que això sigui així en el cas de les dues repúbli­ques que s’han decla­rat inde­pen­dents: la majo­ria de la població i les ins­ti­tu­ci­ons locals crec que seguei­xen optant per man­te­nir els llaços amb Rússia. Fins i tot ara volen acos­tar-se més a Mos­cou o for­mar-ne part a través d’un procés d’inde­pendència. Veu­rem en quin grau això li interessa i com es plan­teja a Rússia o a Ucraïna en una even­tual mesa de nego­ci­ació.
A mitjà ter­mini, qui creu que gua­nyarà o perdrà aquesta guerra?
Quan hi ha una guerra amb tants afec­tats com aquesta, els per­de­dors som tots i totes. Ara bé, si par­lem en ter­mes de geo­es­tratègia, en aquests moments és molt difícil avançar-se. Sí que hi ha unes dades que ens diuen que el món que arriba no és el mateix que hem cone­gut fins ara. I això es veu en els mapes: quan ens par­len de la supo­sada comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, aquí d’entrada se’ns pre­sen­ten els EUA i la vella Europa, però para de comp­tar. La major part del pla­neta no forma part d’aquesta guerra. La cen­tra­li­tat del món és cert que encara és aquí, on con­di­ci­o­nen i mane­guen l’agenda política, però fa temps que el gir s’està pro­duint i ens porta a Euràsia, for­mada per dos actors: la Xina i Rússia. I, dels dos, la Xina és ara per ara qui marca i mar­carà l’agenda mun­dial. La guerra d’Ucraïna a curt ter­mini afecta, i no crec que puguem avançar ven­ce­dors o vençuts, però a mitjà ter­mini l’ordre mun­dial can­viarà. Els EUA estan en decadència, però a tots els impe­ris els arriba l’hora. És una situ­ació pre­o­cu­pant, perquè els impe­ris aca­ben morint matant. L’excepció va ser l’espai soviètic, que es va des­fer d’aque­lla manera rela­xada. Però sí que hem vist altres rea­li­tats: la Xina no té pressa, té una cul­tura i una història que li plan­te­gen l’estratègia a llarg ter­mini. A mitjà ter­mini uti­lit­zarà els seus llaços amb Mos­cou i inten­tarà també asseure’s amb els Estats Units. Els per­de­dors –més enllà dels ucraïnesos– clara­ment ho som la UE. Aquests dies s’han reforçat, però pro­ba­ble­ment quan d’aquí a uns mesos pas­sarà el període més agut del con­flicte i tor­na­rem a veure els pro­ble­mes que ja exis­tien, veu­rem com tor­nem a emer­gir les rea­li­tats polo­ne­ses, hon­ga­re­ses o d’altres.
...amb unes fac­tu­res enor­mes per a la UE, perquè sí que es con­so­lida que Rússia se’n va cap a Àsia.
La dependència energètica euro­pea és amb Rússia, però també amb els països del Pèrsic i amb els Estats Units, que vol ven­dre’ns sis cops més car el gas que ara com­prem als rus­sos. La política de segui­disme cec amb els EUA és una errada. Una UE més enllà del for­mat i del pro­jecte que avui conei­xem mana­ria amb una veu única i unida davant del món. Estem veient que no exis­teix i per això tindrà molt poc espai de mani­o­bra. Alguns oli­gar­ques rus­sos apos­ten per un canvi de govern, un cop d’estat, i això por­tarà nefas­tes con­seqüències de segu­re­tat per al con­junt de la població euro­pea. Ja ho estem com­pro­vant econòmica­ment.
La pressió sobre Rússia mit­jançant san­ci­ons ser­virà per a alguna cosa?
Les san­ci­ons no han fun­ci­o­nat mai enlloc. Tenen con­seqüències molt greus per a les pobla­ci­ons, però, amb la glo­ba­lit­zació, també per a la resta del món. Pot­ser arri­barà el moment que, en els cer­cles de Putin i per pres­si­ons d’Occi­dent, hi hagi un canvi de règim, però és perillós, perquè no sabem com poden reac­ci­o­nar. En el dia d’avui, Putin té totes les claus i les xar­xes de poder força con­tro­la­des. I no hi ha opo­sició al car­rer per les seves debi­li­tats i també pel con­trol que hi exer­ceix el govern. No hi ha espe­rança de canvi a curt o a mitjà ter­mini. La segu­re­tat és vital per a Rússia: per al govern, que les seves fron­te­res no es vegin amenaçades i, per a la població, poder comp­tar amb un estat fort. D’altra banda, el con­cepte de democràcia que usem aquí, de vega­des, no és vàlid a tot arreu. Aquí par­lem de democràcia repre­sen­ta­tiva, però en altres llocs, de par­ti­ci­pa­tiva. A Rússia ho defi­nei­xen com a democràcia sobi­rana: els cal un estat fort que els doni segu­re­tat, perquè les peti­tes pobla­ci­ons llu­nya­nes de la capi­tal, si l’Estat no els donés ser­veis, des­a­pa­rei­xe­rien.
Com s’estan recol·locant les repúbli­ques inde­pen­dents de l’antiga URSS a par­tir d’aquesta guerra? I, sin­gu­lar­ment, com està inter­na­ment Bie­lorússia després de les revol­tes de l’any pas­sat?
L’intent de canvi de govern a Bie­lorússia també s’ha impul­sat i té les seves carències i vir­tuts. Lukai­xenko ha estat capaç de blo­que­jar-lo. El país man­te­nia també en el pas­sat una política mul­ti­vec­to­rial i s’apro­pava en oca­si­ons a Occi­dent, perquè té una forta iden­ti­tat naci­o­nal i sem­pre han tin­gut por a una annexió per part dels sec­tors naci­o­na­lis­tes rus­sos que aspi­ren a la “gran Rússia”. Nova­ment, des d’Occi­dent es posa en marxa una estratègia per can­viar el règim i no li dei­xen cap altra opció que apro­par-se més a Mos­cou per pre­ser­var l’actual statu quo. Altres repúbli­ques s’han adhe­rit a la UE i a l’OTAN, bus­cant una millora econòmica, encara que des d’un punt de vista democràtic tenen mol­tes carències res­pecte a una democràcia occi­den­tal. A l’Àsia cen­tral, els estats seguei­xen man­te­nint la política mul­ti­vec­to­rial, cons­ci­ents de ser enmig de la Xina i Rússia. Els interessa l’esta­bi­li­tat política i que no sor­gei­xin con­flic­tes com el de l’Afga­nis­tan. També interessa el mateix a les dues potències. Al gener, al Kazakhs­tan, el que era una pro­testa labo­ral es va anar ampli­ant i va aca­bar en un intent de canvi de règim. Dife­rents clans interns esta­ven enfron­tats i ales­ho­res tots van apro­fi­tar la seva opor­tu­ni­tat. Rússia i els seus ali­ats mili­tars hi van inter­ve­nir i en poc temps van tor­nar a posar-hi l’ordre. Una demos­tració a la resta del món que l’aliança mili­tar d’antics països soviètics fun­ci­ona també sobre el ter­reny.

Viatges i llibres

Aquest basc militant del seu barri, l’Antiguo de Sant Sebastià, ha viatjat per més de cinquanta països buscant el coneixement de primera mà. No hi ha indret remot, especialment de l’antic espai soviètic del qual és especialista, que se li hagi resistit. Llicenciat en ciències de la comunicació, és també diplomat en ciències polítiques, i ara en fa la tesi doctoral. Viatja sempre amb bossa extra per poder omplir-la de llibres. A la motxilla biogràfica acumula centenars de conferències sobre relacions internacionals, tertúlies en mitjans bascos i de més llunyans (com ara el Russia TV Today), professor de diferents cursos a la Udako Euskal Unibertsitatea, articles de premsa, col·laboracions en llibres i publicacions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.