Una ficció política

El cinema francès no s’ha carac­te­rit­zat habi­tu­al­ment per la seva reac­ti­vi­tat i excel·lència sobre els fets polítics, a diferència de la rica tra­dició de Hollywood als Estats Units. Però, aquesta pri­ma­vera elec­to­ral, han arri­bat a la car­te­llera del país diver­sos títols que fan referència més o menys direc­ta­ment a les pre­si­den­ci­als de l’abril. El que n’hi fa més, estre­nat opor­tu­na­ment el 30 de març, és Le monde d’hier, un thri­ller en què s’esce­ni­fica la pos­si­bi­li­tat més que rao­na­ble que acce­deixi a l’Elisi un can­di­dat d’extrema dreta gràcies a les mani­o­bres del Krem­lin. Paral·lela­ment, la comèdia En même temps sati­ritza l’ocu­pació ideològica del cen­tre per part del pre­si­dent sor­tint, Emma­nuel Macron.

Le monde d’hier, del rea­lit­za­dor Diastème, que arriba a l’Estat espa­nyol la set­mana que ve com a El mundo de ayer, no fa riure. La pre­si­denta soci­a­lista que no es torna a pre­sen­tar, i que podria ser François Hollande el 2017 no aspi­rant a un segon man­dat, és inter­pre­tada per Léa Drucker. Dis­pu­tant-se el poder entre bas­ti­dors, hi ha el seu secre­tari gene­ral, encar­nat per Denis Podalydès, i el pri­mer minis­tre, inter­pre­tat per Ben­ja­min Bio­lay. A la cursa elec­to­ral de la pri­mera volta, els dos can­di­dats més ben posi­ci­o­nats són un exso­ci­a­lista de qui no es pot dub­tar que és un doble de Jean-Luc Mélenc­hon, de nom Luc Gauc­her, i l’ultra­dretà Willem, que seria un alter ego mas­culí de Marine Le Pen. En aquest cas, no hi ha cen­tre. I les enques­tes pro­nos­ti­quen que Willem que­darà pri­mer en aquest pri­mer assalt, al davant de Gauc­her. Tot i que si s’activa el front repu­blicà, a la segona volta el can­di­dat d’esquer­res s’ha d’aca­bar impo­sant. Però resulta que, des de Mos­cou, l’ambai­xada fran­cesa comu­nica con­fi­den­ci­al­ment que el govern rus té a punt les pro­ves que demos­tren que Gauc­her ha rebut diners incon­fes­sa­bles per a la seva cam­pa­nya. I ho escam­parà just després d’aquesta pri­mera volta. La victòria de Willem, així, és més que pro­ba­ble i tot l’entorn de la pre­si­denta es mobi­litza per uti­lit­zar tots els estra­ta­ge­mes per impe­dir-ho. I aquí ens parem en l’argu­ment per no des­ve­lar desen­llaços encara per elu­ci­dar, d’un guió en què han col·labo­rat els peri­o­dis­tes d’inves­ti­gació de Le Monde Fabrice Lhome i Gérard Davet.

El més inqui­e­tant en aquesta trama d’atmos­fera ombrívola i angoi­xant a l’Elisi és la paràbola del que un dia pot arri­bar a ocórrer, que tras­bal­sa­ria tots els actu­als equi­li­bris geo­polítics del con­ti­nent amb una inter­na­ci­o­nal de popu­lis­tes i autòcra­tes. Per això, la sàtira més lleu­gera d’En même temps (Al mateix temps), dels rea­lit­za­dors Gus­tave Ker­vern i Benoît Delépine, cone­guts per les seves emis­si­ons a Canal+, vol desen­grei­xar el debat polític alhora que asse­nyala els punts febles d’un Macron que ho arra­bassa tot a esquerra i dreta. Ho fan amb una pare­lla d’actors, Vin­cent Macaigne i Jonat­han Cohen, que es pas­sen tot el film engan­xats com sia­me­sos per l’atac d’unes femi­nis­tes. Una advertència a Macron sobre el seu trans­for­misme.