Coexistir amb Rússia

Sis mesos després d’haver-se reti­rat del poder, Angela Merkel ha tren­cat aquesta set­mana el seu silenci per donar expli­ca­ci­ons sobre la relació que va man­te­nir amb la Rússia de Putin durant els setze anys a la can­ce­lle­ria fede­ral. A l’exlíder ale­ma­nya li retre­uen pro­xi­mi­tat amb el Krem­lin i el fet d’haver ante­po­sat la relació econòmica amb Mos­cou al suport a Ucraïna, agre­dida el 2014 pels rus­sos, que es van aca­bar anne­xi­o­nant la península de Cri­mea. Els crítics qüesti­o­nen a Merkel el prin­cipi de Wan­del durch Han­del — o”canvi a través del comerç”–, basat en la idea –també apli­cada a la Xina dels anys noranta– que l’apro­fun­di­ment en els inter­can­vis aca­ba­ria acos­tant Rússia al model de les democràcies libe­rals occi­den­tals.

Aquesta estratègia es mate­ri­a­lit­za­ria en la cons­trucció del Nord Stream 2, el gaso­ducte que havia de trans­por­tar gas des de Rússia a Ale­ma­nya per sota de les aigües del Bàltic, una infra­es­truc­tura gegan­tina que asse­gu­rava lucra­tius ingres­sos a Mos­cou, men­tre reforçava la dependència energètica russa de la pri­mera eco­no­mia euro­pea. Si bé és cert que el gaso­ducte el va impul­sar el seu pre­de­ces­sor, el can­ce­ller soci­al­demòcrata Ger­hard Schröder –recom­pen­sat després per Putin amb cadi­res als con­sells d’admi­nis­tració de les grans com­pa­nyies energètiques rus­ses–, Merkel va man­te­nir el pro­jecte i el prin­cipi de bas­tir ponts amb Rússia. “No hi ha res pel qual hagi de dema­nar perdó”, ha dit en una entre­vista l’excan­ce­llera, que rebutja les crítiques a la via diplomàtica pel fet que aquesta hagi “fra­cas­sat”. “La defensa dels interes­sos del país que vaig gover­nar impli­cava tro­bar un modus vivendi amb Rússia [...] una manera de coe­xis­tir”, va adme­tre.

La política d’atan­sa­ment a Rússia no és exclu­siva de Berlín. També Macron la prac­tica i, com Merkel, amb magres resul­tats. Com en la tro­bada amb Putin del 7 de febrer al vol­tant de la famosa taula qui­lomètrica del Krem­lin, un intent fallit d’evi­tar la invasió d’Ucraïna. Com Merkel, el pre­si­dent francès defensa la neces­si­tat de man­te­nir els canals de comu­ni­cació oberts amb el líder rus i, com Merkel, rep les crítiques d’Ucraïna i els seus més estrets ali­ats –inclo­sos els EUA– per la volun­tat de com­promís amb qui con­si­de­ren un cri­mi­nal de guerra amb apetències ter­ri­to­ri­als, des­le­gi­ti­mat del tot com a inter­lo­cu­tor. L’última bretxa entre els ali­ats occi­den­tals es va obrir la set­mana pas­sada quan Macron va tor­nar a adver­tir del perill d’“humi­liar” Rússia. “Demà hi hau­rem de cons­truir la pau”, es jus­ti­fi­cava, tot citant el pre­ce­dent del trac­tat de Ver­sa­lles impo­sat a Ale­ma­nya al final de la Pri­mera Guerra Mun­dial, el niu en què es va covar l’ou del nazisme. La decla­ració de real­po­li­tik ha cai­gut com una bomba sobre Kíiv. És una mani­fes­tació més de les divi­si­ons inter­nes euro­pees sobre Rússia, que con­ti­nuen amb la guerra.