Coexistir amb Rússia

Sis mesos després d’haver-se retirat del poder, Angela Merkel ha trencat aquesta setmana el seu silenci per donar explicacions sobre la relació que va mantenir amb la Rússia de Putin durant els setze anys a la cancelleria federal. A l’exlíder alemanya li retreuen proximitat amb el Kremlin i el fet d’haver anteposat la relació econòmica amb Moscou al suport a Ucraïna, agredida el 2014 pels russos, que es van acabar annexionant la península de Crimea. Els crítics qüestionen a Merkel el principi de Wandel durch Handel — o”canvi a través del comerç”–, basat en la idea –també aplicada a la Xina dels anys noranta– que l’aprofundiment en els intercanvis acabaria acostant Rússia al model de les democràcies liberals occidentals.

Aquesta estratègia es materialitzaria en la construcció del Nord Stream 2, el gasoducte que havia de transportar gas des de Rússia a Alemanya per sota de les aigües del Bàltic, una infraestructura gegantina que assegurava lucratius ingressos a Moscou, mentre reforçava la dependència energètica russa de la primera economia europea. Si bé és cert que el gasoducte el va impulsar el seu predecessor, el canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder –recompensat després per Putin amb cadires als consells d’administració de les grans companyies energètiques russes–, Merkel va mantenir el projecte i el principi de bastir ponts amb Rússia. “No hi ha res pel qual hagi de demanar perdó”, ha dit en una entrevista l’excancellera, que rebutja les crítiques a la via diplomàtica pel fet que aquesta hagi “fracassat”. “La defensa dels interessos del país que vaig governar implicava trobar un modus vivendi amb Rússia [...] una manera de coexistir”, va admetre.

La política d’atansament a Rússia no és exclusiva de Berlín. També Macron la practica i, com Merkel, amb magres resultats. Com en la trobada amb Putin del 7 de febrer al voltant de la famosa taula quilomètrica del Kremlin, un intent fallit d’evitar la invasió d’Ucraïna. Com Merkel, el president francès defensa la necessitat de mantenir els canals de comunicació oberts amb el líder rus i, com Merkel, rep les crítiques d’Ucraïna i els seus més estrets aliats –inclosos els EUA– per la voluntat de compromís amb qui consideren un criminal de guerra amb apetències territorials, deslegitimat del tot com a interlocutor. L’última bretxa entre els aliats occidentals es va obrir la setmana passada quan Macron va tornar a advertir del perill d’“humiliar” Rússia. “Demà hi haurem de construir la pau”, es justificava, tot citant el precedent del tractat de Versalles imposat a Alemanya al final de la Primera Guerra Mundial, el niu en què es va covar l’ou del nazisme. La declaració de realpolitik ha caigut com una bomba sobre Kíiv. És una manifestació més de les divisions internes europees sobre Rússia, que continuen amb la guerra.