L’altre incendi

Des que va començar a circular la moneda única, ara fa vint anys, la zona euro no havia registrat una inflació tan alta com la del maig passat, quan es va enfilar per damunt del 8%. La ràpida represa de l’economia global al final de la pandèmia i les conseqüències de la guerra d’Ucraïna –encariment de l’energia i dels aliments– expliquen en part l’escalada dels preus, una situació que el Banc Central Europeu (BCE) va intentar atacar la setmana passada anunciant una pujada dels tipus per al mes que ve. En la mateixa reunió, el banc amb seu a Frankfurt va decidir també retirar liquiditat del sistema financer posant data de caducitat a les compres de deute públic i corporatiu iniciades el 2015 i reforçades amb la pandèmia.

El BCE respon a l’amenaça de la inflació refredant l’economia, però la pujada dels tipus al juliol –n’hi haurà una altra més agressiva al setembre– ha despertat la lògica preocupació, d’una banda, entre les famílies que paguen hipoteca i, per l’altra, les empreses i els estats, que veuen augmentar els costos per finançar-se.

Aquests últims temors s’han traduït en una escalada de les primes de risc (el diferencial respecte a la rendibilitat del bo alemany a deu anys) d’Itàlia i Espanya, unes alces que han revifat el fantasma d’una nova crisi del deute sobirà als anomenats països perifèrics.

L’agitació dels mercats va forçar el consell de governadors del BCE a una reunió d’urgència, dijous passat, per enviar un senyal de tranquil·litat. I ho va fer en una doble direcció: confirmant que continuarà comprant deute dels socis més vulnerables, com l’italià o l’espanyol, per contenir-ne les primes de risc i comprometent-se a activar un nou instrument per frenar la “fragmentació” de l’eurozona, és a dir, la gran disparitat entre els costos de finançament que afronten uns i altres socis.

El missatge del BCE ha aconseguit apaivagar de moment el nerviosisme dels mercats. Amb tot, alguns analistes retreuen vaguetat en els anuncis de l’entitat i els interpreten com una maniobra per “guanyar temps”, mentre hi ha qui considera que el banc que presideix Christine Lagarde ha anat massa lluny. “La missió del BCE és garantir l’estabilitat de preus, no assegurar condicions favorables de finançament”, objecta l’eurodiputat conservador alemany Markus Ferber, per qui “alguns països estan rebent ara la factura d’anys de polítiques fiscals irresponsables”. L’ajuda als socis vulnerables no sortirà gratis, tal com es desprèn de les paraules del comissari europeu d’Economia, Paolo Gentiloni. “No podem demanar que la política monetària solucioni tots els problemes”, afirmava l’italià, exposant de nou el que sembla el pecat original de l’euro, la falta d’una harmonització fiscal dels socis que eviti actuacions d’apagafocs com les que anuncia el BCE.