Estat de setge

Mariano Rajoy va creuar el seu Rubicó fa cinc anys quan va decidir executar, amb el beneplàcit de tots els poders de l’Estat i la Unió Europea, el segon cop d’estat des del 23-F, aquesta vegada contra les institucions catalanes, amb l’objectiu de frenar, al preu que fos, el referèndum de l’1-O. La intervenció financera de la Generalitat es va focalitzar en les detencions d’alts càrrecs i de col·laboradors en la preparació de l’1-O a primera hora del matí; l’assalt a la conselleria d’Economia perpetrat per un cos militar, la Guàrdia Civil, i el setge a la seu de la CUP.

Durant el dia, mentre els carrers i les places del país bullien pel cop d’estat, tres ferris van atracar als ports de Barcelona i Tarragona per allotjar les forces policials espanyoles que actuarien contra el referèndum. S’estava dibuixant l’escenari per a la violència i la repressió contra tot un moviment.

La gran paradoxa del 20-S va tenir lloc durant la gran manifestació a la seu d’Economia convocada per l’ANC i Òmnium. Els dos líders socials Jordi Sànchez i Jordi Cuixart es van enfilar al ja conegut cotxe de la Guàrdia Civil per enviar els manifestants cap a casa ja de matinada, després d’una llarga jornada de protestes pacífiques a la cruïlla de rambla Catalunya amb la Gran Via. L’escena dels líders socials va ser vista per la cúpula judicial, policial i militar de l’Estat com una humiliació. Sànchez i Cuixart acabarien a la presó processats per rebel·lió i condemnats per sedició. Com en els cops d’estat més tradicionals, el dret a la manifestació, encara que fos retroactivament, va ser anul·lat de facto.

Les ordres judicials provenien del ja famós jutjat 13 de Barcelona, emmarcades dins d’una operació que es va anomenar Anubis, el déu de la mort en la mitologia egípcia. L’objectiu, abatre la consulta. Les detencions van tenir lloc a primera hora i ràpidament va córrer pels mitjans l’entrada a la conselleria. Es va passar d’una petita concentració de gent a una protesta massiva amb riuades de manifestants arribats de tot arreu. La protesta va continuar al vespre amb concentracions a tot Catalunya.

Els principals detinguts van ser el secretari general de la Vicepresidència, Josep Maria Jové, i el secretari d’Hisenda, Josep Lluís Salvadó. La policia també va anar a buscar altres càrrecs del govern: David Franco (TIC); David Palancas i Josuè Sallent (CTTI); Xavier Puig (Afers Exteriors); Manel Gómez (Cesicat); Francesc Sutrias (Patrimoni); Joan Ignasi Sánchez (Governació); l’actual consellera de Cultura, Natàlia Garriga (Vicepresidència); Mercè Martínez (Projectes Territorials); Rosa Maria Rodríguez (T-Systems), i Josep Masoliver, de la Fundació PuntCat. Agents de la Guàrdia Civil també van escorcollar el despatx de Carles Viver i Pi-Sunyer i el domicili del jutge Santiago Vidal.

El govern, que s’havia conjurat per completar el referèndum, va respondre amb una sola veu amb declaracions institucionals de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, i fins i tot Ada Colau es va posar al costat de les institucions catalanes atesa “la deriva autoritària de l’Estat”.

Rajoy va compartir el mateix dia l’estratègia amb Pedro Sánchez i Albert Rivera. Els partits unionistes van exhibir el seu aval sense fissures a una ofensiva coordinada per impedir la consulta. A Catalunya, en canvi, molts alcaldes del PSC van demanar que s’acabessin els escorcolls i les detencions d’alts càrrecs del govern, adduint que posaven en perill “la sortida democràtica i cívica al conflicte.”

A Europa, la reacció va ser tèbia i només un dels vicepresidents del Parlament Europeu, Dimítrios Papadimulis, de Syriza, va alertar que “les detencions fetes per les autoritats espanyoles” suposaven “una deriva molt preocupant”. A les grans cancelleries, sobretot a Alemanya i França, es va mantenir la tesi que la crisi era simplement un “afer intern” a l’Estat espanyol.

Tot i que els comptes de la Generalitat van quedar requisats, ni tan sols amb aquesta fórmula ni amb les detencions es va tirar enrere el referèndum. Aquell dia es van confiscar deu milions de paperetes, actes i documents en l’escrutini en una nau industrial a Bigues i Riells i es va detenir Pau Furriol, el seu propietari, ara senador d’ERC a Madrid.

Si una de les potes de l’agressió espanyola la liderava la Guàrdia Civil a Economia, l’altra va tenir com a protagonista la Policía Nacional, que va intentar entrar per la força, sense ordre judicial, a la seu de la CUP (carrer de Casp), que va resistir un setge de vuit hores gràcies a la resistència passiva dels manifestants que es van acumular davant l’entrada. Es va organitzar en poc temps una cadena humana davant un desplegament policial que ocupava tota l’illa de cases amb les armes ben visibles. El responsable del dispositiu es va negar a explicar cap motiu per justificar l’operació.