Caure per renéixer
A San Lorenzo, barri popular de Roma, hi ha qui espera la victòria de Meloni com a revulsiu per reaccionar contra l’extrema dreta i qui hi confia perquè implanti “justícia social”
L’esperit contestatari que va caracteritzar ‘il quartiere rosso’, escenari de les lluites estudiantils dels anys setanta, ha anat perdent vigor amb el temps
Més enllà de la muralla aureliana, allà on encara a finals del segle XIX s’estenia la campagna romana, hi ha avui el barri de San Lorenzo, conegut durant molts anys com “il quartiere rosso” per la seva tradició progressista. La pedagoga renovadora Maria Montessori hi va obrir un dels seus primers centres educatius pioners i, anys més tard, San Lorenzo va ser l’únic barri que va intentar aturar l’avenç de la Marxa sobre Roma, la columna feixista que va portar Mussolini al poder i de la qual es complirà el centenari el mes vinent. Bombardejat per l’aviació nord-americana durant el 1943 –amb un balanç de prop de 3.000 morts–, el barri va mantenir el caràcter popular després de la Segona Guerra Mundial i es va convertir, als anys setanta, en refugi de grups d’extrema esquerra i escenari de les lluites estudiantils.
La personalitat combativa de San Lorenzo, afavorida també per la presència de la universitat de La Sapienza, s’ha anat diluint amb el temps, tot i que encara hi ha qui encarna l’esperit d’aquella època rebel. És el cas de Maurizio Vincioni, marbrista de l’empresa funerària familiar. Fill del Maig del 1968, el Maurizio, que sosté que “la barricada és la millor escultura”, no anirà a votar en les eleccions d’avui. De fet, no s’hi acosta mai, a les urnes, en protesta contra els polítics italians, que considera continuadors del panem et circenses de Neró. Diu que no li fa por que avui guanyi Germans d’Itàlia i que, si els postfeixistes agafen el govern, farà la “revolució”. “Per les causes justes, sempre estic a punt per a les manifestacions”, proclama entre làpides i àngels de pedra, al taller.
A l’altre extrem, hi ha la Maria Teresa, que té una parada d’encants a l’entrada del parc de Villa Mercede, a la via Tiburtina, i carrega contra la gestió del Partit Demòcrata (centreesquerra) perquè considera que ha abandonat la classe treballadora que diu defensar. “Els obrers ja no els voten”, assegura. Critica la renda de ciutadania, el subsidi que el govern de Conte va aprovar per als desocupats, i afirma que la gent el que ha de poder fer és treballar. Retreu a l’esquerra que no assumeixi els “desastres” que va portar el comunisme i connecta amb el missatge de “justícia social” de Giorgia Meloni, la líder de Germans d’Itàlia, i la seva política de “primer, els italians”. Als antípodes hi ha un enginyer informàtic egipci de 25 anys que no vol revelar el seu nom real i que reclama al govern italià que doni oportunitats als estrangers que, com ell, arriben legalment a Itàlia per estudiar i no poden treballar amb contracte malgrat parlar la llengua del país i tenir una alta qualificació professional.
El cansament, el desencís i la desconfiança envers els polítics –als quals es retreu aferrar-se a la poltrona només per enriquir-se i servir els seus interessos– ja formen part de l’ADN dels italians, convençuts que de res serveix anar a votar perquè el país és irreformable.
N’hi ha d’extremament indignats, com l’Antonio, que regenta una llibreria de vell a via Volsci, a San Lorenzo. Es declara “comunista integral” i afirma que la victòria de Meloni i els seus Germans d’Itàlia podria servir de revulsiu. “Serà l’única manera de renéixer; almenys amb els feixistes t’hi pots confrontar”, tot i que, hi afegeix, “no són ells els que han degradat la sanitat pública”, sinó l’esquerra, a la qual acusa de “traïció”. “S’ha de posar fi a la corrupció, a la utilització familiar dels comptes públics. Hi ha una xarxa sota el poder que asfixia. Si no tens amics, no tens res a fer”, continua l’Antonio, que diu que, malgrat tot, donarà suport avui al Moviment 5 Estrelles, formació antisistema que identifica amb el “vot de protesta”.
El Luciano, un jubilat de 80 anys, es mostra preocupat per la guerra de Putin i per com s’ho farà per tirar endavant amb la seva “miserable pensió”. La història del Luciano, digna d’una pel·lícula del neorealisme italià, és el resum d’una vida de privacions, de sacrificis i de progrés, pròpia dels anys de la reconstrucció de postguerra. Mecànic de formació, va treballar en la seva especialitat fins que el van contractar com a transportista en una important pastisseria siciliana del centre de Roma. “Durant la meva vida, he treballat com un gos, ningú m’ha donat mai res”, afirma, sense amagar la seva simpatia per Berlusconi, de qui admira la iniciativa i el seu esperit empresarial.
