“Estem creant el que serà l’espai industrial més gran de Catalunya”

Claríssim. Vaig ser diputat del Parlament entre el 1988 i el 1995, vaig ser part del govern de la Generalitat entre el 2003 i el 2011, i sempre he dit que el període de set o vuit anys em sembla el període adient per assumir responsabilitats polítiques. Anar més enllà faria més difícil el retorn a la meva vocació: la docència. A més, crec que no és bo per a la salut del sistema democràtic que les persones es professionalitzin i s’hi quedin dotze o catorze o vint anys.

Ara mateix el meu compromís és continuar d’alcalde i consolidar el canvi que vam assolir l’any 2019. No em plantejo cap altra alternativa.

Segur. Sempre és més còmode fer oposició. I no dic que fer oposició no sigui important ni molt respectable. Però sempre és més còmode, perquè no cal enfrontar-se a les incerteses quotidianes del govern. Que ha estat accidentat? Ja ho pot ben dir. Inicialment ens trobem amb un deute de 175 milions d’euros, cosa que posaria els pèls de punta a qualsevol persona. Quan comencem a endreçar la situació financera venen aquests dos anys de covid, que han estat terribles per a tothom, però també per a aquest ajuntament. I mantenir un govern d’entesa amb Junts i amb el Comú, i amb ERC fent de nucli del govern, no ha estat senzill. A partir de cert moment el Comú va considerar que no desitjava continuar assumint el desgast que suposa la presència al govern, i nosaltres deixem de tenir una majoria confortable i ens veiem obligats a tirar endavant el mandat a base de negociar i de conversar, i d’intentar neutralitzar una actitud molt negativa, a partir d’un cert moment, per part de l’oposició i especialment per part del grup socialista.

Jo soc comprensiu des d’un punt de vista gairebé psicològic de com el grup socialista ha viscut aquest mandat. Estaven convençuts que ells tirarien endavant fins a 40 anys de govern socialista, i el triomf de l’aliança pel canvi els va deprimir profundament, i crec sincerament que els ha costat de mantenir una actitud responsable com a principal grup de l’oposició. En algunes ocasions hem aconseguit acords, però en d’altres, com en el pressupost del 2022, o la quasi moció de censura en què es van embarcar, no han actuat com a partit responsable amb experiència i voluntat de govern.

Jo no retrec res, respecto l’actitud de tothom. Però cal afrontar d’una manera eficient una situació que es perllonga des de fa anys i panys, la de l’arribada a Lleida de treballadors que dormen al carrer a l’estiu. Amb la proposició que hem fet per acollir-los ens hem trobat amb resistències molt diverses: una part del veïnat, fins i tot el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Amb l’oposició hem arribat a una posició intermèdia, en el sentit d’usar l’equipament de les Josefines per a persones sense llar i reservar l’ECMU (Equipament Comunitari per a Múltiples Usos) per als temporers a l’estiu. L’oposició ens demanava un límit de 40 places. Però sabem que, per exemple, durant tots els dies d’aquest estiu hi ha hagut entre 80 i 110 temporers dormint a l’equipament provisional que vam obrir. Seria irresponsable reduir la capacitat a només 40 persones.

Ha funcionat molt bé. Malgrat que estiguem en una instal·lació provisional, un pavelló de la fira, és una instal·lació adequada, amb llits, aire condicionat, rentadores, armariets... S’ha gestionat molt bé i, sobretot, hem evitat imatges de persones dormint al carrer sobre cartrons que no són bones ni per a la dignitat de les persones, sobretot, ni tampoc per a la imatge de ciutat de Lleida. Ara esperem que la de l’any vinent ja es pugui realitzar amb el funcionament d’aquest equipament comunitari.

Sí. Vam anar recentment a Madrid a entrevistar-nos amb el responsable d’emigracions del ministeri corresponent. Li vam dir: “Escolti, vostè sap perfectament que més de la meitat de les persones que passaran per Lleida a l’estiu, i per altres localitats de l’Estat, són persones que no tenen documentació, i el model de naturalització que busca Espanya és un bucle que no es pot resoldre: no es poden contractar aquelles persones, i per tant no poden acumular els requisits per tenir els papers i poder ser contractades.” Ho pateixen milers de persones que són una població flotant que hi ha a l’Estat i a Catalunya, però que per a l’Estat no existeixen. Qui entoma aquesta situació? Qui intenta acollir de la millor manera possible aquestes persones? Els ajuntaments, i concretament l’Ajuntament de Lleida. Ara sembla que s’obre la porta a una modificació de la llei d’estrangeria, almenys per als que van arribar com a menors i als 18 anys quedaven en una mena de llimbs, i això està bé. Però crec que s’ha d’anar més enllà.

Els dos anys de covid han estat terribles, perquè hem hagut de fer front bàsicament a qüestions de salut pública i de supervivència del teixit econòmic de la ciutat, i ens hem trobat amb un govern de l’Estat i un govern de la Generalitat massa concentrats en altres qüestions com per donar-nos un cop de mà. Ara mateix, hem presentat un paquet de projectes als fons europeus que en general han tingut un bon resultat. Tenim concedits un volum important de recursos per crear una zona de baixes emissions, per crear corredors ombrejats a la ciutat, per renaturalitzar les basses d’Alpicat, el turó de la Seu Vella, i després sobretot tenim alguns projectes constructius, com l’estació d’autobusos de Lleida, que es desplegaran –la majoria– entre el 2023 i el 2026. També ens ha afectat, com a tothom, l’increment del preu de les matèries primeres, el fet que hi hagi empreses que tenen dificultats per trobar personal, que no s’atreveixen a participar en una licitació.

Sí. Els polígons existents, el del Segre i el del Camí dels Frares, estan pràcticament ocupats. Fins i tot ara se n’està construint un d’iniciativa privada, el de Torre Solé, de manera que hi ha demanda. Estem parlant, a Torreblanca, d’una gran àrea de 1.000 hectàrees. Ara, el primer planejament que fem fa referència a 240 hectàrees. Tenim un horitzó de creixement de 15 a 20 anys vista. Lleida es va saltar per diverses raons la industrialització dels anys seixanta i setanta, i crec que la nostra estructura econòmica necessita un paper més important per a la indústria. A més, hi ha indústries locals que volen créixer i hi ha inversors externs, fins i tot d’estrangers, que han vingut a veure aquest espai. Pensi que estem parlant del que seria l’espai industrial més gran de tot Catalunya, i que per a determinats projectes, com el de l’empresa de bateries de vehicles elèctrics, que va venir a mirar-s’ho, necessitem naus de 1.000 metres de longitud, cosa que reclama molt espai.

Van venir, sí. Nosaltres hem tingut i tenim visites que a vegades són d’inversors estrangers que arriben a través del govern de la Generalitat, i a vegades són per iniciativa pròpia. Plusfresc, per exemple, que vol construir un espai de distribució únic, i li agrada la ubicació de Torreblanca. Però, és clar, això no depèn de la disponibilitat de terrenys, sinó de les decisions finals que prenguin les empreses.

Sí, sincerament crec que sí. Lleida té, per exemple, una bona estructura de coneixement i de recerca. Tenim una universitat prestigiada, sobretot en diversos àmbits. Tenim un parc científic i tecnològic agroalimentari, tenim centres de recerca com l’Institut de Recerca Biomèdica, que és el segon centre més prestigiós i més potent de Catalunya. Per tant, en aquest sentit, que una indústria o que un inversor vingui a Lleida té a veure no només amb la posició geoestratègica de Lleida, sinó també amb la possibilitat de disposar de mà d’obra, de perfils professionals interessants. Posaré un exemple: la gent que treballa a l’àmbit digital en el Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari són més de dues mil persones. Això suposa el segon hub de Catalunya. És obvi que el primer és Barcelona i el seu entorn. Però el segon hub no és a Tarragona, ni a Girona, ni a Sant Cugat, sinó a Lleida.

He llegit atentament l’estudi que va encarregar la Cambra de Comerç de Lleida sobre la marxa d’empreses de Lleida. Els resultats, en realitat, demostren que algunes empreses, o raons socials, marxen a Barcelona, perquè l’efecte capitalitat és molt intens; d’altres a Madrid, i aquí és probable que la part fiscal hi pesi, i després hi pot haver algunes indústries i empreses que hagin marxat a Osca. Però he de dir dues coses: no sabem si el que s’ha traslladat és la raó social o és la indústria, la planta. L’estudi no ho diu. I, segon, hi ha un ingrés constant de noves empreses que venen a Lleida o que es constitueixen aquí.

És possible. Però no oblidem que el marc legal general és el de la Unió Europea. En aquest sentit, el marc legal que es pot trobar un inversor a Aragó o a Catalunya és el mateix. Ara bé, sí que és possible que el govern d’Aragó tingui una mena d’oficina per acompanyar aquestes inversions, i sí que és veritat que en els tràmits, en general, les administracions, i no tant locals com la de l’Estat i la Generalitat, continuen sent lentes, i poc eficaces a l’hora de respondre a determinades iniciatives innovadores.

És un fet molt significatiu. El Comú va deixar el govern dient que el govern era massa tou amb les expectatives de Torre Salses. Però Torre Salses ens ha denunciat per prevaricació al primer tinent d’alcalde [Antoni Postius, de JxCat] i a mi. No ha denunciat a ningú del Comú. Nosaltres vam dir des del principi que el model de Torre Salses, el model de fora de la ciutat, és un model en decadència als Estats Units i a França, i entraria en conflicte amb l’eix comercial de Lleida. També és evident que determinats pactes es van signar entre la Paeria i Torre Salses en temps de descompte, damunt de les eleccions municipals. Amb Torre Salses totes les decisions que hem pres han estat escrupolosament ajustades a dret, seguint les orientacions del secretari i de l’interventor de l’Ajuntament, de manera que estic absolutament tranquil, i també estic convençut que la denúncia contra l’Antoni Postius i contra mi té un rerefons polític, vinculat amb la necessitat, la voluntat, el desig per part de determinats sectors econòmics d’estroncar la continuïtat d’aquest govern.

Bé, jo crec que quan es judicialitza un tema és perquè probablement aquests promotors trobaven que en l’etapa anterior havien aconseguit gairebé tot el que volien. Nosaltres hem estat més rigorosos defensant els interessos de la ciutat, i probablement una altra alcaldia seria més desitjable o més benvinguda per part d’aquests promotors.

Bé, la primera constatació és bona: hem passat en un espai de temps que, per a la història d’un país, és relativament breu, de tres diputats a una majoria política i, gairebé, una majoria social. El que passa és que els que vam assumir fa 40 anys el repte polític d’obrir un conflicte polític amb l’Estat espanyol amb l’objectiu d’assolir la independència de Catalunya som perfectament conscients que aquest no és un camí ni ràpid, ni fàcil ni planer. Érem perfectament conscient que això no serien flors i violes. L’octubre del 2017 vam tocar el cel amb la punta dels dits i teníem la sensació que estàvem a punt d’aconseguir-ho. Però no estem en aquests moments ni de bon tros en el tram final per arribar a l’objectiu de la independència del país. La capacitat de l’Estat espanyol, militar, econòmica, judicial, les seves complicitats internacionals, el converteixen en un adversari molt difícil. Si Catalunya aposta, com hem fet, per un moviment polític que és no violent, això significa un enorme esforç i això no garanteix que es pugui fer en dos o tres anys. Si es vol fer política, s’ha de tenir molta resistència i s’han d’analitzar de la manera més freda i objectiva possible les oportunitats que tenim

La cultura, la creació artística, sempre és un àmbit que ha de presentar un cert grau d’insatisfacció. Les persones, els ens que fan cultura, d’alguna manera sempre han de plantejar a les administracions un repte permanent. Això no és prou, hem d’anar més de pressa, ho hem de fer més bé..., però sí que és veritat que Lleida té una sèrie d’àmbits –no els descriuré de forma exhaustiva, però per exemple el teatre familiar, o el teatre de titelles, o el cinema d’animació–, on ens hem convertit en referents internacionals. Per altra banda, segurament encara ens falten dues coses, no només en l’àmbit de la cultura: reforçar la nostra pròpia autoestima. Els lleidatans i lleidatanes tenim una certa tendència a la malenconia. A Girona el Temps de Flors és molt bonic, perfecte, i en canvi nosaltres no som prou capaços de dir que la Fira de Titelles ocupa tota la ciutat i fa venir gent de tot el món i gent que busca companyies de tot el món, i segon, segurament tenim encara molta feina a fer per posicionar de cara a l’exterior la nostra imatge, els nostres atractius, les nostres possibilitats.

El Museu Morera també és un emblema curiós del món de la cultura a Lleida. Com vostè sap, fa cent anys que busca seu, i que va tenint seus provisionals. La construcció d’una seu digna a la rambla Ferran ja ens la vam trobar en marxa l’any 2019. Per tant, si hagués estat un mandat normal a hores d’ara ja s’hauria d’haver inaugurat. Però és clar, els dos anys de covid i després la crisi dels preus dels materials han fet que hàgim hagut de renegociar i d’estar damunt de l’UTE que l’està construint. Però el Museu Morera, almenys el que és l’obra civil, en el primer trimestre de l’any 2023 s’haurà acabat. Després caldrà fer l’estructura museística i inaugurar la col·lecció a dins. Això ja ho farem el proper mandat.