Renúncies, abandonaments i cessaments

El gener del 2004, l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall (PSC), va acceptar la dimissió que li va presentar el seu conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC), estalviant-se així haver-lo de destituir. El líder republicà s’havia posat a l’ull de l’huracà en acudir a una reunió amb l’organització terrorista ETA, just en el moment en què ocupava el càrrec de president en funcions, perquè Maragall estava de vacances. El cap del PSC va remodelar el govern i va eliminar el lloc que ocupava el líder d’Esquerra Republicana, però va mantenir-lo en l’executiu com a conseller sense competències. Descartant el cessament, Maragall aconseguia mantenir viu l’acord del tripartit: “Les esperances d’un govern d’esquerra no es poden trencar”, va dir. Només dos anys després, però, Pasqual Maragall va fer cessar, ara sí, tots els consellers d’ERC –entre els quals hi havia l’aleshores conseller en cap Josep Bargalló–, ja que no volia que des del govern es defensessin posicions oposades al referèndum d’aprovació del nou Estatut pactat a Madrid.

El juny del 2015, quan Artur Mas ocupava la presidència del govern català, i els vents del procés estaven en plena convulsió, va haver de destituir la seva vicepresidenta, Joana Ortega. Aquesta, però, havia presentat prèviament la seva renúncia, després que Convergència obligués Unió –amb qui havia estat soci de coalició durant dècades– a decidir si s’adheria al viratge que els convergents volien fer cap a la independència. Ortega, juntament amb els consellers d’Unió, Ramon Espadaler, d’Interior, i Josep Maria Pelegrí, d’Agricultura, va decidir abandonar el govern.