L’endemà del divorci

El cop de porta deci­dit pels afi­li­ats de Junts al govern supo­sarà, sens dubte, un abans i un després en la política cata­lana, par­ti­cu­lar­ment en el pro­jecte inde­pen­den­tista. D’entrada, perquè pro­vo­carà un canvi en l’eix prin­ci­pal sobre el qual aquesta ha pivo­tat en els últims deu anys, que per­metrà al PSC tor­nar a l’equació de la cen­tra­li­tat, i trenca defi­ni­ti­va­ment, ves a saber per quant temps, una uni­tat del repu­bli­ca­nisme cer­ta­ment cada vegada més impos­tada en els dar­rers anys, que havia vis­cut sobre­tot de la inèrcia que donava la lluita con­junta con­tra la repressió. Deu anys després, és evi­dent que el procés sobi­ra­nista con­ti­nua pro­vo­cant con­vul­si­ons en l’esca­quer polític català, si bé va sig­nar ahir l’acta de defunció del pre­go­nat 52% inde­pen­den­tista per sac­se­jar l’arbre de dalt a baix i enca­rar una nova dimensió total­ment dife­rent, i des­co­ne­guda, sobre la qual pla­nen molts inter­ro­gants.

Par­tint de la hipòtesi com­par­tida que, si vol tri­om­far, a l’inde­pen­den­tisme no hi sobra abso­lu­ta­ment ningú, i si sent socis de govern ERC i Junts ja sem­blava molt difícil, serà pos­si­ble ara que tots els actors tor­nin a seure en una mateixa taula per bus­car una estratègia con­sen­su­ada? Es con­fir­marà el divorci entre les ins­ti­tu­ci­ons i el car­rer? No que­darà molt debi­li­tada ERC per nego­ciar l’amnis­tia i, encara menys, l’auto­de­ter­mi­nació a la taula de diàleg? Per quants anys es tanca la porta a ree­di­tar una unió de les grans for­ces inde­pen­den­tis­tes a l’exe­cu­tiu? I en clau par­ti­dista: real­ment es reforçarà Junts des de l’opo­sició per tor­nar a aga­far el lide­ratge de l’inde­pen­den­tisme i el procés amb força, com sos­te­nen els defen­sors del no? O bé s’haurà cavat la pròpia fossa per cedir l’hege­mo­nia defi­ni­ti­va­ment a la cen­trada ERC? Queda ara desac­ti­vada l’opció de llista cívica que havia plan­te­jat l’ANC? I encara en clau interna de Junts: no és teme­rari a pocs mesos de les muni­ci­pals, quan la majo­ria dels seus alcal­des opta­ven per res­tar en el govern i ara s’hi que­den sense inter­lo­cu­tors? Què pas­sarà amb un sec­tor mode­rat que s’ha demos­trat que té múscul i dis­posa del suport de més del 40% de la militància? Es resig­narà a que­dar en segon pla, o hi haurà movi­ments per escin­dir-se o fins i tot “reu­ni­fi­car-se” amb el PDe­CAT?

Els can­vis més imme­di­ats, en tot cas, es veu­ran ja aquest cap de set­mana, amb la pro­funda remo­de­lació de govern que toca fer, a fi que dimarts es reu­neixi ja un Con­sell Exe­cu­tiu total­ment reno­vat. La incer­tesa en el resul­tat ha fet que el pre­si­dent Pere Ara­gonès i el seu entorn pro­per ja hagin estat ana­lit­zant en els últims dies tots els esce­na­ris pos­si­bles, i evi­dent­ment –tot i que el sí ha sorprès a Palau, on esta­ven con­vençuts que s’aca­ba­ria impo­sant l’ànima pragmàtica de Junts– la rup­tura n’era un. Bona part de la pla­ni­fi­cació a par­tir d’ara, doncs, ja estava pen­sada, tot i que falta el més difícil: posar-hi fil a l’agu­lla i mate­ri­a­lit­zar-la en poques hores. D’aquí que des d’ahir a la tarda mateix s’hagin acce­le­rat les reu­ni­ons i els con­tac­tes a Palau, on ningú vol que la situ­ació d’ines­ta­bi­li­tat es per­llon­gui ni un minut més del neces­sari. El cap de l’exe­cu­tiu ja tenia al cap els noms d’un nou govern, i ahir va obrir la porta que hi hagi inde­pen­dents, però encara no havia son­de­jat ningú en els últims dies. A hores d’ara, això sí, ja haurà con­tac­tat amb tots els can­di­dats a qui vol pro­po­sar que assu­mei­xin els càrrecs que que­da­ran vacants a les con­se­lle­ries. En aquest sen­tit, i sense des­car­tar que man­tin­gui, de grat o per força, cares del sot­to­go­verno nome­na­des per Junts, ERC és un par­tit rela­ti­va­ment jove i amb pocs qua­dres en tas­ques de govern, però té un plan­ter local molt relle­vant al qual podria recórrer, tot i que el fet que les muni­ci­pals siguin tan pro­pe­res pot pro­vo­car dile­mes impor­tants, davant la cer­tesa que el nou exe­cu­tiu sem­bla que serà força pro­vi­si­o­nal. A part, no és des­car­ta­ble que el pre­si­dent faci una reor­de­nació de les car­te­res més al seu gust, ara que tindrà les mans lliu­res i no s’haurà de cenyir al pacte sig­nat amb Junts fa encara no un any i mig. Més difícil sem­bla, en canvi, que li cal­gui modi­fi­car el pla de govern con­sen­suat, que no ha estat font de grans dis­sen­si­ons, un fet que també obre un ven­tall de dub­tes sobre fins a quin punt Junts hi donarà suport al Par­la­ment o hi donarà l’esquena quan les mesu­res arri­bin al Par­la­ment, tot i que ahir Turull va asse­gu­rar que no serien bel·lige­rants. Això sí, si ERC, que fins ahir havia estès la mà a par­lar-ne si gua­nyava el sí, no es va moure en cap moment quan Junts li va plan­te­jar un ultimàtum sobre els tres punts en clau naci­o­nal de l’acord, ara defi­ni­ti­va­ment ha dei­xat de tenir cap moti­vació per fer-ho.

Tot i que d’entrada, així, venia de gust a molts repu­bli­cans des­em­pa­lle­gar-se de Junts –farts que un sec­tor gran dels socis posés bas­tons a les rodes de l’exe­cu­tiu des del pri­mer dia, estan con­vençuts que ara a l’opo­sició hi per­dran molt més que no pas ells en el govern–, aquest no era l’esce­nari més desit­jat, tal com fins ahir al mig­dia mateix va recor­dar la con­se­llera de la Pre­sidència, Laura Vilagrà, que apunta per cert a nova vice­pre­si­denta. I és que si bé el pre­si­dent ha dei­xat clar que no con­vo­carà elec­ci­ons i creu que un exe­cu­tiu en soli­tari pot tenir almenys uns mesos de coll –sobre­tot si acon­se­gueix donar-se aire apro­vant uns pres­su­pos­tos per al 2023 que el con­se­ller Giró ja tenia encar­ri­lats, i que ara pos­si­ble­ment reque­rei­xin el PSC– sap que la seva posició queda molt tocada i el seu recor­re­gut és limi­tat, ja que és gai­rebé impos­si­ble que esgoti la legis­la­tura perquè res­tarà del tot en mans dels socis en el govern espa­nyol, el PSOE i Podem, els grans bene­fi­ci­ats de la decisió d’ahir. D’entrada, perquè pas­sen a tenir pel mànec la pae­lla de la gover­na­bi­li­tat a Cata­lu­nya, fet que farà per­dre a ERC la capa­ci­tat d’influència al Congrés. Men­tre els con­vin­gui per a l’esta­bi­li­tat de la política espa­nyola, comuns i sobre­tot PSC garan­ti­ran esta­bi­li­tat a Cata­lu­nya. Però difícil­ment més enllà. I les elec­ci­ons esta­tals seran a final de l’any vinent, o sigui que la data de cadu­ci­tat del govern difícil­ment s’allar­garà gaire més enllà de les muni­ci­pals de final de maig. En tot cas, com diuen els diri­gents, això ara és avançar mol­tes pan­ta­lles, si bé és evi­dent que la tem­pesta s’ha ins­tal·lat a l’horitzó.