La democràcia en perill?

Que­den lluny els anys en què a Europa occi­den­tal hi havia certa esta­bi­li­tat pel que fa als estàndards democràtics. Si ens fixem en les elec­ci­ons, nor­mal­ment els par­tits que aca­ba­ven gover­nant eren els soci­al­demòcra­tes o la dreta mode­rada, fruit d’una soci­e­tat esta­ble, amb una eco­no­mia en crei­xe­ment i amb una classe mit­jana àmplia que estava com­pro­mesa i còmoda amb el sis­tema democràtic. Des d’aquells anys vui­tanta i noranta del segle pas­sat, han succeït molts fets que han alte­rat aque­lla esta­bi­li­tat. D’una banda, un canvi tec­nològic que ens afecta en la vida indi­vi­dual i pro­fes­si­o­nal. L’apa­rició d’inter­net i les xar­xes soci­als ha can­viat del tot el món de la infor­mació i de la comu­ni­cació, altra­ment situ­ats en sec­tors esta­bles. L’eco­no­mia ha que­dat afec­tada per dife­rents cri­sis i, en part, també per la incidència de les noves tec­no­lo­gies apli­ca­des a la pro­ducció i eficiència de les empre­ses i també amb la cre­ació de grans empre­ses de gestió de dades i comu­ni­cació que han esde­vin­gut, en pocs anys, empre­ses glo­bals, en molts casos més pode­ro­ses que alguns estats. Tot ple­gat ens ha por­tat a una soci­e­tat amb noves for­mes de tre­ball, dei­xant molta gent fora del sis­tema i, massa sovint, amb sous bai­xos, que estan cre­ant una eco­no­mia en mans de pocs rics i massa gent amb difi­cul­tats econòmiques, i amb una classe mit­jana cada vegada més petita, afe­blida i amb menys capa­ci­tat d’influència. Tot això ha afec­tat natu­ral­ment la soci­e­tat, que mos­tra símpto­mes de can­sa­ment i amb la sen­sació que la política tra­di­ci­o­nal no té solu­ci­ons per als seus pro­ble­mes. En aquest esce­nari part de la ciu­ta­da­nia és pro­cliu a escol­tar els cants de sirena de par­tits d’extrema dreta i d’altres que ofe­rei­xen solu­ci­ons sim­ples a pro­ble­mes com­ple­xos, tibant les cos­tu­res de les soci­e­tats democràtiques amb debats com la immi­gració, la qüestió de gènere, el dilema segu­re­tat ver­sus lli­ber­tat i d’altres. De fet, estem davant de nous actors polítics que arri­ben a qüesti­o­nar el mateix sis­tema democràtic que els per­met estar pre­sents i influir. Aquesta situ­ació genera que part de la ciu­ta­da­nia es pugui sen­tir còmoda amb sis­te­mes més auto­ri­ta­ris, fet que fa evo­lu­ci­o­nar els par­tits, espe­ci­al­ment la dreta, cap a plan­te­ja­ments d’extrema dreta, fins al punt que es qüesti­o­nin els resul­tats elec­to­rals, com ha pas­sat als EUA o al Bra­sil. Tot això passa al món occi­den­tal, però si ens fixem en la Xina i també en Rússia o Tur­quia, obser­vem que la democràcia, tal com l’ente­nem a Occi­dent, està absent en massa estats i molt debi­li­tada en d’altres. Aquest esce­nari ens situa en un món en què hem de defen­sar la democràcia i la lli­ber­tat, idees que cre­iem con­so­li­da­des i que serien a la llarga les que pre­val­drien a la majo­ria de soci­e­tats. La solució és com­plexa, però està clar que passa per recu­pe­rar els estàndards que defi­nei­xen la democràcia i també per fer polítiques que donin res­posta a la ciu­ta­da­nia i aju­din a cohe­si­o­nar econòmica­ment la soci­e­tat, reduint les desi­gual­tats i evi­tant que ningú es quedi fora del sis­tema. Ens hi juguem el nos­tre pre­sent, i el futur en lli­ber­tat dels nos­tres fills i filles.