L’espia coixa

El 2017 la CIA va posar el seu nom a un cen­tre de for­mació. Tot i que feia 35 anys que havia mort, la seva història havia ins­pi­rat diver­ses bio­gra­fies: The wol­ves at the door (Judith Pear­son, 2005), L’espi­onne (Vin­cent Nou­zi­lle, 2007) o L’espia amb la cama de fusta (Nancy Polette, 2012) i pel·lícules com la recent Las espías de Churc­hill (2019). És el relat de superació per­so­nal d’una pio­nera, una heroïna ame­ri­cana que cons­tru­eix la seva lle­genda en el feu dels homes. Vir­gi­nia Hall és una lla­mi­na­dura per a qual­se­vol escrip­tor. La dame qui boite, com se la coneix en els infor­mes fran­ce­sos, es va fer pas­sar per peri­o­dista a la França de Vichy, que escri­via cròniques per a The New York Post. Era la seva dis­fressa com a espia dels ser­veis d’intel·ligència britànics. Havia començat tre­ba­llant com a secretària per al Depar­ta­ment d’Estat nord-ame­ricà, una feina que li va per­me­tre sor­tir d’un món per veure’n d’altres i res­pi­rar aires dife­rents: París, Venècia, Varsòvia i Esmirna. Ho va fer per fugir de l’aco­mo­dada i claus­trofòbica vida de senyora benes­tant que la seva mare Bar­bara havia pla­ni­fi­cat. El somni de Vir­gi­nia Hall no era una casa blanca amb jardí als afo­res de Bal­ti­more acom­pa­nyada d’un marit amb pos­si­bles sinó ser la pri­mera dona ambai­xa­dora dels Estats Units. El mas­clisme domi­nant a l’alt fun­ci­o­na­riat de Was­hing­ton, però, va rebut­jar-la, més d’un cop, a l’hora de fer car­rera diplomàtica. A la seva con­dició de dona s’hi ha d’afe­gir, a la llista de con­tres, una dis­ca­pa­ci­tat física. Arran d’un acci­dent de cacera al delta del riu Gediz, a l’oest de Tur­quia, li van ampu­tar una cama i va haver de dur de per vida una pròtesi de fusta que ella ano­me­nava Cuth­bert. La coi­xesa no va ser un impe­di­ment sinó que va con­tri­buir a la men­tida. Una dona de trenta anys de com­plexió atlètica, ves­tida amb fal­di­lles i jer­seis amples i gri­sos amb els cabells tenyits de blanc i que ran­que­java la con­ver­tia en una dona sense importància. És així com va titu­lar la peri­o­dista Sonia Pur­nell el best-seller publi­cat fa dos anys. Una mujer sin impor­tan­cia és una bio­gra­fia novel·lada amb la qual es rei­vin­dica el seu paper, pre­cur­sor i valent, en la Segona Guerra Mun­dial: L’espia que va fer anar de cor­coll la Ges­tapo i la fixació de Klaus Bar­bie, el car­nis­ser de Lió. “La dona coixa és una de les valu­o­ses agents ali­a­des a França i ha de ser tro­bada i des­truïda”, deia la cir­cu­lar de recerca.

Es com­plei­xen 80 anys de la seva detenció a Sant Joan de les Aba­des­ses. Ha acon­se­guit pas­sar la fron­tera, després de dies d’odis­sea per les mun­ta­nyes glaçades del novem­bre i amb una cama de fusta. “Cut­he­bert està can­sat, però ho puc supor­tar”, va escriure en clau en un mis­satge a Lon­dres que envia quan el grup que forma amb el pas­sa­dor que els guia, el polonès jueu Leon Gutt­man i l’anglo­francès Jean Smith Ali­bert, han arri­bat a Man­tet, al Con­flent. “Escull el pas­satge més difícil però també el menys vigi­lat”, explica l’his­to­ri­a­dor Josep Cal­vet Bellera, autor de Les mun­ta­nyes de la lli­ber­tat (L’Avenç, 2008) sobre les rutes d’evasió a través dels Piri­neus durant la Segona Guerra Mun­dial. Entre 1939 i finals del 1940, els refu­gi­ats de França arri­ba­ven amb pas­sa­port i visats “sense pro­blema”. Per pres­si­ons de l’ambai­xada ale­ma­nya davant del minis­tre d’Exte­ri­ors Ser­rano Suñer, els con­so­lats espa­nyols a França dei­xen d’eme­tre visats. És quan els refu­gi­ats comen­cen a cre­uar clan­des­ti­na­ment pels pas­sos dels Piri­neus. Ini­ci­al­ment “per la zona més fàcil”, asse­nyala Cal­vet. I ho fan per “les rutes més pro­pe­res a la Jon­quera i amb menys des­ni­vell”. El grup de Vir­gi­nia Hall arriba nou dies després que els nazis ocu­pin la França de Vichy. Serà quan es com­plica perquè serà una pri­o­ri­tat dels nazis imper­me­a­bi­lit­zar la fron­tera, i per tant la tasca dels pas­sa­dors que usen ales­ho­res els camins més difícils, en con­cret els del Ripollès i la Cer­da­nya. “Marxa pels pèls, el dia 11 de novem­bre” afe­geix Cal­vet recor­dant que el 12 de novem­bre és quan l’exèrcit nazi ocupa la Cata­lu­nya del Nord. Aquell dia, i segons docu­men­tació fran­cesa loca­lit­zada per Cal­vet, Vir­gi­nia Hall surt de Vila­franca de Con­flent, pas­sant per Cor­nellà de Con­flent, Ver­net fins a arri­bar a Pi, Men­tet i creua pel Pic de la Dona. Un cop a l’altra banda dels Piri­neus, la tra­vessa con­ti­nua a peu amb “Cuth­bert can­sat” per Set­ca­ses, Vila­llonga de Ter, Sant Pau de Segúries fins a arri­bar a Sant Joan de les Aba­des­ses, on Vir­gi­nia Hall tenia intenció d’aga­far el tren cap a Bar­ce­lona. La ruta del Ripollès serà habi­tual, asse­nyala l’his­to­ri­a­dor, en l’últim tri­mes­tre del 1942: “És el moment de més trànsit perquè és l’última opor­tu­ni­tat de fugida de moltíssi­mes famílies jue­ves.”Els pas­sa­dors, explica Josep Cal­vet, eren reti­cents a pas­sar gent gran, volu­mi­nosa i dones. A Vir­gi­nia Hall li ho havia adver­tit el con­tacte de Per­pinyà, on havia arri­bat en l’últim tren de Lió, no només fugint dels ale­manys sinó perquè l’ope­ració Cas­tres havia sor­tit mala­ment, el que sig­ni­fi­cava que els ale­manys sabien qui s’ama­gava sota el nom clau de Diane . També li havia adver­tit del perill de tra­ves­sar clan­des­ti­na­ment amb la pos­si­bi­li­tat de ser detin­guts a l’arri­bada. Vir­gi­nia Hall i els dos homes acon­se­guei­xen ser a l’estació de Sant Joan de les Aba­des­ses a punt per al tren de les 5.45 h. No havia clare­jat quan una patru­lla de la Guàrdia Civil es va pre­sen­tar a l’andana. Sabia cas­tellà i els va expli­car que dis­fru­tava de les mun­ta­nyes. La dis­fressa no va enga­nyar. A ella la van trans­fe­rir a la presó de Figue­res i a Gutt­man i Ali­bert al camp de Miranda de Ebro.

A l’Arxiu Comar­cal de l’Alt Empordà, a Figue­res, hi ha la fitxa de Vir­gi­nia Hall d’entrada a la presó, ales­ho­res al cas­tell de Sant Fer­ran, el 20 de novem­bre del 1942. Dues emprem­tes dac­ti­lars i una foto de car­net de per­fil s’adjun­ten a la infor­mació. En sor­tirà el 2 de desem­bre. Com? Sabia que era qüestió de temps que la Ges­tapo li seguís la pista i en demanés la custòdia a les auto­ri­tats fran­quis­tes. En la novel·la de Sonia Pur­nell es deta­lla que com­par­tint cel·la amb una pros­ti­tuta de Bar­ce­lona li demana que faci arri­bar al con­so­lat ame­ricà una carta xifrada. A l’expe­di­ent de l’Arxiu Històric de Girona, s’inclo­uen car­tes del con­so­lat ame­ricà a Bar­ce­lona en què es demana al gover­na­dor civil de Girona amb data del 23 de novem­bre del 1942 “l’alli­be­ra­ment de la senyo­reta Hall, ciu­ta­dana ame­ri­cana”. Surt de la presó de Figue­res el 2 de desem­bre per anar a Bar­ce­lona, després Lis­boa i final­ment Lon­dres. El 17 de maig del 1943, però, arriba a Madrid, on, sota la iden­ti­tat de peri­o­dista del Chi­cago Times, tre­ba­llarà per orga­nit­zar una xarxa de rutes d’evasió per als refu­gi­ats de la Resistència fran­ce­sos. Aquesta, però, és una altra història.