L’entrevista que no va poder ser

Aquesta és la crònica d’un fracàs periodístic, o no, depèn de com es miri. És també una crònica difícil d’entendre en un món on el periodisme és ara la immediatesa convertida en titular un segon després d’haver passat un fet. És la història d’una entrevista perseguida durant 10 llargs anys, pacientment, professionalment, i que, finalment, no es va dur a terme. Què hi farem, no sempre es guanya en aquest negoci.

Efectivament, el gener del 2020 Fèlix Millet i El Punt Avui tenien acordada la realització d’una entrevista que s’havia de fer a la mansió de l’Ametlla del Vallès on vivia qui va ser president del Palau de la Música durant 30 anys. Havia de ser la tercera entrega de la confessió que Millet va iniciar en una carta adreçada al jutjat, el setembre del 2009 , i que va prosseguir en el judici del cas Palau, el 2017 .

Millet sempre va tenir clar que qui manava al Palau era ell, i per això, quan el seu soci, Jordi Montull, va pactar amb la fiscalia incriminar Convergència Democràtica de Catalunya en l’espoli del Palau per aconseguir una rebaixa de pena per a la seva filla Gemma, va prendre la decisió de parlar ell, abans que ningú. Però va parlar poc, molt poc, tan poc que fa riure.

Hi ha una evident evolució en el discurs de Millet que arrenca sense fer esment de cap connexió política en el cas Palau i acaba responsabilitzant Daniel Osácar, tresorer de CDC, un bon home que va acabar carregant sobre les espatlles una pena molt més gran que la que li pertocava per la seva relació amb els fets.

Les declaracions públiques de Millet no eren un estratagema de defensa seva. Van ser, evidentment, una estratègia per defensar uns altres que mai van correspondre a Millet com ell esperava que ho fessin. I vet aquí el perquè el gener del 2020, quan l’entrada a la presó ja es veia a l’horitzó, Millet va tenir ganes de parlar i tancar la confessió amb una tercera entrega. No era venjança, era justícia; tot allò no ho havia fet ell sol. Però el 2020 un Millet ja afeblit havia perdut capacitat de decidir sobre la seva projecció pública i algú, en el seu lloc, va pensar que era millor que el cognom de la família deixés de veure’s implicat en titulars d’escàndol. I es va desfer l’entrevista quasi com el no donat per una núvia a l’altar.

Mort Millet, ara queda un dubte legal i professional per resoldre. On comença i on acaba l’obligació de mantenir silenci quan una font informant així ho demana.