“És molt difícil construir sobre la rancúnia”

Els records es poden dividir entre la feina feta i les relacions que vaig tenir. Hi va haver molts moments, traduïts en aprovacions de lleis, en què vaig tocar el cel: l’aprovació de la llei contra la violència de gènere –en vaig ser ponent–, la llei del matrimoni homosexual i la llei que reconeixia la llengua de signes catalana.

Moltes, però hi ha una persona que ha rebut crítiques, a la qual només puc dedicar lloances: José Luis Rodríguez Zapatero. Em feia vibrar amb la seva aposta pels drets de les dones i pels drets civils de segona generació. Jo tenia la certesa que allò servia per canviar l’estructura de la societat, com així ha estat. Ara som més lliures i més similars a l’Europa que volíem ser. Zapatero parlava des de la convicció i la sinceritat. També em van marcar les dues companyes de pis, Montserrat Coldeforns i Dolors Puig. Vam viure plegades tres catalanes que no ens coneixíem de res, en un pis amb tres lavabos, però sempre estàvem plegades a la cuina. I aquesta amistat perdura avui dia.

Vaig viure aquell episodi dins l’executiva federal del PSOE. Les coses vistes des d’aquí eren d’una manera. El model federalista que havia proposat avalava un estat diferent per a Catalunya, incloent-hi la hisenda i la recaptació, més similar a Euskadi. I Zapatero s’ho creia, però dins del partit hi havia forces molt importants que no el van deixar fer. Hi ha la gent menys visible que marca uns principis que queden falcats, no només en una formació política, sinó en tots els grups d’influència. Jo vaig lluitar pel que creia que Catalunya necessitava i pel que necessitava aquesta Espanya de la qual jo no vull marxar. Tots volíem en aquell moment una Catalunya en una situació diferent que pogués créixer per si mateixa, en la llengua, en la cultura, en la capacitat de decisió i en el lideratge econòmic. Si no hi ha lideratge econòmic, no ets ningú. Aquesta és la meva gran crítica als partits nacionalistes i independentistes. Jo no puc ser independentista perquè s’han mirat el melic. No han pensat que un país no es construeix només des dels desitjos i el romanticisme, sinó des de l’economia. No s’ha tingut prou visió. I Catalunya, quan no té poder econòmic, recula i perd influència en el conjunt de l’Estat.

Hi ha hagut problema de nivell i lideratge polític arreu. Hi va haver una excepció, Alfredo Pérez Rubalcaba, un gran polític i una persona molt honesta, però quan tenia una idea era molt difícil que la canviés. Pel tema de l’Estatut, però, ja hi havia una remor que va permetre que emergís el millor i el pitjor. Jo em vaig veure agredida literalment per les masses de Rajoy. Vaig anar a un hospital i em van esbroncar pel fet de parlar català. Hi havia una població conservadora atiada per uns missatges que es repetien per part dels equips de Mariano Rajoy. Era terrible. I ha quedat com a part d’una història que no canvia. Hi ha mitjans practicant xenofòbia selectiva. Però la majoria som un poble d’entesa. El poc soroll et permet escoltar, i quan escoltes entens que coses de l’altre poden ser possibles.

Passo una crisi molt profunda, més del que vaig ser capaç d’explicar. No plego perquè no em sentís socialista. Mai he deixat de ser-ho. Però em sentia enmig d’una bogeria col·lectiva i pensava que ens faltava entendre’ns molt més i es veia a venir que un 155 encara contribuiria més a fragmentar i polaritzar. I va permetre que alguns grups tinguessin més ressò.

Jo vaig anar a votar, amb vot secret, igual que altres membres del meu partit. Li ho vaig dir al meu primer secretari i de seguida vaig veure que les persones desajustades no eren els altres, sinó jo. Per tant, només podia fer un pas al costat i començar una reflexió.

Sí, però va ser una diàspora, i mal organitzada. Hi va haver grups que van marxar per interessos estranys, buscant altres oportunitats. No els he criticat, però tampoc els he rigut la decisió. Jo no podia fer això. Ara penso que no me n’hauria hagut d’anar. Hauria hagut de quedar-m’hi, ser discreta i reflexionar, per no contribuir a un conflicte que no va ser bo per a ningú. Em vaig precipitar molt, però en aquell moment sentia que havia de dir prou.

Tinc relacions fantàstiques amb el PSC i ara estic en un impasse. Estic reconciliada amb el partit, sempre he estat socialista, però en vull mantenir una certa distància. Vaig fer una aposta per la llibertat personal.

El que ara s’hi veu és justament l’antítesi de l’essència del que ha de ser un Congrés dels Diputats, que és el parlamentarisme. La paraula ho diu: parla. Hem de parlar fins que ens en cansem, però no ens hem d’insultar, no hem de desqualificar…, i sobretot no hem d’utilitzar la mentida com a pràctica habitual.

L’extrema dreta. L’emergència de Vox és l’emergència d’alguns sectors que el PP hi tenia a dins. Després, se n’hi han afegit d’altres. Com pot pactar el PP amb aquesta gent? És l’ètica democràtica i al PP li importa un rave qualsevol mínima ètica democràtica. Dubto que es creguin la democràcia.

Jo sempre havia defensat les urnes, però vaig fracassar i ara no ho defenso. Una persona molt influent de Madrid em va dir: “Mira’m als ulls: mai, mai, mai les urnes podran resoldre aquest tema.” No s’acceptarà un referèndum tret que no sigui una consulta referendària, que no es posi en risc el model d’estat. Jo posaria primer el tema del finançament perquè ens permeti liderar.

Jo puc pensar en gent que s’ha exiliat, però no en l’exili, perquè l’exili era una altra cosa. Sobretot per a la gent que estava amenaçada de mort. Aquí s’havien de canviar les lleis, no podíem tenir vigents tipus penals com la sedició. Els que són avui a l’exili han de poder tornar, i si hi ha alguna altra qüestió sobre la qual hagin de retre comptes que ho facin, però serien penes menors que permetrien començar de nou. És molt difícil construir sobre la rancúnia de diferents sectors de la societat. Has de construir havent netejat una mica els mals estats. Jo havia dit en alguna executiva federal: el cost que pagarem pel conflicte serà tan alt que l’arrossegarem anys i anys.

M’agradaria molt que fos un govern del PSC, els comuns i ERC. M’agradaria veure una revalidació del tripartit.

La peculiaritat del candidat d’ERC fa molt difícil pensar en futurs pactes. I de les primeres coses que ha fet quan ha anat a Santa Coloma han estat lletges: dir que amb ERC hi haurà residències d’avis quan és un tema que el va començar a negociar Manuela de Madre i l’Ajuntament s’hi ha posat de totes maneres. Això ha de portar Núria Parlon a actuar amb prevenció. Si aquesta persona va amb arrogància i no té la sensibilitat local que és necessària, és difícil fiar-se’n. No passa amb altres persones d’ERC, però el candidat és ell.

Fem molta falta, però com més capaços siguem d’enfortir la societat civil, com més capacitat tinguem de prendre decisions, com més construïm ciutadania de base, amb un tercer sector fort, no clientelar, que pugui cobrir les seves despeses, haurem aconseguit el que necessita una societat per aprofundir-se democràticament.

Una de cada quatre llars està formada per una persona sola i això en deu anys anirà a més. I anem cap a una proporció encara desconeguda de persones que viuran soles o agrupades per interessos econòmics, no per afinitats. Cal crear xarxes reals que facin que la gent estigui menys sola. Aquestes xarxes han de començar per la comunitat mateixa, però amb noms i cognoms. És comprometre’s a saber com s’ha llevat el teu veí. I també crear estructures fortes d’entitats del tercer sector.

Les nostres trucades al telèfon de l’esperança, que aviat tindrà un altre nom, tenen una demanda sostinguda d’unes 40.000 trucades l’any, sobre qüestions diverses, des d’“em sento sola” fins a problemes de relació amb una persona. Gent que busca l’acompanyament emocional. Les atenen persones altament preparades. El 55% de les trucades que rebem són de persones que se senten soles i, de les quals, el 63% són dones. Per això volem crear una xarxa amiga. Després tenim el telèfon de prevenció del suïcidi, concertat amb l’Ajuntament de Barcelona, darrere del qual hi ha voluntaris altament qualificats i persones especialitzades en salut mental. L’objectiu és que aquestes persones vagin allà on toca per ser ateses. En aquest telèfon no hi ha anonimat, a diferència de l’altre, perquè salvar la vida d’aquella persona és el gran objectiu. Si hi veiem una situació de suïcidi imminent, mobilitzem recursos ràpidament.

Algunes persones truquen per manifestar malestar emocional, no ganes de suïcidar-se. Després de la pandèmia, hi ha un repunt del suïcidi i del malestar emocional, però hi veiem un element diferencial: els joves. Tenen una idea diferent de la mort, no ho veuen com una cosa definitiva. És més un impuls provocat per un conflicte. Vist des de la perspectiva de l’adult, hi veus una fragilitat, una vulnerabilitat, un no aguantar pels models que es donen a la pantalla. Amb l’Ajuntament de Barcelona i amb la regidora Gemma Tarafa, que ho ha fet molt bé, hem treballat en un pla de salut, i un dels eixos clau és l’ús responsable de la pantalla.

El jove d’avui dia pertany a una societat que segurament el capacita poc per resistir a les frustracions, que rep valors molt volàtils, i estem contribuint a una societat de persones més fràgils del que correspondria. Però són els nostres joves, així que ara a la societat li toca respondre.