Política

El conflicte basc

Els buits del record a les víctimes

El País Basc s’enreda en la memòria

El Centre Memorial de les Víctimes del Terrorisme juxtaposa les ferides d’ETA i del gihadisme i sumeix el visitant en la descontextualització

Els GAL hi són citats com “terrorisme d’ultradreta”

Prioritza l’impacte de l’experiència immersiva al ‘zulo’ d’Ortega Lara o l’exhibició de la bateria de Miguel Ángel Blanco per sobre del relat

Les 23 plaques que recorden els 28 assassinats per ETA als carrers de Vitòria no citen la banda

El guàrdia civil Arturo Espejo és ascendit tot i el seu paper en la tortura mortal de Mikel Zabalza

La Societat Aranzadi rep crítiques per l’equiparació de presos d’ETA i víctimes en webs dels ajuntaments

El 10 de gener del 1980, ETA assas­si­nava Jesús Velasco Zua­zola, cap dels Miñones –la poli­cia d’Àlaba–, al car­rer Ramiro de Maeztu de Vitòria. El dolor de la vídua Ana María Vidal-Abarca –tras­pas­sada el 2015– i la cro­ada per donar veu a les vícti­mes d’ETA amb la fun­dació de l’AVT reben el visi­tant del Cen­tre Memo­rial de les Vícti­mes del Ter­ro­risme, inau­gu­rat el juny del 2021 a Vitòria, tot com­par­tint pro­ta­go­nisme amb els paraigües de Memòria, acrílic de dos metres d’alçada per cinc de llar­gada, obra de l’artista José Ibar­rola i sobre el que ell explica que evoca la pro­tecció davant la pluja i alhora la vul­ne­ra­bi­li­tat dels morts per ETA en un dia plujós –s’ins­pira en la foto­gra­fia de José Luis López de Laca­lle el 2000– i “pre­sa­gia l’absència”. Dos anys després de ser inau­gu­rat pel pre­si­dent Pedro Sánchez i el minis­tre Fer­nando Grande-Mar­laska (Inte­rior) al cos­tat del lehen­dakari Íñigo Urku­llu, el Cen­tre Memo­rial de les Vícti­mes jux­ta­posa les feri­des d’ETA i del giha­disme fins a la des­con­tex­tu­a­lit­zació –la foto­gra­fia icònica de les mans pin­ta­des de blanc en la mani­fes­tació de rebuig a l’11-M del 2004 a Madrid és al panell d’Irene Villa, i els GAL hi són citats al panell del “ter­ro­risme d’ultra­dreta”– i pri­o­ritza el xoc de l’experiència immer­siva d’entrar al zulo de José Anto­nio Ortega Lara per sobre del relat.

El 2005, en el desè ani­ver­sari de l’assas­si­nat del regi­dor del PP Gre­go­rio Ordóñez, el 23 de gener del 1995 al bar donos­ti­arra La Cepa, aquest diari cobria l’home­natge a El Kur­saal on s’exhi­bia el docu­men­tal El silenci tren­cat, que incloïa el debat tele­vi­siu del 1991 en què Ordóñez debat apas­si­o­na­da­ment amb el mem­bre de la mesa naci­o­nal d’HB Flo­ren Aoiz. La fe d’Ordóñez en el poder de la paraula davant qui no con­dem­na­ria el seu crim era tot un mis­satge. Al Cen­tre Memo­rial de les Vícti­mes, però, el poder de les veus pòstu­mes es dilu­eix en favor de cops d’efecte immer­sius com ara l’exhi­bició de la bate­ria de Miguel Ángel Blanco –regi­dor d’Ermua assas­si­nat per ETA el juliol del 1997– o bé la visita guiada per viure uns segons dins el zulo d’1,80 metres d’amplada per 2,48 de lon­gi­tud on el fun­ci­o­nari de pre­sons Ortega Lara va sobre­viure segres­tat durant 532 dies (del 17 de gener del 1996 fins a l’alli­be­ra­ment per la Guàrdia Civil l’1 de juliol del 1997) en una nau indus­trial d’Arra­sate-Mon­dragón (Guipúscoa). “Encara que es tracti d’una repro­ducció fidel a la rea­li­tat, és impos­si­ble posar-se en el lloc de José Anto­nio i sen­tir el seu aïlla­ment, la seva por i la seva sole­dat durant l’any i mig que va ser en aquest forat”, és l’expli­cació donada al visi­tant, que era ins­tat pre­ci­sa­ment a tas­tar en pri­mera per­sona l’hor­ror. El zulo ori­gi­nal del comando Goierri d’Uri­bet­xe­ber­ria Boli­naga ja no exis­teix: l’Ajun­ta­ment d’Arra­sate-Mon­dragón el va omplir de ciment.

“Ni nas­cut aquí, ni atro­pe­llat”

Men­tre que el cen­tre no esgota els angles del con­flicte, a fora Covite, la Fun­dació Buesa i Gogoan ins­ten l’Ajun­ta­ment de Vitòria –l’alcalde des del 2015 és Gorka Urta­ran, del PNB– a con­tex­tu­a­lit­zar les pla­ques amb el nom dels morts col·loca­des als car­rers l’agost del 2007 sense citar ETA ni el con­text. “No se sap si els va atro­pe­llar un cotxe o si van néixer aquí”, relata Ana Velasco, òrfena de Jesús Velasco Zua­zola. I això suc­ce­eix amb la placa del seu pare al car­rer Ramiro de Maeztu, la de Juan Cruz Mon­toya (con­serge dels Mari­a­nis­tes confós amb un guàrdia civil) al car­rer Luis Heintz, la del direc­tiu de Mic­he­lin Luis Huer­gueta al car­rer Edu­ardo Dato... Els impul­sors de la memòria volen que qui tre­pitgi Vitòria cone­gui que hi va haver 28 crims d’ETA: des del pri­mer, dels poli­cies Miguel Ángel Raya, Joaquín Ramos i José Vicente del Bal (el març de 1978 al car­rer Reis de Navarra), fins a l’últim, el del fun­ci­o­nari de pre­sons Máximo Casado (el 22 d’octu­bre del 2000 al car­rer Beato Tomás de Zumárraga), pas­sant pel del soci­a­lista Fer­nando Buesa i l’escorta Jorge Díez Elorza (el 22 de febrer del 2000, en el que avui són els Jar­dins de la Memòria).

El fil de la memòria del con­flicte s’enreda també a Gal­dakao (Bis­caia), gover­nat per EH Bildu, on el regi­dor soci­a­lista Víctor Trimiño va des­ta­par que, en l’apar­tat del web de l’Ajun­ta­ment con­sa­grat a la memòria de les vícti­mes, hi han estat inclo­sos també els mem­bres d’ETA vin­cu­lats al poble Xabier García Gaz­telu (Txa­pote) i Xabier López Peña (Thi­erry) sense con­text ni his­to­rial delic­tiu. I això que Thi­erry és el nego­ci­a­dor d’ETA que vola la T4 el 30 de desem­bre del 2006 i que diu al soci­a­lista Jesús Egui­gu­ren: “Ves com­prant sis cor­ba­tes negres per anar a fune­rals.” La polèmica pels webs Oroi­mena –on la Soci­e­tat Aran­zadi hi ha asses­so­rat i hi dis­tin­gia Memòria històrica i Memòria recent– afecta també Oiart­zun i Her­nani, a Guipúscoa. Aran­zadi hi farà rec­ti­fi­ca­ci­ons.

Quan va escla­tar el cas Tasio, el vinye­tista del diari Gara recre­ava en l’acu­dit gràfic diari un fals diàleg a la seu del Par­tit Soci­a­lista d’Euskadi. “Posi’m amb Mar­laska. Vull saber què opina del nos­tre dis­curs sobre la humi­li­ació a les vícti­mes al web de l’Ajun­ta­ment de Gal­dakao”, diu el diri­gent del PSE a la secretària. “No s’hi pot posar: està en l’acte ofi­cial de l’ascens d’Arturo Espejo humi­li­ant els fami­li­ars de Mikel Zabalza”, diu la secretària. Zabalza va ser tor­tu­rat mor­tal­ment el 1985 a Int­xaur­rondo en un cas de guerra bruta en què Arturo Espejo apa­reix com l’autor de la versió falsa segons la qual l’arres­tat es va llançar al riu Bida­soa i s’hi va ofe­gar perquè no sabia nedar; però això no ha impe­dit al tinent ser ascen­dit com a cap del coman­da­ment de suport de la Guàrdia Civil. “La democràcia és un sis­tema que té com a objecte fona­men­tal no posar-se d’acord mai, ni tan sols en les coses més sen­zi­lles”, escri­via Julio Caro Baroja a El labe­rinto vasco, allà on s’enreda ara el fil de la memòria.

28
persones
han estat assassinades per ETA a Vitòria (Àlaba): els primers, els policies Miguel Ángel Raya, Joaquín Ramos i José Vicente del Bal (març de 1978), i l’últim, el funcionari de presons Máximo Casado (el 22 d’octubre del 2000). En les 23 plaques que els recorden amb el seu nom no hi apareix citada ETA ni tampoc hi consta el context del crim.
532
dies
va sobreviure el funcionari de presons Ortega Lara segrestat (des del 17 de gener del 1996 fins a l’1 de juliol del 1997) en una nau industrial d’Arrasate-Mondragón (Guipúscoa). El ‘zulo’ original va ser omplert de ciment per decisió de l’Ajuntament i ara una rèplica exacta és un dels punts de visita del Centre Memorial de les Víctimes del Terrorisme a Vitòria.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia