Presidència Europea (1): Angela Merkel

Quan el Tractat de Lisboa entri en vigor haurà de ser proveïda la presidència estable del Consell Europeu, un lloc institucional clau de la Unió Europea (UE). De tots els noms que sonen entre els elegibles el d’Angela Merkel, cancellera de la República Federal d’Alemanya, és el que reuneix mèrits com a mínim iguals als del millor candidat masculí i, a més, aporta qualitats que marcarien la representació i l’exercici del càrrec de manera positivament diferent.

Filla d’un pastor luterà, es va formar acadèmicament en ciències físiques a les exigents universitats de l’antiga República Democràtica Alemanya i va conèixer la doctrina política dominant en aquell país, que, si va fracassar en la pràctica, contenia, tanmateix, l’esperit d’uns valors socials comuns, en una forma o l’altra, en la tradició europea. La seva procedència originària li permet comprendre les dificultats de la integració política dels països de l’Europa central i oriental en el projecte europeu i treballar per resoldre-les.
Merkel ha ascendit amb èxit tots els esglaons de la formació política des de l’escola del partit polític fins a la dignitat màxima de la cancelleria, passant pel Parlament federal i per ministeris tan identificats amb l’avantguardisme social europeu com el de la dona i la joventut i el del medi ambient, la protecció de la natura i la seguretat nuclear.

Merkel és nacional d’un dels Estats fundadors de la UE, que participa plenament en l’Europa de la primera velocitat: la zona euro, l’espai Schengen, els grans projectes tecnològics comuns, la Carta dels Drets Fonamentals... Un Estat, Alemanya, que, juntament amb França, constitueix el nucli dur d’Europa. Durant la presidència de torn alemanya de la UE, el primer semestre del 2007, en el moment més crític de la crisi institucional provocada pel no francès i holandès als referèndums sobre el Tractat constitucional i la suspensió de la resta de les ratificacions, Merkel va saber promoure un consens per salvar la major part dels avenços del projecte de Constitució, i després va ser una negociadora discreta, ferma i eficient –qualitats que la caracteritzen– per concloure el Tractat de Lisboa. Aquests mèrits directament europeistes li han estat reconeguts amb l’atorgament del prestigiós premi Carlemany l’1 de maig passat.

Europa necessita una presidència del Consell Europeu forta tant per facilitar la cohesió i el consens entre els 27 caps d’Estat i de govern com per representar Europa al món; una presidència que sigui ocupada per una personalitat la popularitat de la qual transcendeixi les fronteres del seu país. ¿Qui millor que Angela Merkel, considerada per la revista Forbes el 2006 i de nou el 2007 com la dona més influent del món, que ha estat capaç de cantar les veritats incòmodes sobre els drets humans i el canvi climàtic als presidents xinès, rus i nord-americà?

Si Merkel fos la primera presidenta de la UE, es reconeixeria en ella la participació lleial i imprescindible de la nova Alemanya en la construcció europea. La dificultat d’una eventual elecció de Merkel està no en el Consell Europeu, l’òrgan elector, on obtindria la majoria qualificada necessària, sinó en el fet d’alliberar-se del seu compromís actual amb la política alemanya.