Les revàlides pendents de les municipals

ERC, a guanyar en alcaldies

ERC vol mantenir l’hegemonia del 2019 en total de vots i regidors, i conquerir per primer cop la d’alcaldies, ja que llavors va quedar a una desena de Junts. Entre les quals, no cal dir-ho, la més important és la de Barcelona, on Ernest Maragall va ser el més votat però un pacte antinatura li va arrabassar la vara. Tot i que s’ha vist relegat en les enquestes, entre d’altres per l’efecte Trias, el partit manté l’aspiració de recuperar terreny i revalidar la victòria (“potser ens faltarà campanya, però a ell se li farà llarga”, indiquen fonts internes). Amb el lema L’alcalde de tothom, enfoca així una campanya en què vol confrontar models, més que estils o candidats, i presentar-se amb un projecte treballat com l’únic que pot obrir un nou cicle.

A més de Barcelona, els republicans posaran tota la carn a la graella per mirar de fit a fit el PSC en el seu feu històric del Cinturó Roig, on després d’haver partit de la marginalitat el 2011 van fer un gran salt el 2015 i sobretot el 2019 –avui tenen les alcaldies de Sant Feliu de Llobregat i Sant Cugat i són segona força a la majoria d’ajuntaments–, a partir del candidat “metropolità” de Santa Coloma, Gabriel Rufián. Per això, amb la mateixa filosofia de mirar d’eixamplar la base, es veuen capaços d’obtenir bons resultats des de l’Hospitalet fins al Baix Besòs, passant per les grans ciutats vallesanes –no descarten trencar pronòstics a Sabadell– i del Baix Llobregat.

En tot cas, ERC presumeix de ser el partit amb la presència més equilibrada arreu del país, i per això també té expectatives altes a la resta, començant per ciutats com Tarragona, Lleida i Manresa, on espera revalidar les actuals alcaldies. Així mateix, té esperances d’assolir-la a Reus i vol consolidar places com Figueres, Tàrrega, Balaguer, Manlleu i Solsona, a més de guanyar terreny en feus clàssics de Junts com ara Vic i Girona. Pel que fa a la política de pactes, d’entrada ERC es reivindica com el partit “central” del municipalisme, i no dona una consigna clara, més enllà de repetir que ve a “transformar”. Això sí, tot i que s’arriba al 28-M amb l’eix nacional desdibuixat, es proposa no prendre l’alcaldia a cap independentista per lliurar-la a un unionista.

Junts confia en Xavier Trias per recuperar l’alcaldia de Barcelona perduda el 2015 i, de passada, ser la punta de llança per reprendre el lideratge al conjunt del país. Aquest és el principal objectiu, tot i que els postconvergents també es veuen favorits a Girona (malgrat el relleu entre candidates), i fins i tot amb possibilitats a Lleida, on confien a ser primera força. A més, esperen mantenir ciutats destacades com Vic i Tortosa. “Aspirem a tenir l’alcaldia el 17 de juny en tres de les quatre grans capitals i a la majoria de capitals de comarca”, indica el responsable intern, David Saldoni.

Els juntaires es veuen forts sobretot a la Catalunya rural per consolidar-se com a primera força en alcaldies, però també destaquen que es presenten a tots els municipis de l’àrea metropolitana i esperen fer-hi forat. En tots els casos aspiren a mobilitzar tot el seu electorat potencial, ja que creuen que el principal rival serà l’abstenció. En aquest sentit, asseguren que faran una campanya en positiu i no aniran “contra ningú”. Pel que fa als pactes postelectorals, recorden que cada municipi es mou en uns paràmetres diferents i serà lliure per plantejar els que consideri, si bé la ponència política els obliga a prioritzar acords amb les forces independentistes. “Faltarà que els altres estiguin disposats a respectar les candidatures més votades en aquest àmbit”, deia en la presentació, això sí, Jordi Turull. “Si no hi ha un bon maig, difícilment hi haurà un bon octubre”, remarcava també el secretari general, que deixava clar igualment que tothom que va en una llista de Junts està compromès amb el seu ideari nacional.

El PSC, a recuperar terreny perdut

El PSC, el tercer gran en discòrdia, té a les àrees urbanes el graner històric, que òbviament voldrà conservar, en especial el Cinturó Roig. L’ajudarà el fet que el partit torna a ser una marca a l’alça en general, i que ja no s’és en el moment de màxima tensió pel procés sobiranista, que el va afectar en negatiu. “Les expectatives són créixer de manera generalitzada a tot el país”, resumeix la màxima responsable municipal, Lluïsa Moret. Aspiren, així, a millorar o consolidar els resultats allà on ja estan molt implantats; assolir representativitat en municipis on avui no hi són i aconseguir o recuperar alcaldies allà on no les tenen. En aquest últim grup, hi situa, per exemple, Tarragona, Lleida i Reus, si bé és evident que la gran esperança és Barcelona. I és que els socialistes veuen la capital catalana com una primera conquesta clau a partir de la qual revalidar el govern espanyol i tornar al Palau de la Generalitat, i per això no hi escatimaran esforços. “Confiem que hi guanyarem, és la capital del país i marca una tendència”, subratlla Moret, que també destaca el paper del primer secretari, Salvador Illa, com un dels actius amb un rol clau en el canvi de tendència, que també ha fet molt territori els últims mesos. “La seva presència és inqüestionable a Barcelona i arreu perquè suma; quan parla de política útil, real, és la política municipal”, conclou.

Els comuns, a retenir la capital

Els comuns, que el 2019 van assolir una quinzena d’alcaldies i van entrar al govern en una trentena més de municipis, tenen la principal aspiració de revalidar la vara a Barcelona, és clar, però també en municipis com Montcada i Reixac i Santa Perpètua de Mogoda, a més, per exemple, de tenir-la en solitari a Sant Feliu de Llobregat, on l’han compartit amb ERC. També sospiren per tornar a tenir la clau en capitals com Lleida i Tarragona, on el 2019 van propiciar un canvi de les alcaldies del PSC cap a ERC, per bé que després acabarien marxant dels equips de govern. Amb la reunificació d’En Comú i Podem, ara confien a tornar a augmentar en percentatge de vot i a recuperar regidors que puguin tenir un paper decisiu en ciutats metropolitanes importants.

El PDeCAT afronta una gran prova de foc en presentar-se per primer cop sense Junts, concorrent, això sí, en coalició amb molts grups locals. El partit, que només conserva una aliança amb Junts, ni més ni menys que a Barcelona, veu com els exsocis li prenen molts actius, com ara un dels homes forts, Ferran Bel, que tanca la seva candidatura a Tortosa, i la també diputada al Congrés Concepció Cañadell, que es presenta a l’alcaldia de Térmens en una candidatura d’Impulsem Lleida, associada a Junts. En tot cas, el PDeCAT, que conserva una setantena d’alcaldies, aspira a no perdre definitivament bous i esquelles i a retenir-ne almenys una cinquantena després del 28-M, amb expectatives sobretot a Mollerussa, Lloret de Mar i Gironella. També espera obtenir una bona representació a Reus i a Amposta, i considera que ha tancat aliances interessants a les quatre capitals de demarcació i en ciutats com Vic, Granollers i Manresa. “És una revàlida important per al futur d’un espai central que no se sent còmode ni amb Junts ni amb ERC, sinó que busca una cosa diferent”, descriu a El Punt Avui el seu president, David Bonvehí. El PDeCAT, a més, s’ha quedat les llistes de Platja d’Aro i Salou impulsades per Centrem, espai que s’ha acabat diluint.

La CUP, a sortir del pas

La CUP ha perdut una vintena llarga de llistes respecte al 2019, cosa que fonts internes atribueixen al fet que s’està “en un moment de reflux, no tan àlgid”. Costa trobar relleus i caps de llista, admeten, pel desgast de la crisi, la ressaca de la pandèmia i una desmobilització general que “no és engrescadora”. En tot cas, el gran objectiu és tornar a l’Ajuntament de Barcelona i recuperar posicions a l’àrea metropolitana, on van patir la principal davallada fa quatre anys. També voldrien recuperar representació a la Paeria, i revalidar-la a Tarragona per consolidar la feina feta aquests anys al govern. A Girona les expectatives són encara més altes, ja que veuen possibilitats de ser fins i tot primera força i guanyar l’alcaldia. A les àrees rurals, la CUP s’hi ha mantingut forta, i esperen continuar sumant a Lleida i al Pirineu, aquí aglutinant el descontentament contra la candidatura dels Jocs d’hivern. Amb Berga i Celrà com els estendards que confien a revalidar per “irradiar” els bons resultats a la resta de Girona i la Catalunya Central, tenen expectatives d’obtenir l’alcaldia per exemple a Olesa de Montserrat i fins i tot a Sitges.