“Proposem una regidoria específica de drets lingüístics”

Sobre­tot té la vir­tut que des d’una pers­pec­tiva d’impacte directe als veïns és molt més interes­sant. L’acció política ins­ti­tu­ci­o­nal és interes­sant des de totes les ves­sants, però la diferència que he tro­bat entre ser regi­dora en un ajun­ta­ment i dipu­tada al Par­la­ment és l’efec­ti­vi­tat en els ter­mi­nis curts.

Em ser­veix per no començar de zero i saber com fun­ci­o­nen la burocràcia i els tràmits dins d’un ajun­ta­ment. La figura de l’inter­ven­tor, la del secre­tari, totes les par­ti­cu­la­ri­tats vis­cu­des a menor escala són una experiència molt vàlida per ara a Bar­ce­lona.

Són totes aque­lles veïnes que posen el cos per garan­tir els drets que les ins­ti­tu­ci­ons no saben o no volen o no poden garan­tir. Aquí hi ha la Bar­ce­lona que lluita, posant el cos en els des­no­na­ments, per sos­te­nir veïns i veïnes que que­den exclo­sos del cir­cuit de sos­te­ni­ment social. La Bar­ce­lona que lluita són les veïnes que saben que els nos­tres drets no caben a la Cons­ti­tució però s’han de garan­tir.

Exacte. Però les ins­ti­tu­ci­ons tenen aques­tes man­can­ces, veuen per­cen­tat­ges, veuen números d’expe­di­ents, veuen rea­li­tats des­hu­ma­nit­za­des...

Per mi és la clau i és una de les coses que he tro­bat aquí al Par­la­ment més difícils de trans­me­tre. Dius: estem deba­tent sobre tal mesura però quan això arribi al car­rer com afec­tarà la senyora Pepita o l’Ahmed, o a qui sigui. Al paper pot sem­blar molt clar, però la com­ple­xi­tat de la vida social s’ha de tenir en compte per tal que les mesu­res siguin efec­ti­ves.

Per exem­ple, a ser la veu dis­cor­dant quan saps o per­ceps que aque­lla decla­ració pot tenir un impacte. Ho he vist amb la fèrria per­se­cució que hem fet del dis­curs d’odi, aquí al Par­la­ment. La cor­re­lació que hi ha entre la divul­gació d’aquests dis­cur­sos des d’un faris­tol i l’aug­ment que tenen les agres­si­ons vio­len­tes de caire miso­gin, racis­tes, LGTBI-fòbiques, etc., és pràcti­ca­ment directa perquè hi ha gent que se sent més enva­len­tida, i posar-hi el cos sig­ni­fica ser la per­sona que diu: “Això no.”

És urgent i molt impor­tant perquè quan no hi som ja hem vist què passa. Des de fa mesos estem denun­ci­ant un viratge a la dreta de la majo­ria de polítiques del con­sis­tori i que es veu molt clara­ment amb les polítiques de segu­re­tat ciu­ta­dana, de pro­moció turística, en un moment en què una de cada qua­tre per­so­nes viu en risc d’exclusió social. Una veu anti­ca­pi­ta­lista, neta­ment inde­pen­den­tista, allà din­tre fa molta falta. En aquest últim man­dat Bar­ce­lona s’ha des­di­bui­xat com a capi­tal dels Països Cata­lans.

Em sem­bla gravíssim que les for­ces supo­sa­da­ment inde­pen­den­tis­tes no hagin defen­sat aquesta qüestió en ter­mes de Bar­ce­lona com a capi­tal del país.

Nosal­tres estem posant l’alarma dema­nant coherència. Si tenim un pro­jecte d’alli­be­ra­ment naci­o­nal, al Par­la­ment, amb un 52%, això en cap cas es tras­llada a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona.

Em sem­bla molt alar­mant. En el cas del meu barri, el Ver­dum, el 96% són cas­te­lla­no­par­lants. És un dels ele­ments que ens fan enten­dre aquest intent d’esta­bi­lit­zació del con­flicte naci­o­nal, aquest desús del català i l’ús del bilingüisme des de la mateixa ins­ti­tució. Pro­po­sem una regi­do­ria específica dels drets lingüístics que faci tres coses: pro­mo­ci­oni l’ús social de la llen­gua, arti­culi l’acu­sació par­ti­cu­lar en cas de vul­ne­ració de drets lingüístics i vet­lli perquè el Con­sorci per a la Nor­ma­lit­zació Lingüística esti­gui ben dotat.

Implica molta cre­a­ti­vi­tat i mirar d’arri­bar també on la resta no arri­ben, en el sen­tit que no tot és publi­ci­tat pagada. El temps que tu pas­ses amb els veïns i veïnes i els movi­ments soci­als auto­or­ga­nit­zats no val diners, és temps que a vega­des és més car que els diners.

L’Anna, com tot­hom que ha estat mem­bre del secre­ta­riat o grup par­la­men­tari; com­pa­nyes relle­vants faran cos­tat des d’aquesta experiència prèvia a les que ara estem posant el cos en pri­mera línia. I reforçar la idea que som una can­di­da­tura plu­ral, assem­bleària.

Tor­nar a l’Ajun­ta­ment per dei­xar de posar una auto­pista a les polítiques dels lob­bies que ara estan gover­nant la ciu­tat. I fer de dic de con­tenció dels interes­sos de les elits i el capi­tal.

Més hau­rien de ser. Per nosal­tres és un bon senyal perquè la con­fron­tació sem­pre serà la via. No ente­nem com es casa aquesta con­fron­tació amb els poders econòmics amb esmor­zars amb la Cam­bra de res­tau­ració agraint tota la feina con­junta durant aquests anys. O com casa aquesta estratègia amb les decla­ra­ci­ons de Marc Serra, que va dir que els fons vol­tor són un agent més a la ciu­tat. El que no es pot fer és cafè per a tot­hom.

Empipa aquesta falta d’hones­te­dat. Tots sabem que les ins­ti­tu­ci­ons tenen limi­ta­ci­ons, però el que no podem fer és ven­dre com a grans con­ques­tes con­ques­tes que són de mínims.

Ser­veis públics amb un cent per cent de gestió, titu­la­ri­tat i apro­vi­si­o­na­ment públic. Els ser­veis soci­als de Bar­ce­lona són una de les àrees més exter­na­lit­za­des.

Diver­si­fi­cació econòmica que impli­qui un decrei­xe­ment turístic. Hem de dei­xar d’estar al ser­vei dels turis­tes, que és estar al ser­vei dels grans lob­bies, i pro­mo­ci­o­nar la indústria pro­duc­tiva a la ciu­tat. No tenim mit­jans o petits tallers que pro­du­ei­xin, ni cap visió d’indústria de reci­clatge de metalls o no con­ta­mi­nants. Som la ciu­tat de la res­tau­ració i el turisme que només dona fei­nes precàries.

Sí, a qui? I quina? En abs­tracte sí, però a quin sou? El sou mitjà. 1.350 euros –1.100 si és una cadena–, i el preu del llo­guer mitjà de la ciu­tat, quasi 1.100. Els números són molt clars. Els que hi tre­ba­llen, o no viuen a la ciu­tat o ho fan de forma precària.

Hi ha un impacte en el decrei­xe­ment turístic. També tenim una zona de bai­xes emis­si­ons no pen­sada des de la pers­pec­tiva de classe. És el que dèiem abans, que cal veure com impac­ten en la gent les mesu­res deci­di­des des d’un des­patx. És el que passa amb la sequera, ara es res­trin­geix l’aigua a la indústria agrària, com si no mengéssim, i la indústria turística no es toca, quan està demos­trat que un turista gasta cinc vega­des més que un veí de la ciu­tat.

Eren una bona idea sobre el paper però estan gene­rant mini­gue­tos atrac­tius, però com que no por­ten polítiques econòmiques asso­ci­a­des, la gent que hi viu veu com els preus no els paren de pujar, i els que viuen per fora es quei­xen que el trànsit no els para d’aug­men­tar perquè no hi ha una paci­fi­cació glo­bal. Par­lem de treure espai al cotxe perquè el gua­nyin les veïnes, i no les ter­ras­ses de bars i res­tau­rants.

També diuen que és un esde­ve­ni­ment molt vist, i aquest és el model de ciu­tat apa­ra­dor que no mira què diuen les veïnes que hi vivim dins.

En el sen­tit que més con­vin­gui als interes­sos dels veïns i les veïnes. El més impor­tant no és amb qui sinó què farem. Aquest 28-M ens juguem fre­nar l’extrema dreta i que hi hagi una força neta­ment inde­pen­den­tista i anti­ca­pi­ta­lista.