“Hem d’anar cap a una negociació més econòmica”

Jo crec que no hem de patir, però es reconvertiran sectors, per tant, se’n crearan de nous i hi haurà altres perfils necessaris. Ja ho hem vist en certs sectors, que hi ha avenços que ho han canviat tot. No estic d’acord amb el discurs de l’apocalipsi, estem lluny de la superintel·ligència. No serà en cinc anys. S’han fet avenços molt importants. S’haurà de veure sector a sector, però hi haurà canvis.

Es complica, però jo crec que és una continuïtat del que tenim actualment. Això a les xarxes ja hi és present. I crec que la manera de no complicar-ho és precisament exhibir aquestes intel·ligències artificials i treballar-hi en diferents contextos. L’esperit crític davant d’això és el mateix. L’actitud que hem de tenir és molt de respecte a aquesta tecnologia, no hem de tenir por, perquè la por no ens porta enlloc, però sí respecte. Igual que un aparell elèctric no l’endollem o el comprem a qualsevol lloc sense garanties. Si nosaltres consumim acríticament tot el que ve per la xarxa creat per suposades autoritats que se’ns presenta en forma d’una intel·ligència artificial que ens parla, no ens en sortirem. Hem de practicar un consum responsable de tot allò que ve mediatitzat per la tecnologia.

Quan vaig anar a viure a Rubí vaig intentar connectar amb el teixit associatiu, vaig conèixer gent d’ERC i vaig pensar que era una bona idea participar en l’àmbit municipal. No em vaig presentar a cap càrrec a Rubí, vaig anar participant progressivament en la vida del partit. El punt base que jo honestament crec que és important és que per viure la política l’has de viure de la base, jo volia viure la política des de dins, veure com són els partits, quines decisions poden prendre, i començant per la política municipal, que em sembla molt interessant.

Va ser un procés excessivament llarg. Vist en retrospectiva, que sempre és més fàcil analitzar les coses, per mi és més important la negociació econòmica que no el que vam fer en aquell moment. L’Estatut preveia les competències en molts àmbits i necessàriament també l’econòmic però, vist amb molta perspectiva, potser hauria estat més profitós centrar-nos en una reivindicació econòmica que no en un procés tan llarg, molt polític, de moltes negociacions, però que en realitat després també estava allunyat de la ciutadania.

No sé fins on podíem arribar, però potser hauria calgut mobilitzar la gent entorn quelcom que és més rellevant, com en definitiva és l’economia per a un país. Evidentment, la part jurídica és important, i totes les lleis de què nosaltres ens vulguem dotar, però el que hem d’enfortir és la capacitat negociadora perquè, si després les lleis no es compleixen, està molt bé que estiguin molt ben escrites... No dic que no siguin rellevants, perquè són un mitjà per veure com pot ser diferent la relació que tenim amb Espanya.

Va ser una cosa molt efímera. Dins els partits no és dolent que hi hagi persones que puguin generar debat sense haver de marxar-ne, perquè, si no, els partits s’empobreixen. Jo simplement vaig pensar que no podia continuar aportant res més i vaig deixar el partit. No hi trobava un encaix. Els partits no són una religió, per molt que coincideixis amb una ideologia bàsica, hi ha moments en què pots aportar coses i altres que no. Una de les coses que m’hauria agradat poder impulsar és la limitació i renovació de càrrecs quan s’exerceix la funció pública. Un dels esculls polítics més importants és que no som capaços d’integrar molta gent en la dinàmica de participar. Penso que és bo que la gent que participem tinguem la llibertat de dir: fins aquí he pogut aportar i ara ja no. La política per mi no és una feina, quan hi ets has de ser molt professional. No és un ofici. És bo que es vagi renovant.

Sí, perquè era una altra etapa. Els partits són necessaris, però la mecànica és comuna. No veia tampoc aquesta alternativa clara. La veia més dintre del marc d’ERC.

Com a ciutadana hi vaig participar amb el que vaig poder. Vaig anar a les manifestacions, a l’aeroport des de la UAB, com molta altra gent. Jo havia estat vicerectora durant un temps, després vaig anar a treballar a l’estranger i el Primer d’Octubre era a Austràlia. Ho vaig veure molt a distància, tot va anar molt ràpid i va ser molt poc fonamentat. Jo entenc els sentiments i el que va significar per a la gent que va viure-ho. Moltes nits, amb la diferència horària, n’estava pendent, però com a ciutadà t’adones que no hem arribat on volíem. Una cosa que vaig aprendre en política és respectar molt la gent que s’hi dedica, és molt fàcil criticar i des de fora dir que ho hauries fet diferent i te n’hauries sortit. Això no és cert. Simplement, hem de repensar les coses i anar cap a una negociació més econòmica. No ens serveix de res buscar les culpes del que va passar, hem de tirar endavant. Per què no comencem a repensar en un sentit molt radical l’educació o el medi ambient, això no és incompatible amb el fet de voler avançar cap a una independència. Al revés, ser capaços de tenir unes arrels sòlides i empoderar-nos per a la negociació forma part d’un possible procés.

Necessita repensar-se, la gent que està al capdavant ha passat un moment molt difícil. Ha de passar una etapa en la qual s’ha implicat molt i hi ha molta gent que ha patit molt i s’ha de tornar a ressituar amb una sèrie de propostes noves. En general, com a ciutadà, veus que costa de trobar propostes, no només en l’àmbit municipal. Ha de passar una fase en la qual ha de repensar què ha estat el procés, quin rol hi ha tingut al capdavant. No ens podem focalitzar en una suposada taula de diàleg, crec que construir Catalunya vol dir una altra cosa. Ha de buscar unes altres prioritats i eixamplar la base, hem de ser molta més gent. Amb les municipals es veu a Barcelona. Hi ha d’haver una renovació forta de persones i d’idees.

Ara fa temps que no ho conec des de dins. Quan hi ha diferents posicions sempre hi ha diferents lideratges però, quan aquests lideratges són tan forts que tot es converteix en una qüestió personal, els partits pateixen molt. ERC ha de dirimir les diferències no tant en persones, en corrents, els aparells del partit versus altres maneres de viure la política, sinó amb la posició ideològica, amb propostes, perquè, si no, s’empobreix el partit i es fa petit, com en el passat. Hi ha molt bones idees i gent molt competent a dins, però també ha passat una època molt difícil i penso que ara s’han de ressituar, però mirant cap enfora, incorporant gent, pensant quins són els debats i veure com hi poden participar, perquè de mirar cap endins no en treus res. Poden tenir diferències però cal que se centrin en els reptes més importants, l’econòmic, el mediambiental.

Quan jo hi era, aquestes ja eren les propostes que hi havia sobre la taula, per tant, això no funcionarà. Siguem honestos, això no són propostes. Això forma part del teatre de la política. Jo dic que hem d’anar plegats i l’altre diu que sí però que també amb els comuns, etcètera. Sempre és així. Els electors no comprem qualsevol cosa, i en els últims anys el que ha passat a Madrid tampoc no ho comprem, no hem tingut cap capacitat negociadora. S’havien de resoldre temes i no dic que no s’haguessin de prioritzar, però ara això ho hem de repensar. Tampoc no podem situar-nos en el discurs de “quina por, que ve el PP”. Hi ha d’haver propostes reals. Hem d’abordar els problemes des d’una perspectiva nacional. Un símbol denota quelcom que hi ha més enllà, però si el símbol està buit vol dir que no estàs parlant de res, simplement estàs fent teatre. A mi em preocupa també la gent jove. Potser l’electorat d’ERC s’ha d’eixamplar per la gent jove, que té interès per la política en majúscules, temes mediambientals, intel·ligència artificial, el seu futur. Integrar-los i posar-los al capdavant, veure com podem fer que aquestes persones s’impliquin en un procés polític. I hem de veure com enfortim la nostra capacitat de negociació. S’ha vist que la via que hem seguit dels referèndums simbòlics no és bona. No ens podem quedar només amb el discurs de Madrid ens roba, que és real, però què fem per la nostra economia? Ens hem de mirar a nosaltres mateixos independentment de Madrid i decidir cap on volem anar. No és el discurs que alguns partits tenen d’oblidar-se dels problemes nacionals i centrar-se en els problemes de les persones, perquè els problemes de les persones també tenen un component nacional. Una cosa no treu l’altra, però si no tractem també aquest element, ens quedem només en el simbolisme, i totes les energies les aboquem en una cosa que ja sabem que no funciona, com és aquesta taula de diàleg.

La política no l’he deixada mai, he estat vicerectora de Recerca de la UAB, que per mi és un càrrec polític en un altre àmbit que no és el parlamentari o dels partits. I ara estic amb el tema de la intel·ligència artificial, que per mi té una dimensió transformadora. Al principi sí que els altres partits... però no és que sigui una temptació, si en algun moment veiés que puc ser útil i puc ajudar, sí, però no amb qualsevol partit i no necessàriament dins un partit. Es pot exercir la política des de diferents àmbits, no únicament el partidista. Els partits estan molt tancats. Estaria bé una fluïdesa més gran en la relació entre la societat civil i els partits perquè hi hauria un grau de participació que no seria només el de la militància.