El gest de Revilla
El president de Cantàbria rep El Punt Avui en les seves últimes hores en el càrrec per explicar la seva decisió contracultural de facilitar una abstenció al PP a canvi de res per inutilitzar Vox
“Hem aturat Vox almenys fins al 23-J”
En el seu últim llibre, ‘Toda una vida’, recupera una emotiva història dels maquis i de la matança de Tama que marca la infància i el comiat
Viu les últimes hores al seu despatx de president de Cantàbria, a la planta sisena de la seu del govern al número 29 del carrer Peña Herbosa. “Aquí em té, amb mobles amunt i avall”, es presenta Miguel Ángel Revilla (Polaciones, Cantàbria, 1943), que rep El Punt Avui per analitzar la transcendència del seu gest després de perdre les eleccions autonòmiques del 28 de maig: entregar una abstenció del Partit Regionalista de Cantàbria (PRC) al PP a canvi de res per inutilitzar Vox i que la successora i futura presidenta, la popular María José Sáenz de Buruaga, pugui ser investida sense concurs de la ultradreta. “El meu gest no és gaire normal, no. A Espanya s’està ara mateix a la caça i captura de càrrecs. Jo en campanya vaig ser molt clar afirmant que, si podia impedir un pacte del PP i Vox, ho faria. És que per nosaltres Vox toca la línia de flotació de la pròpia essència del partit, perquè el PRC es crea amb dos punts: esdevenir una autonomia i reivindicar el nom de Cantàbria, que no existia i que és una obra del PRC i meva de quan vaig fundar el partit l’any 1978, perquè jo anava per Espanya i ningú sabia què era Cantàbria, es parlava de Bilbao, de Santander o d’Astúries però ningú et parlava de Cantàbria. I Vox és antiautonomista, ens volen incorporar a Castella i Lleó! I si entrem en la violència de gènere, l’eutanàsia... La mateixa nit del 28 de maig ja tenia clar que, si podíem impedir que entressin al govern, ho faríem, i a canvi de res”, argumenta Revilla en el decurs d’una entrevista en vigílies de fer el seu salt a líder de l’oposició.
El carisma de Revilla –president del 2003 al 2011 i més tard del 2015 al 2023– va patir la nit del 28-M un dur revés amb la pèrdua de la meitat dels vots del 2019: de 122.679 sufragis a 67.106 (de 14 a 8 escons). Són només 856 vots més que el PSOE (66.250 i 8 escons), que va quedar tercer, la qual cosa dona a Revilla el tron de líder opositor. La legislatura governada en coalició amb el PSOE ha tingut un epíleg accidentat amb l’episodi dels nous trens de Rodalies, que no cabien als túnels cantàbrics i asturians perquè eren massa amples, tal com es va descobrir en la fase de disseny. “Un nyap”, constata Revilla sobre el cas, que va comportar dues destitucions a Adif i Renfe.
Gràcies a la generositat de Revilla, la popular María José Sáenz de Buruaga –guanyadora del 28-M amb 15 escons en una cambra de 35 seients on la majoria està en 18– no haurà de suar i cedir per sumar amb Vox (4), com li passa a l’extremenya María Guardiola. “És menys perillós que governi el PP, que és un partit autonomista, que el fet que hi entri Vox, que es vol carregar l’autonomia i l’ensenyament públic i que ho vol privatitzar tot. Si podem evitar que condicionin la política per retrocedir anys i anys, havíem de fer això, i és un gest que potser podria valdre en altres territoris, no ho sé”, avisa l’encara president. Revilla, però, no s’enganya: “Això és pan para hoy y hambre para mañana: si el dia 23 de juliol el PP d’Alberto Núñez Feijóo i Vox fan majoria, el pacte es fa en 15 dies i llavors aquest pacte condicionarà també Cantàbria perquè obligaran totes les comunitats a entrar en la mateixa dinàmica de governar junts. Aquí per ara hem aturat que entrin en el govern, però em temo que si Feijóo suma amb Vox tindrem vicepresident de Vox i el que hem fet aquí no haurà servit de res.”
Davant l’espectacle de concessions del PP a l’hora d’acceptar la negació de la violència masclista o d’entregar presidències de parlaments a negacionistes, el líder del PRC no amaga el cofoisme amb l’anul·lació de l’influx de Vox: “De moment s’han quedat penjats de la brotxa: volien la presidència del Parlament, tres conselleries... I miri, si ho hem pogut frenar almenys fins a les generals...”
El cas Juan Hormaechea
A l’hora de contemplar el PP, Revilla no pot oblidar la ferida per la pressió patida el 1987 per investir el candidat d’Alianza Popular Juan Hormaechea, el primer president autonòmic que va ser inhabilitat durant l’exercici del seu càrrec i més de tres dècades abans que el català Quim Torra. “A mi allò em va costar mitja vida. Gairebé em fan fora de Cantàbria i a punt vaig estar d’haver de marxar de Cantàbria pel nivell d’assetjament personal i familiar, amb pintades i insults al carrer. La gent estava a favor que jo pactés amb el corrupte! És terrible! I el resultat electoral va ser demolidor per al PRC: vam caure de 5 a 2 per denunciar algú que va ser condemnat a sis anys i un dia de presó i a 20 anys d’inhabilitació per corrupte”, evoca.
La història dels maquis
L’adeu de Revilla com a president i l’imminent salt a l’oposició coincideix amb la publicació del seu últim llibre, Toda una vida (Espasa) –“Encara no he pogut presentar-lo a Catalunya però espero anar-hi per Sant Jordi”, avança sobre la seva cita preferida de tot l’any–, on evoca una emotiva història dels maquis a la vall de Liébana que va marcar la seva infància i els seus últims dies de president. “Jo sempre he tingut una espina clavada, un càrrec de consciència per haver jutjat des del desconeixement aquells que, durant la Guerra Civil i la postguerra, van haver d’abandonar les seves llars i les seves famílies i refugiar-se a la muntanya per fugir de la repressió franquista”, exposa qui de nen i entre els anys 1943 i 1953 va topar amb maquis en muntanyes de la seva Polaciones natal i també a Liébana.
La matança de Tama
Tama, pedania de Cillorigo –un municipi pròxim a Potes, la capital de Liébana–, va concentrar una gran presència de maquis entre el 1940 i el 1957. Als afores del poble hi vivia el matrimoni format per Dominador i Carmen –pares de dues filles, Carmina i Maria Eugenia–, que el 1952 van acollir a la seva llar quatre guerrillers antifranquistes: Hermenegildo Campo; Joaquín Sánchez Pin, àlies El Andaluz; El Chino, i Quintiliano Guerrero, àlies El Tuerto perquè li faltava un ull. El 20 d’octubre del 1952, el sergent de Potes i quatre guàrdies civils van escorcollar la zona i a la granja de Dominador es va produir un intercanvi de trets en què van morir el sergent, el maqui Hermenegildo Campo i una de les filles del matrimoni (amb la qual el maqui mantenia una relació). En la posterior persecució van ser abatuts Joaquín Sánchez i El Chino.
Les restes de la tragèdia
El matrimoni de Dominador i Carmen va patir un judici de guerra amb resultat de condemna de mort i el pare va ser afusellat abans que la mare i la filla fossin executades quan estaven abraçades. “Després d’aquesta espantosa matança, van ruixar la llar amb benzina i li van calar foc. Fa poc vaig tenir l’ocasió de contemplar-ne les restes. Ningú ha tornat a aixecar aquells murs”, relata Revilla amb ulls vidriosos.
El nen Revilla i el maqui
L’endemà de la matança de Tama, el 21 d’octubre del 1952, Revilla, aleshores un infant de 9 anys, caminava pels boscos de Salceda quan de sobte va topar amb Quintiliano Guerrero, El Tuerto, l’únic supervivent de la matança de Tama que havia pogut escapar dels trets de la Guàrdia Civil.
Cova de Segundo Bores
El Tuerto seria abatut poc després, el 16 d’abril del 1953, en una muntanya del poble de Tresviso. Aquella memòria tràgica dels maquis se li va gravar a foc, a Revilla, que el 2020 va saber que un agent del GREIM, Fran Caso, havia descobert una cova d’alta muntanya habitada pel maqui Segundo Bores als anys quaranta i a la qual no havia accedit ningú des de feia 80 anys. Revilla va poder contactar amb Ramón, el fill de Segundo que viu a Mèxic, que encara relata amb llàgrimes als ulls el fatídic 25 de maig del 1944, en què va veure com una parella de la Guàrdia Civil va abatre el pare pel simple fet de ser republicà. A Revilla, en l’hora del comiat, se li humitegen els ulls perquè plegarà sense haver fet realitat el somni de Ramón de viatjar de Mèxic a Cantàbria per honorar el seu pare maqui.