Confien en Puigdemont

A falta d’un dial radiofònic que permeti sintonitzar Ràdio Waterloo i desxifrar les veritables intencions de Carles Puigdemont com en la clandestinitat es feia a les ones de l’Estació Pirenaica, el Madrid oficial es transforma cada matí en un simposi d’hermeneutes per desxifrar el significat últim de les piulades a Twitter del 130è president des de l’exili. Després de receptar tres p –“paciència, perseverança i perspectiva”– i de fer saber a Isabel Díaz Ayuso que no vol la Gran Cruz de la Orden de Isabel la Católica perquè ja té la medalla d’or d’Amer, Puigdemont va actualitzar ahir a les 10.22 h el minut i resultat del clímax de la pel·lícula de suspens que protagonitza amb Pedro Sánchez i Yolanda Díaz contenint la respiració. “La mesa del Congrés, per a nosaltres, no va de tenir-hi un càrrec dins, ni tampoc va de la investidura. No podem avançar nacionalment a base de promeses formulades per qui sempre les incompleix, i per això calen fets comprovables abans de comprometre cap vot. I tant se val si parlem d’acords per la mesa com d’acords de més calat, com seria el de la investidura”, va etzibar tot subratllant en negreta la frase “calen fets comprovables” per si el so no arriba amb nitidesa a algun receptor. Fonts negociadores del PSOE i de Sumar, però, emmarquen aquests avisos en el context d’una negociació al límit i confien en Puigdemont –d’acord amb els contactes mantinguts– perquè els set diputats de Junts que lidera Míriam Nogueras ajudin a escollir avui la balear Francina Armengol com a presidenta del Congrés i a blindar una majoria progressista a la mesa de 5 a 4 en les tres votacions que obren la quinzena legislatura, que morirà abans de néixer si el PSOE perd el timó de la cambra per acció o omissió de Junts.

Si la secretària general del PP, Cuca Gamarra, denuncia que tot el que no sigui investir Alberto Núñez Feijóo seria “canviar Madrid per Waterloo com a capital d’Espanya”, Junts ha volgut escenificar que la capital oficiosa de la governabilitat no és la villa y corte convocant una executiva a les vuit del matí, dues hores abans de la constitució del Congrés. I l’horari és el missatge. A diferència de l’adeu al govern de la Generalitat a l’octubre –amb una consulta a la militància que va partir Junts per la meitat amb 55,7% a favor i 42,4% en contra–, avui serà l’executiva l’encarregada d’emetre fumata blanca o fumata negra.

A més d’apostar per una dona plurilingüe i conciliadora, Armengol, amb qui Puigdemont va tenir sintonia i va dinamitzar l’Institut Ramon Llull el 2016 i el 2017, en què van coincidir de presidents a les Balears i a la Generalitat, Sánchez va aprofitar la reunió del grup del PSOE al Congrés per fer una picada d’ullet més a ERC i Junts: “Espanya parla en castellà, però Espanya també parla en català, basc i gallec. I per tant el nostre deure és consolidar espais de representació, ús i coneixement de les llengües. I hem de fer més i podem fer més. Per això anuncio que impulsarem el seu ús a les institucions comunitàries com un compromís durant la presidència de la UE.” Mostrant-se segur que serà investit, Sánchez va atacar Feijóo per “pressionar el rei” i fer “càbales màgiques” per sostenir l’opció de la investidura per al PP. La líder de Sumar, Yolanda Díaz, va ser més clara que mai sobre la implicació negociadora seva i de Jaume Asens amb Puigdemont: “Asens i jo estem negociant amb discreció i al màxim nivell. Ho estem fent amb Junts i amb altres formacions.” A la tarda, el líder del PP va rebatre que ell pressioni Felip VI. “No tinc cap dubte que el rei actuarà com ha fet sempre, d’acord amb la llei”, va dir Feijóo tot exigint una investidura.

En aquest matí de transistors amb tots pendents de Junts, el ple s’obre a les deu amb la mesa d’edat: la integraran la diputada més gran, la socialista Cristina Narbona (72 anys), que ocuparà la presidència provisional que el 2019 va ser per al valleinclanesc Agustín Zamarrón, i els dos diputats –també socialistes– més joves: la canària Ada Santana (25 anys) i Ferran Verdejo (26 anys), secretari d’organització de la JSC i portaveu del PSC a l’Ajuntament de Cardona des del 2019.

El ple dirigit per la mesa d’edat inclourà tres votacions. La primera elegirà la presidenta del Congrés i és senzilla: cada diputat escriu el nom de la candidata en una papereta –la tercera autoritat de l’Estat serà la socialista Francina Armengol o Cuca Gamarra (PP)– i és elegida qui té majoria absoluta en primera votació (176) o més sís que nos en la segona, com seria en una investidura de Sánchez i com va ser el cas de Meritxell Batet fa quatre anys. Com que Gamarra tindrà 171 vots del PP (137), Vox (33) i UPN (1) o fins i tot 172 si Coalició Canària s’uneix a la dreta, Armengol té assegurats 171 vots del PSOE (121), Sumar (31), ERC (7), Bildu (6), el PNB (5) i el BNG (1) o 172 si Coalició Canària –que governa a les Canàries amb el PP– s’uneix a l’esquerra. Així que si CC fa pinya amb la dreta, Junts ha de votar Armengol o beneficiaria el PP. Si CC vira a l’esquerra, Junts es pot permetre no votar o escriure qualsevol nom o paraula perquè siguin vots nuls i facilitar l’elecció d’Armengol. La decisió de Junts, per tant, no pot ser aliena a l’equilibri de forces a l’hemicicle. A quarts de deu de la nit, ERC es va afegir al suspens alertant que “no hi ha cap acord” i va deixar la decisió del vot a Armengol en mans d’una reunió de l’executiva “en les pròximes hores”.

En les dues votacions posteriors per elegir quatre vicepresidents i quatre secretaris, el sudoku es complica: la cinquena part dels 350 diputats és 70, i 71 vots asseguren un lloc a la mesa, però la gràcia és sincronitzar-se amb els aliats i maximitzar els vots davant l’altre bloc, i aquí el PSOE i Sumar esperen que ERC i Junts col·laborin perquè el PP, Vox i UPN van units. Si hi ha empat entre dos vicepresidents o dos secretaris, se celebren votacions successives fins al desempat, com ja va succeir el 2019 entre Gerardo Pisarello i Sofía Hernanz.

Després de ser menystingut com a “anècdota” per Sánchez en la campanya del 23-J, Puigdemont assaboreix ara cada segon de l’agònic compte enrere, però també sap que fins i tot Hitchcock assumia que la intriga no pot ser eterna, sinó que té un clímax i un desenllaç.