Focus a Madrid i Waterloo

Sonarà a tòpic, però el curs polític que tot just s’inicia torna a presentar-se calent. Les negociacions d’investidura situaran el focus a Madrid i en els pròxims mesos també marcaran la política catalana, ja que el 23-J ha donat a l’independentisme –quan pitjor resultat ha obtingut, curiosament, en caure de 23 a 14 escons, és quan més poder té– la clau de la legislatura espanyola, però també més força que mai per avançar en les dues grans reivindicacions del país els darrers anys: l’amnistia i l’autodeterminació. Això, sense renunciar a demandes com ara el traspàs de Rodalies i la reducció del dèficit fiscal, ara que es vol tornar a obrir el meló del finançament. I és que el fet que el PSOE ja no tingui el pla B de Cs que tenia fa quatre anys fa que tant els vots d’ERC com ara també els de Junts siguin imprescindibles.

Probablement per això, sobre el primer clam arriben bones perspectives de Madrid. Els socis a La Moncloa ja no tan sols no tanquen la porta una llei d’amnistia, com feien fins ara, sinó que Sumar ja fins i tot l’abona, i en les últimes setmanes ha posat un grup de juristes propi a treballar-hi. Que ERC situï aquí la línia vermella, i no de moment en un referèndum, també és indicatiu que hi veu possibilitats... Els socialistes, entretant, ja han comprovat amb els resultats del 23-J que l’entesa amb l’independentisme no els suposa el temut desgast polític; ans al contrari, podrien seguir venent que han pacificat Catalunya i desactivat l’independentisme. Quan ara se’ls pregunta per una possible amnistia, se’ls entén tot entre línies: “Dialogar i acordar no és de febles, és de valents, això ho hem aplicat sempre els socialistes i és el que espera la ciutadania dels seus representants polítics”, hi va respondre dimecres l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni.

En tot cas, una possible amnistia per als encausats arran de l’1-O –si bé hi ha molta lletra petita a parlar, com ara si també seria per als policies que van venir a pegar– és llaminera per als partits independentistes i els seus líders represaliats, que fa anys que ho reclamen, tot i que, just ara que es veu factible, els han sorgit sectors interns que s’hi oposen i alerten que no beneficiaria el moviment. Junts, d’entrada, s’hi ha posat bé per afrontar una negociació que de fet ja li ha donat rèdits en forma d’acord a la mesa del Congrés. En aquest sentit, això sí, Carles Puigdemont parla tot just de “diàleg” preliminar i fonts del partit recorden que el PSOE no és de fiar a l’hora de complir acords. I és que investir Pedro Sánchez ja són paraules majors, i d’entrada hi ha poques ganes de fer-ho, ja que a més a Junts creuen –ep, i al PSOE també– que una eventual repetició electoral al gener els afavoriria, fet que suposa un incentiu menys per evitar-la. El partit ha fiat l’eventual negociació al president a l’exili, que ha recobrat un focus que havia perdut, i que demà el tindrà altre cop quan exposi en una conferència a Brussel·les les condicions al candidat a presidir l’Estat que vulgui els seus vots. Es digui Sánchez o Feijóo, que serà el primer a sotmetre’s a una investidura previsiblement fallida, fet que d’altra banda fa guanyar temps per a una negociació amb el PSOE que de moment és a les beceroles...

L’assumibilitat de les condicions que plantegi Waterloo donarà una bona pista de les perspectives d’èxit que té l’eventual negociació que s’entaularà a partir d’aquí. En tot cas, no es preveu que parli de traspassos o millores del finançament, com ERC sí que planteja, i probablement posarà la banya en l’autodeterminació. En aquest sentit, els republicans es reserven també un as a la màniga que poden treure en qualsevol moment: l’acord de claredat, que en una data encara per definir “passat l’estiu” presentarà el govern amb totes les vies legals que, segons experts independents a qui va encarregar estudiar-ho, hi ha perquè Catalunya pugui votar el seu futur.

El que per ara és clar és que, tot i les crides recíproques i els contactes constants –com el que hi va haver a Prada entre Aragonès i Puigdemont– a pactar condicions i negociar conjuntament, de moment el més calent és a l’aigüera sobre una eventual unitat d’acció independentista en la negociació. “Ara que té el focus, Junts no en vol cedir l’exclusiva”, analitzen fonts republicanes, que a banda no volen sentir-se a dir més allò de l’a canvi de res i exigiran concessions immediates i tangibles si volen el seu sí, com també farà Junts, que sempre ha exigit cobrar per anticipat. En tot cas, la possibilitat que aquest sigui el primer pas per a una estratègia independentista unitària de més llarg abast, que inclogui un nou full de ruta i un suport parlamentari de Junts al govern –fins i tot semblava obrir-se l’opció de tornar-hi–, sembla lluny. Els retrets creuats que es van sentir divendres al Parlament, tot i votar a favor tots de presentar recurs d’inconstitucionalitat contra la llei estatal d’habitatge per envair competències, així també ho fan presagiar.

Això sí, que el focus sigui a fora pot afavorir una certa pau interna a Catalunya, on a priori venen mesos de perfil més discret i d’una oposició menys visceral, en espera d’esdeveniments. Aquí, el pressupost per al 2024 serà la gran pedra de toc que definirà fins a quin punt el govern pot aguantar fins a final de legislatura, ja que delatarà si està sol, si conserva els últims aliats –el PSC i els comuns, que, per cert, ja han exigit revisar la implementació dels actuals comptes– o recupera els de la investidura, Junts i la CUP. Ara mateix, però, ni tan sols han arribat les previsions de bestretes de l’Estat, amb la qual cosa s’és encara molt lluny d’elaborar un esborrany i iniciar-se una eventual negociació.

En aquesta línia, el debat de política general evidenciarà com enfoca el govern la part final de la legislatura: si estabilitza la política d’aliances o continua suant sang per aprovar les grans iniciatives. Això sí, el fet que coincideixi amb l’intent d’investidura de Feijóo –ningú ha demanat aquests dies canviar-ho– segur que farà que passi més de puntetes. O sigui, que hi hagi menys soroll, fet que ja li va bé a l’executiu, que si una cosa anhela, amb la seva evident minoria, és treballar amb tranquil·litat i lluny dels focus.