“No vaig sentir res; eren ells o nosaltres”

Quan vam començar a sen­tir trets d’armes lleu­ge­res, cosa que no passa mai. Rebíem mis­sat­ges d’altres qui­buts en què ens deien “ens estan matant”. Totes les famílies van ama­gar-se al refugi i nosal­tres, la comissió de segu­re­tat del qui­buts, for­mada per deu per­so­nes amb permís per emprar munició, vam sor­tir amb les armes.

Ens vam divi­dir en cinc pare­lles. El pri­mer que vam fer va ser fixar les por­tes del qui­buts i repar­tir-nos entre punts de segu­re­tat al vol­tant de la comu­ni­tat. Un pla que tenim pre­vist pel que pugui pas­sar. Vam veure que havien estat capaços d’assas­si­nar sis sol­dats que hi havia fora del qui­buts, inclo­ent-hi el que hi havia dins del tanc, a qui van matar amb una gra­nada. Vam enten­dre que els següents seríem nosal­tres. De seguida, tres mili­tants pales­tins van voler sal­tar la tanca, però els vam poder aba­tre. Vam haver d’aguan­tar fins que va arri­bar l’exèrcit. Com es diria en fut­bol, va ser al minut 90, perquè l’exèrcit va arri­bar quan se’ns aca­ba­ven les bales.

La meva filla gran, de sis anys, era la que més ente­nia el que estava pas­sant. Durant els com­bats hi havia molta angoixa. Els de casa no sabien com els anava als que com­ba­tien i vice­versa. Men­tre com­ba­tia no hi havia temps pe r als sen­ti­ments. Eren ells o nosal­tres. Quan vaig tor­nar a casa, tam­poc. No era moment d’abraçades. Vam posar roba en bos­ses d’escom­bra­ries i vam fugir. Per la car­re­tera vèiem tot de cot­xes tiro­te­jats i cadàvers. Vam abai­xar el cap dels infants perquè no ho veies­sin. Els com­bats seguien pels vol­tants. L’exèrcit ens deia que no marxéssim del refugi. Però tots pensàvem el mateix: si ens que­dem, ens maten. I si mar­xem, també. Per tant, sor­tim i a veure què passa.

És una cosa que deba­tem. Però sí, volem tor­nar-hi. No volem que ens facin fora. No els dei­xa­rem gua­nyar. Tor­na­rem a les nos­tres cases i al nos­tre país.