Comunistes d’abans i d’ara. Girona, 1974

Quan escric això, farà 50 anys de la caiguda a Girona de la nostra cèl·lula comunista. L’organització s’havia fet potent, Bandera Roja era una estructura revolucionària formada per activistes estudiants i treballadors, en aquells moments molt joves, d’entre 20 i 25 anys. La meva situació era la de responsable de joventut i d’instituts. Teníem presència i implantació a Comissions Obreres, tant a fàbriques com en estructures de serveis i, també, a l’ensenyament.

Era el final de la dictadura i a la clandestinitat s’estaven construint les xarxes prodemocràtiques que serien fonamentals a l’Espanya constitucionalista. El maig del 68 i la seva repercussió social van radicalitzar el poder i també les organitzacions en aquells moments revolucionaris. La vida política es va tensar i encara es varen produir els darrers assassinats del franquisme. L’emergència de comitès polítics va ser generalitzada. És en aquest marc on es produeixen els fets repressius de què estic parlant, així com les accions polítiques per part de la resistència comunista.

La repressió es fa forta quan, arran de la vaga de manteniment de la paperera Torras Hostench, Xavier Corominas i altres camarades són empresonats a la presó de Girona. És precisament quan es planteja la seva llibertat condicional que membres de la cèl·lula decidim fer una acció audaç.

Ho recordo vagament, però va ser un moment intens de la nostra activitat revolucionària. Es tractava d’alliberar els caiguts empresonats, es tractava de resoldre la qüestió del nostre responsable polític, tan aviat com fos possible. Després d’encaixar el cop. Davant d’una situació complexa alguns membres de la cèl·lula decidim intentar treure Xavier Corominas de la presó de Girona, a Pont Major. Com a arqueòleg, excavar era una de les meves fortaleses. Excavar i treure terra era una activitat a la qual estava molt acostumat. Efectivament, el més fàcil per alliberar el nostre camarada era fer un túnel des del cementiri fins a l’interior del recinte de manera que la sortida es pogués fer operativa en qualsevol moment. Després trasllat en cotxe i sortida per la Jonquera.

El cementiri de Pont Major està situat al cantó del recinte penitenciari. Era clar que era factible en poc temps connectar els dos recintes. Un túnel estret i curt podia fer aquesta feina. Treballant a torns i si no hi havia imprevistos, probablement en una setmana ho tindríem enllestit. El nivell freàtic del Ter era un problema, el túnel havia de fer com a mínim 15 metres i com a màxim 20. Els nivells freàtics són a prop i s’havia d’assegurar d’obrir per sobre d’aquests nivells.

També s’havia plantejat disfressar-nos de guàrdies civils, reduir la guàrdia de la presó i emportar-se el Xavier.

Aquestes accions no tenen lloc. Quan la direcció se n’assabenta, es frenen. El camarada Jordi Solé Tura s’assabenta d’aquestes probables actuacions i des de la direcció es para el projecte. Com sempre el centralisme democràtic manava.