rússia
El llegat de Lenin
El 21 de gener del 1924 va morir Vladímir Ilitx Uliànov, ‘Lenin’, el principal ideòleg i dirigent de la Revolució Russa
Cent anys després de la mort, la seva memòria es manté viva entre els ciutadans russos, malgrat la fallida del comunisme
El 27 de gener del 1924, milers de ciutadans es van concentrar a la plaça Roja de Moscou per acomiadar Vladímir Ilitx Uliànov, més conegut com a Lenin. Era el dia més fred de l’any i els termòmetres van baixar fins als 33 graus sota zero. Les barbes, els collars i les celles de la gent estaven emblanquinats pel gel i el seu alè formava “una boira en l’aire glacial”, tal com recordaria un dels assistents. Els músics van haver d’untar les embocadures de les trompetes amb vodka per evitar que se’ls gelés l’alè i els soldats de l’Exèrcit Roig que hi havia apostats al llarg del recorregut de la comitiva fúnebre intentaven escalfar-se amb enormes fogueres. Durant tot el trajecte des de la Casa dels Sindicats fins a la plaça Roja, les orquestres van tocar La internacional, la Marxa fúnebre de Chopin i música militar. El taüt va ser transportat pels camarades Zinóviev, Kàmenev, Stalin, Bujarin, Mólotov, Tomski, Dzerjinski i Rudzutak, el company de cacera de Lenin. No hi havia Trotski, malalt a Sukhumi (a la costa del mar Negre), en bona part perquè el secretari general del partit, Josif Stalin, l’havia tranquil·litzat dient-li que no hi havia cap necessitat que fes el viatge i l’havia enganyat assegurant-li que l’enterrament se celebraria el dia anterior. Es tractava d’una argúcia per arraconar el seu principal adversari polític; per allunyar-lo d’aquell immens aparador en què s’havia convertit la plaça Roja, on no només es donava el darrer adeu a Lenin, sinó que també es competia per assumir el seu relleu.
Aquell dia, els locals d’oci i les botigues van romandre tancades, excepció feta de les fleques i les que venien retrats de Lenin o tela de color negre i vermell. Les sirenes de les fàbriques, els xiulets de les locomotores de vapor, les alarmes de la boira i tots els canons disponibles van esclatar al mateix temps, talment com si s’haguessin confabulat per expressar un darrer crit de dolor. La mateixa escena es va reproduir a la resta de ciutats, pobles i llogarrets de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). De fet, durant una setmana sencera, el país va viure en un estat de catarsi col·lectiu i els diaris només publicaven notícies sobre el mort, amb necrològiques extremadament laudatòries i fragments del seu pensament. La seva interpretació de les doctrines de Marx i Engels, sintetitzada en el llibre Què fer? (Tres i Quatre, 2017), es va convertir, des del 1902, en el far que havia de guiar l’expansió del comunisme arreu del món. “Doneu-nos una organització de revolucionaris i donarem la volta a Rússia”, hi proclamava.
El camí al poder
Lenin no només havia estat el principal artífex de la Revolució Russa, sinó també el primer líder del primer estat socialista del món. Les condicions per “donar la volta a Rússia” es van començar a generar amb la Gran Guerra. Va ser aleshores quan es va posar de manifest la fragilitat i la decadència de l’imperi dels tsars. Només quatre setmanes després de l’inici de les hostilitats, els russos van tenir 170.000 baixes en la batalla de Tannenberg i, a finals de tardor, ja s’havien enfilat a més d’un milió. El mateix Lenin va descriure l’exèrcit rus com “una bonica poma, podrida a l’interior”. A la rereguarda del país, la situació era igualment dramàtica, amb bona part de la població maldant per sobreviure. L’hivern del 1916-1917 va ser el més fred del segle i els subministraments de cereals i altres aliments no arribaven ni a Moscou ni a Petrograd. Les dones feien cua durant tota la nit per aconseguir pa, i les vagues i manifestacions se succeïen sense que la policia fos capaç de contenir els sindicalistes. Ben aviat, els crits de “Volem pa!” i “Tenim fam!” es van convertir en “Abaix el tsar!” i “Volem la pau!”, unes consignes que es van fer seves els bolxevics.
Lenin va rebre la notícia de la caiguda del tsar el 2 de març del 1917, quan es disposava a anar a la biblioteca central de Zúric. Feia deu anys que el dirigent bolxevic i la seva dona, Nàdia, eren a l’exili i, de cop i volta, van veure com se’ls obria de bat a bat una porta per retornar al seu país. Un membre del partit bolxevic polonès es va presentar al seu domicili exultant: “No ha sentit les notícies? Hi ha hagut una revolució a Rússia.” Anys enrere, Lenin havia assegurat que “els revolucionaris no esperen la revolució [...]; la fan”, però aquell escenari li donava l’oportunitat d’accelerar el procés. Pocs minuts després de rebre la notícia, enviava un telegrama al grup bolxevic més important d’Escandinàvia, a qui traslladava les primeres instruccions, entre què “no confiar en el nou govern d’Aleksandr Kérenski, ni oferir-li el seu suport”, i també d’“armar el proletariat com a única garantia de la seva protecció”.
El dirigent bolxevic va maldar per retornar al més aviat possible a Rússia, un objectiu gens senzill en una Europa en guerra. Per fer-ho, va trobar un aliat inesperat, l’Alemanya que lluitava contra el seu país. La guerra, des de temps immemorials, no només es decideix a les trinxeres, sinó també lluitant per desestabilitzar l’adversari a casa seva. L’escriptor Stefan Zweig, en un llibre dedicat a resseguir els Moments estel·lars de la humanitat (Quaderns Crema, 2004), va deixar escrit: “Durant la Guerra Mundial, es van disparar milions de bales destructores. Els enginyers van idear els projectils més violents, més potents i de més llarg abast. Però cap no va arribar tan lluny ni va ser tan decisiu per a la història contemporània com aquell tren que, carregat amb els revolucionaris més perillosos i decidits del segle, és disparat des de la frontera suïssa i travessa xiulant tot Alemanya per caure a Sant Petersburg i, allà, fer saltar pels aires l’ordre establert.” El 9 d’abril, aquell projectil en forma de tren segellat en què viatjaven Lenin i la resta d’exiliats va arribar a Petrograd després d’un llarg periple.
Una vegada aterrat a Rússia, Lenin va traçar el full de ruta per implementar la revolució (les conegudes com a Tesis d’abril) i va combatre sense treva aquells que volien transformar l’autocràcia tsarista en una república burgesa. No era un orador brillant, com Trotski o el mateix Kérenski, primer ministre del govern provisional, però defensava les seves idees amb un llenguatge directe i accessible a la gent. Dia rere dia, parlava en desenes de mítings. La comtessa Irina Skariatina, que el va sentir en directe en dues ocasions, recordaria, anys després, que parlava “sense estil, com un professor universitari que imparteix amb tranquil·litat la seva lliçó diària [...]”. Però el seu missatge feia “embogir la gent”: “No per la seva manera de parlar, sinó pel que diu, la qual cosa electritza els seus oients molt més que qualsevol altre orador que hagi pogut escoltar mai.”
La crisi permanent en què va viure el govern provisional, incapaç de controlar l’exèrcit, i la inflació també van ajudar a crear el terreny abonat per a la revolució. Finalment, el 10 d’octubre, en una reunió del comitè central bolxevic en què només van participar 12 dels 21 membres, es va prendre la decisió que el mateix Lenin va immortalitzar en un quadern d’alumne reconvertit en llibre d’actes: “Reconeixent que un aixecament armat és inevitable i que el moment és perfecte, el comitè central proposa a totes les organitzacions del partit que actuïn en conseqüència.” La revolució, doncs, es va fer a base d’audàcia, en “deu dies que trasbalsaren el món”, una expressió del periodista John Reed, que va viure en directe la jornada del 6 al 7 de novembre. Sense gairebé resistència, la guàrdia roja va prendre el control dels ponts, de les estacions, del banc central i de la central postal i telefònica just abans de llançar un assalt final al Palau d’Hivern.
Quan els bolxevics van assumir el poder, eren pocs els que esperaven que el nou règim es consolidés. L’escriptor Vladímir Nabókov, que es va quedar sense feina quan el govern provisional va ser enderrocat, es negava a creure “ni per un instant, en la força del règim bolxevic” i vaticinava la seva “ràpida desaparició”. Però el nou règim es va consolidar. No només va aconseguir tancar un acord de pau (per bé que “humiliant”, tal com va reconèixer el mateix Lenin) amb els alemanys per treure el país de la Gran Guerra, sinó que també va superar un llarg enfrontament civil que es va perllongar fins al 1922. Tot plegat, a còpia de suprimir el primer Parlament lliurement elegit de Rússia, de restringir les llibertats civils, d’alguns actes de brutal repressió, com ara els de la base naval de Kronstadt, i de perllongar la penúria econòmica de la població, sobretot per les polítiques d’imposició al camp. En un primer moment, el govern de Lenin va aprovar un decret que abolia les grans propietats i atorgava als soviets de camperols la llibertat de fer el que consideressin, ja fos socialitzar la terra o repartir-la entre els camperols pobres; però, l’estiu del 1918, atesa la crisi de subministraments, va declarar “una guerra sense treva contra els kulaks”, els petits camperols. Lenin, abonat al pragmatisme i a la necessitat de retenir el poder, va acabar renunciant als seus principis i va passar, en pocs anys, d’imposar el “comunisme de guerra” a defensar una “retirada tàctica” que es donaria a conèixer com a Nova Política Econòmica i que era una concessió al capitalisme.
Una bona part dels problemes del nou règim derivaven de l’aïllament a què el van sotmetre les potències occidentals. Lenin va creure sempre que la revolució que s’havia iniciat a Rússia era el preludi de la que s’implementaria a tot el món. Estava convençut que, si no hi havia una revolució a cap altre país, el règim soviètic estaria “assetjat” i els “esclafarien”, tal com va confessar a Trotski. Però, malgrat la fundació de la Internacional Comunista, l’expansió del comunisme no va arribar fins després de la seva mort, i en bona part gràcies a l’avenç dels tancs de l’Exèrcit Roig.
A partir del 1921, l’estat de salut de Lenin va esdevenir cada vegada més precari. Primer, per les seqüeles d’un atemptat que havia patit tres anys enrere, i, a partir del 10 de març del 1923, per un ictus que li va paralitzar el braç i la cama drets i el va deixar sense parla. Els darrers mesos de vida els va dedicar a redactar algunes reflexions. Volia exposar les seves idees en el proper congrés del partit comunista, però es van acabar convertint en el seu testament polític. En l’escrit, expressava els dubtes perquè “el camarada Stalin” havia concentrat a les seves mans “un poder il·limitat” i confessava: “No estic convençut que sigui capaç d’utilitzar-lo amb prou precaució.” Es tractava d’un advertiment bastant cínic, sobretot perquè havia estat ell mateix qui havia liderat les primeres mesures per imposar la “dictadura del proletariat” i també qui havia situat aquell “meravellós georgià” (tal com l’anomenava) al capdavant del partit comunista. Tal com recorda Victor Sebestyen, un dels seus millors biògrafs, Lenin “va crear el monstre, i el seu major crim va ser deixar Stalin amb bones perspectives de convertir-se en el dictador soviètic”.
