Macron-Attal, binomi incert

Els comen­ta­ris­tes con­si­de­ren que, havent esco­llit un pri­mer minis­tre, Gabriel Attal, dotze anys més jove, el pre­si­dent Macron ha desig­nat un hereu per a la seva suc­cessió quan acabi el segon man­dat no reno­va­ble el 2027. Una con­fessió de qui va ser el pre­si­dent més jove de la V República que la seva ener­gia i impuls el 2017 ja no és sufi­ci­ent per diri­gir un país tan obs­ti­nat com l’Estat francès, on l’amenaça de l’extrema dreta plana des de fa dècades. Però els 34 anys d’Attal tam­poc són garan­tia de reno­vació quan l’única forma de sobre­viure és tirant cada cop més cap a la dreta i obli­dant ambdós els seus orígens a l’esquerra. Una equació difícil de pair.

Ordre, pro­duc­ti­vi­tat i tre­ball són tres de les con­sig­nes que Macron va uti­lit­zar com a ober­tura en la seva llarga missa periodística de dimarts a l’Elisi en una roda de premsa noc­turna de més de dues hores. Con­sig­nes que no tenen res a enve­jar a l’època de la pre­sidència de Nico­las Sarkozy el 2007, quan aquest diri­gent gal­va­nit­zava les seves tro­pes de dreta amb la divisa de tre­ba­llar més per gua­nyar més. I Macron afe­geix, en cada una de les seves inter­ven­ci­ons, el con­cepte del “rear­ma­ment” del país. Un llen­guatge bèl·lic que va acom­pa­nyat de l’eslògan “que França segueixi sent França”, lema que ja han uti­lit­zat abans no només Els Repu­bli­cans de dreta sinó l’ultra­dretà Éric Zem­mour.

Dimarts al ves­pre, el pre­si­dent hi va adhe­rir altres capes de valors que s’iden­ti­fi­quen amb temps pas­sats, com ara l’uni­forme a l’escola, l’apre­nen­tatge obli­ga­tori de La Mar­se­llesa o un rellançament de la nata­li­tat bus­cant solu­ci­ons a la infer­ti­li­tat. Coses que dife­ren­cien “una nació d’una soci­e­tat”, va defen­sar Macron, que va rebut­jar que es tracti d’una cosa nostàlgica i va asse­nya­lar que es tracta de la neces­si­tat de rein­tro­duir els ritu­als “simbòlics” per com­pa­gi­nar “ordre i progrés”.

Perquè el veri­ta­ble pro­blema de Macron, al cap de sis anys i mig de pre­sidència, i tot i haver vençut la ultra­dre­tana Marine Le Pen en dues oca­si­ons però amb menys marge la segona, és que l’extrema dreta con­ti­nua crei­xent. I per a les euro­pees del juny, el jove can­di­dat de 28 anys Jor­dan Bar­de­lla l’avan­tatja de 10 punts en els son­de­jos, amb un 28% davant d’uns macro­nis­tes encara sense cap de llista.

L’ope­ració d’ele­var el jove Attal des d’un minis­teri d’Edu­cació on ha pas­sat menys de sis mesos, però amb una gran noto­ri­e­tat per deci­si­ons mediàtiques, va en aquest sen­tit. Con­tra­res­tar a distància aquesta cam­pa­nya de les euro­pees que s’anun­cia força rellis­cosa per al govern. I, per això, ja no ser­via la més tecnòcrata Élisa­beth Borne, amor­tit­zada després del des­gast de la impo­pu­lar reforma de les pen­si­ons i la polèmica llei d’immi­gració votada el desem­bre pas­sat amb un suport de la ultra­dreta que s’hi va con­vi­dar. “El Con­sell Cons­ti­tu­ci­o­nal l’ha de cor­re­gir”, pre­ci­sava Macron sobre aquesta llei d’immi­gració, en una decisió que s’espera el 25 de gener. I para­pe­tant-se dar­rere d’aquesta decisió sobre un text que “no era el desig del govern i va ser fruit de la pressió de l’opo­sició [de dre­tes]”, però que era un “acord neces­sari”. Per Macron, es tracta de donar res­pos­tes a qüesti­ons que l’extrema dreta apro­fita, a França i a tot Europa, per gua­nyar ter­reny. “És el par­tit de la ràbia fàcil, no ens hi acos­tu­mem!”, va emfa­tit­zar.

En aquesta línia, a l’exe­cu­tiu fet públic la set­mana pas­sada i de moment res­trin­git a només 14 mem­bres, n’hi figu­ren vuit que pro­ve­nen direc­ta­ment de la dreta. Hi con­ti­nuen els pesos pesants de l’Inte­rior, Gérald Dar­ma­nin, o d’Eco­no­mia, Bruno Le Maire. Cauen la majo­ria de figu­res de sen­si­bi­li­tat més a l’esquerra, que es van rebel·lar durant la votació de la llei d’immi­gració. Un dels casos més para­digmàtics és el sacri­fici de la fins ara minis­tra de Cul­tura, Rima Abdul-Malak, subs­tituïda per Rac­hida Dati, exmi­nis­tra de la pre­sidència de Sarkozy, impu­tada per un cas de cor­rupció i que prové de l’opo­sició de dre­tes a l’Ajun­ta­ment de París sense cap mena d’experiència en ter­renys cul­tu­rals. Es diu que ha estat un pacte amb Macron per a una can­di­da­tura con­junta con­tra l’alcal­dessa soci­a­lista, Anne Hidalgo, a les elec­ci­ons muni­ci­pals del 2026. Macron ho des­men­tia dimarts a la nit. Ahir al matí, Dati anun­ci­ava la seva can­di­da­tura a les muni­ci­pals de la capi­tal.

Una altra arri­bada il·lus­tra­tiva al super­mi­nis­teri de Tre­ball i Sani­tat és la de Cat­he­rine Vau­trin, exmi­nis­tra de Jac­ques Chi­rac i pre­si­denta de dre­tes de l’àrea metro­po­li­tana de Reims, i que ja era la pri­mera opció el 2022 de Macron a pri­mera minis­tra en comp­tes de Borne. Al seu moment, es va opo­sar a la llei del matri­moni homo­se­xual. Després es va excu­sar, però és ella qui ha de ges­ti­o­nar la futura llei d’eutanàsia.

I el cas que li ha explo­tat direc­ta­ment a les mans, al pre­si­dent, és el d’Amélie Oudéa-Castéra, que a la car­tera d’Esports hi afe­geix ara la d’Edu­cació. Ja va sor­pren­dre que a qui ha de ges­ti­o­nar els Jocs Olímpics de París aquest estiu se li atri­bu­eixi una res­pon­sa­bi­li­tat que Macron situa com a pri­o­ritària. Però quan Oudéa-Castéra va jus­ti­fi­car fa cinc dies haver por­tat els seus tres fills a l’escola catòlica con­cer­tada Sta­nis­las tra­ient d’entrada el gran d’una de pública del mateix barri pel “munt” d’hores per­du­des en bai­xes de pro­fes­sors, se li van girar en con­tra mes­tres, pares d’alum­nes de la pública i tots els sin­di­cats. A més, després s’ha demos­trat que la mes­tra en qüestió del seu fill gran no havia aga­fat cap baixa i que el minis­teri té un informe de l’escola Sta­nis­las en què es cons­tata sexisme i homofòbia.

Macron, amb aquesta minis­tra i la majo­ria dels altres a la sala de l’Elisi, li ho va per­do­nar adduint que ell també havia comès errors al prin­cipi. “No es jutja les per­so­nes per la seva elecció indi­vi­dual; l’elecció d’on es por­ten els fills és una cosa pri­vada”, va excu­sar, reco­nei­xent que Oudéa-Castéra havia fet bé dis­cul­pant-se. I, per això, el pre­si­dent va haver de pun­tu­a­lit­zar que s’ha de fer tot el pos­si­ble perquè hi hagi “una escola pública amb els màxims estàndards i una escola pri­vada sota con­tracte que res­pecti com­ple­ta­ment les regles de la República”.

Attal, asse­gut al cos­tat d’Oudéa-Castéra, sap que ha d’apren­dre a ges­ti­o­nar cri­sis com aquesta. Té en Macron el seu prin­ci­pal model. El seu futur sem­bla que ara ja hi vagi irre­me­ia­ble­ment lli­gat. El dis­curs de política gene­ral d’Attal el 30 de gener a l’Assem­blea, sense vot per la mino­ria macro­nista, serà la pri­mera prova de foc.