Guerra a Gaza
Un oasi de pau contra l’odi
Israelians i palestins que aposten per la convivència viuen en un municipi únic a Israel
El poblat manté l’essència cinc dècades després i s’assegura paritat entre habitants jueus i àrabs
L’ideari del poble no ha pogut evitar que el conflicte actual hagi obert una esquerda entre els residents
Són mals temps per parlar de pau a la Palestina històrica. La por i els ànims de venjança es propaguen pel territori i les veus que aposten pel diàleg són marginades. La massacre de Hamàs contra Israel del 7 d’octubre i la represàlia indiscriminada que Israel llança contra el conjunt de la Franja de Gaza des d’aleshores fa volar pels aires les perspectives de coexistència.
Però avui, com ahir, hi ha israelians i palestins amb ganes de deixar el conflicte enrere, fins i tot en els moments en què l’odi sembla empassar-se la regió.
Fa més de mig segle, la guerra dels Sis Dies va sacsejar-ho tot. Era el 1967 i les victorioses tropes israelianes aconseguien estendre el seu control sobre Cisjordània, la Franja de Gaza, la part palestina de Jerusalem i els alts del Golan. Israel passava de veure’s com un país que lluitava per la supervivència a ser una potència ocupant. Centenars de milers de palestins van passar a ser refugiats o van caure sota el control militar israelià, que continua il·legalment fins al dia d’avui. En aquest context, un grapat de persones van decidir fundar un poble apostant per la convivència. En hebreu en diuen Neve Shalom. En àrab, Wahat al-Salam. Però tots dos noms es tradueixen com a Oasi de Pau.
“Aquí, a la dècada dels 70, hi va començar a haver trobades entre jueus i palestins”, explica a El Punt Avui el palestí Rayek Razek, habitant del poble des de fa més de quaranta anys. “La meva dona, Diana, era políticament activa a la universitat i vam saber d’aquest projecte a través d’ella. Vam ser la sisena parella a venir. Només hi havia 20 persones.” En Rayek i la Diana deixaven enrere Natzaret, una ciutat de població palestina que des del 1948 forma part d’Israel. Les seves famílies hi havien viscut durant generacions.
Quan van unir-se a Neve Shalom, les condicions al poble eren precàries. No hi havia serveis bàsics, com ara aigua o electricitat, ni carreteres asfaltades. Però el que movia els nous residents no era allò material, sinó la ideologia.
Dècades després, Neve Shalom manté l’essència. “Estem dividits meitat i meitat entre israelians i palestins. Els qui volen venir a viure aquí s’han de registrar i el comitè manté la proporció equivalent de famílies”, diu en Rayek. Ho fa des de la terrasseta del petit cafè que regenta a l’entrada del poble, l’única iniciativa privada de Neve Shalom. En Rayek riu quan explica que el cafè de seguida es va convertir en una plataforma per fer diplomàcia i presentar el projecte als curiosos que visiten el poble. Avui, el municipi té 120 famílies que viuen enmig d’un paratge natural. Neve Shalom s’aixeca al capdamunt d’un turó verd a mig camí entre Tel-Aviv i Jerusalem.
Una carretera idíl·lica puja cap al poble, on se senten cantar els ocells i on abunda el verd, un color inexistent a bona part del territori. En Rayek admet que avui hi ha famílies que s’uneixen a Neve Shalom per viure en un lloc tranquil que fa de ciutat dormitori, i no tant per l’ideari polític.
Un precedent sense rèplica
Tot i això, el funcionament del municipi continua marcant la diferència en els moments difícils. L’atac de Hamàs contra Israel va escampar la por i amenaçava d’obrir una esquerda entre els residents, però ho van combatre a través del diàleg: “Va arribar un punt que vam veure que havíem d’asseure’ns i parlar. La gent dels dos costats estava preocupada i deprimida des dels diferents traumes i perspectives que tenien en relació amb el conflicte.” Malgrat tot, el 7 d’octubre va penetrar el mur d’arbres que envolta aquest oasi de pau. “Al començament hi va haver com una competició per veure qui era la víctima en aquest conflicte”, lamenta en Rayek, visiblement molest. “És curiós, perquè cada bàndol tenia por de coses diferents”, recorda. “Els jueus temien que la gent de Hamàs vingués i ataqués el poble, cosa que per mi no era problema perquè al cap i a la fi som palestins i ens entenem. I nosaltres teníem por que vinguessin els colons i fessin alguna bogeria.”
La càrrega simbòlica del municipi atrau projectes que aposten per la convivència i que el fan servir com a lloc d’acció. “Aquest poble estableix un exemple”, declara a El Punt Avui l’Amàlia, una jove israeliana que forma part del Centre Shimon Peres per la Pau i la Innovació. “Aquí, els jueus i els àrabs viuen junts, i no només de costat com passa a ciutats israelianes com ara Lod, Ramla o Jafa. Allà viuen al mateix lloc, però no conjuntament.”
L’Amàlia és part d’un equip de formadors israelians i palestins que eduquen els més petits en el missatge de la pau. La bel·ligerància desfermada pel conflicte actual pot fer que els seus esforços siguin insuficients. L’Amàlia dubta que la coexistència entre israelians i palestins sigui aviat una realitat més enllà de Neve Shalom. “Caldrà temps per curar les ferides, perquè vinguin noves generacions que estiguin preparades per tractar amb l’altra banda..., no ho sé”, rumia l’activista. “Potser els meus besnets arribaran a veure-ho.”
En Rayek, que fa 40 anys que aposta per la convivència, opina una cosa similar. “Caldrà temps”, assegura aquest home de Natzaret. “Potser en el futur podrem obrir fronteres. Però abans, deixeu als palestins tenir el seu propi estat. Deixeu que els palestins es construeixin a si mateixos.”