El dilema de l’ANC

El resul­tat de la con­sulta

La con­sulta, molt con­di­ci­o­nada per la imme­di­a­tesa de les elec­ci­ons, ha dei­xat un resul­tat molt ajus­tat, de menys de 100 vots entre una opció i una altra; i no ha ban­de­jat del tot el debat sobre la llista cívica, ni tam­poc el que fa referència al paper que ha de jugar l’enti­tat en una etapa com l’actual, en què el prin­ci­pal objec­tiu per al qual es va crear l’enti­tat no sem­bla tan a tocar i en què els prin­ci­pals par­tits inde­pen­den­tis­tes tam­poc es posen d’acord amb un full de ruta com­par­tit, i nego­cien en paral·lel amb el govern de l’Estat. David Fernàndez, exvi­ce­pre­si­dent de l’enti­tat, coin­ci­deix amb Dolors Feliu en el fet que el resul­tat va ser un “per ara no”, i afe­geix que “l’ANC ha estat valenta, com sem­pre, fent una pro­posta que va al moll de l’os del pro­blema que impe­deix avançar cap a la inde­pendència: la casta auto­no­mista, indepe de boqui­lla i eter­na­ment inde­pen­den­tista que fa tot el con­trari del que diu i pro­clama que farà per asso­lir la inde­pendència (...). Només el temps i els esde­ve­ni­ments diran si la pro­posta de la llista cívica és encara vigent i si haver-la pro­po­sat reforça o no”.

Hom coin­ci­deix, però, que la con­sulta no ha com­por­tat un des­gast per a l’enti­tat, sinó més aviat al con­trari. Dolors Marín, que va ser la pri­mera pre­si­denta, con­si­dera que l’enti­tat surt “revi­ta­lit­zada” de la con­sulta; i fins i tot indica que “comença a refer-se de la des­feta del 2017”. Una diagnosi que coin­ci­deix ple­na­ment amb la de Natàlia Esteve, que havia estat vice­pre­si­denta de l’enti­tat, i que veu l’Assem­blea “clara­ment reforçada”; i, a més a més, con­si­dera que “la pre­si­denta, la Dolors Feliu, va ser molt valenta ento­mant la pro­posta, donant-li forma i sot­me­tent-la a votació. Va com­plir amb el man­dat de les bases”. Esteve con­si­dera: “No ens podem fus­ti­gar per fer pro­pos­tes que no pros­pe­rin, ni ens convé evi­tar fer pro­pos­tes noves i arris­ca­des. Cal fer-les. Ara ja hem vist que, encara que no pros­pe­rin, no només no s’acaba el món sinó que aju­den a revi­far el movi­ment i l’enti­tat.”

El dilema del futur

“Sense Assem­ble o sense una Assem­blea inde­pen­dent no hi haurà procés d’inde­pendència.” David Fernàndez , vice­pre­si­dent entre el 2020 i el 2022, es mos­tra així de taxa­tiu. Tot­hom està d’acord que l’Assem­blea ha de tenir un paper cab­dal en el procés cap a la inde­pendència; però hi ha molt menys acord a l’hora de defi­nir quin ha de ser. El mateix Fernàndez remarca que “el seu paper ja no serà ser trans­ver­sal i aglu­ti­nar sigles de par­tits i enti­tats, sinó ser trans­ver­sal i aglu­ti­nar inde­pen­den­tis­tes indi­vi­du­als”. I jus­ti­fica aquesta opinió amb el que ha pas­sat des de la seva fun­dació fins avui: “La soci­e­tat i el món inde­pen­den­tista ha patit i madu­rat, i això arri­barà a l’ANC, si no ho ha fet ja. Les pro­pos­tes bonis­tes o ridícules ja no hi tenen cabuda. La meva reco­ma­nació és rear­mar ideològica­ment l’ANC amb mis­sat­ges clars i ini­ci­a­ti­ves de mobi­lit­zació, als car­rers i a les ins­ti­tu­ci­ons. La gent és adulta i vol ser trac­tada com a tal. Pen­sar que l’ANC ha de ser una crossa dels tac­ti­cis­mes dels par­tits i que només sor­tint al car­rer serem inde­pen­dents seria un error monu­men­tal per al país. Això ja no inco­moda ningú, i menys encara els par­tits auto­no­mis­tes. És exac­ta­ment el que vol­drien que passés.”

Natàlia Esteve, per la seva banda, creu que el futur passa per recu­pe­rar el full de ruta de la llista cívica o recon­ver­tir direc­ta­ment l’Assem­blea en un par­tit polític: “Podria ser neces­sari rea­va­luar la pro­posta con­creta de llista cívica que es va sot­me­tre a votació i pot­ser replan­te­jar-se’n la com­po­sició, la manera d’esco­llir els seus inte­grants, els objec­tius –que podrien ser més amplis, rea­lis­tes i pen­sats més de cara al mitjà o al llarg ter­mini–, etc. O, qui ho sap, pot­ser arri­bem a la con­clusió que la pro­posta no era prou ambi­ci­osa i pot­ser cal posar tota la carn a la gra­e­lla i con­ver­tir l’ANC en un par­tit polític. L’ANC és un lobby, i si no pot exer­cir pressió de manera efec­tiva, ens hau­rem de rein­ven­tar per poder-la exer­cir. Si no és pos­si­ble fre­nar la sag­nia d’inde­pen­den­tis­tes perquè, siguem rea­lis­tes, hi ha inde­pen­den­tis­tes que ara mateix no vota­rien inde­pendència perquè els fan por i ver­go­nya els lide­rat­ges polítics que tenim. Doncs caldrà donar una alter­na­tiva no per­so­na­lista i que com­porti una veri­ta­ble rege­ne­ració política.” En tot cas, defensa que cal “explo­rar totes les opci­ons sense apri­o­ris­mes”.

Miquel Sellarès, que es va defi­nir en con­tra de la llista cívica, reclama un debat en pro­fun­di­tat sobre el paper de l’Assem­blea una vegada superat el parèntesi elec­to­ral: “El que neces­sita l’Assem­blea és una gran rege­ne­ració interna i replan­te­jar-se quins són els objec­tius; i això s’ha de fer després de les elec­ci­ons.” En tot cas, caldrà com­pro­var quin esce­nari deixa la cita del 12 de maig per resol­dre el dilema en què es torba immersa l’Assem­blea i, de fet, el con­junt de l’inde­pen­den­tisme.

El fun­ci­o­na­ment intern

En allò que fa referència al fun­ci­o­na­ment intern de l’enti­tat, que ha gene­rat un intens debat en els dar­rers mesos, les per­so­nes amb qui hem par­lat man­te­nen cri­te­ris molt diver­sos. Dolors Marín, que va ser la pri­mera pre­si­denta, creu que cal­dria “fer pal­pa­ble la força i fer notar el batec de les assem­blees locals i les espe­ci­a­lit­za­des” i que cal asse­gu­rar que les per­so­nes que entrin al secre­ta­riat naci­o­nal o a la comissió per­ma­nent “es limi­ten a repre­sen­tar i no a suplan­tar, a infor­mar i no a desin­for­mar”. Natàlia Esteve, per la seva banda, tam­poc és par­tidària de massa can­vis i creu que el fun­ci­o­na­ment de l’Assem­blea hau­ria de can­viar “el mínim pos­si­ble”. I ho argu­menta d’aquesta forma: “Els equi­li­bris són com­pli­cats, però és això pre­ci­sa­ment el que per­met la trans­ver­sa­li­tat i la inde­pendència de l’ANC perquè la fa incon­tro­la­ble (...). En la meva experiència, aque­lles enti­tats polítiques i soci­als tan efi­ci­ents i tan endreçades, no només són més con­tro­la­bles pels par­tits, sinó que, de fet, estan con­tro­la­des i ho con­ti­nu­a­ran estant si no modi­fi­quen els seus esta­tuts, i, en par­ti­cu­lar, els meca­nis­mes de par­ti­ci­pació dels socis.” Esteve també adver­teix sobre la pos­si­bi­li­tat que es pro­du­ei­xin “intents de reforma per part d’algun sec­tor amb la fina­li­tat de con­tro­lar l’Assem­blea”. El que té clar tot­hom és que l’enti­tat ha de con­ti­nuar sent el veri­ta­ble motor cap a la inde­pendència.