“Junts no és l’opció amb més afinitat per governar”

Posi­ti­va­ment, estic con­tent que el fruit de la seva reflexió fos aquest perquè està desen­vo­lu­pant unes polítiques posi­ti­ves des del punt de vista econòmic, del progrés social i també amb relació a Cata­lu­nya. Aquest procés de reflexió per­so­nal ha con­tribuït a obrir una reflexió col·lec­tiva més àmplia. Ha posat en un lloc molt pre­e­mi­nent de la con­versa pública una reflexió al vol­tant de la política, de què sig­ni­fica fer-ne, de quins límits té. I ha obert una reacció en con­tra de la política entesa com a ocu­pació del poder sense límits, costi el que costi, amb el mètode que sigui, enfront d’una política entesa com un ser­vei públic que té uns pro­ce­di­ments i unes ins­ti­tu­ci­ons que s’han de res­pec­tar i uns límits que no convé tras­pas­sar. No hem d’espe­rar fruits imme­di­ats d’aquesta reflexió, però és bo que s’hagi situat el tema al cen­tre de la con­versa pública.

Jo no hi esta­ria gaire d’acord. Ell d’una forma molt inèdita va comu­ni­car a la ciu­ta­da­nia que neces­si­tava parar i pen­sar, això no ha afec­tat en res el fun­ci­o­na­ment de les ins­ti­tu­ci­ons, i té dret a fer-ho. Aquesta acti­tud mereix un res­pecte i em sorprèn que algu­nes for­ma­ci­ons polítiques d’aquí i d’allà no l’hagin tin­gut davant d’una per­sona que diu: “Neces­sito parar uns dies i pen­sar.” Ha estat una decisió estric­ta­ment per­so­nal, una reflexió que no ha obeït a cap càlcul ni a cap estratègia política.

Són una mos­tra de suport, de reco­nei­xe­ment a la seva feina, d’escalf cap a una per­sona que està pas­sant un moment no sen­zill de reflexió. És un som aquí des de la teva for­mació política, però també des d’altres àmbits: jurídics, acadèmics, pro­fes­si­o­nals, de la cul­tura... El que m’interessa no és la imatge de l’escalf d’un com­pany, sinó la reflexió que s’ha obert i com s’ha tor­nat a posar a un lloc molt des­ta­cat de la con­versa pública què és la política i quins límits té el seu exer­cici. Soc un con­vençut de la noblesa de la política i m’he pre­gun­tat mol­tes vega­des com acon­se­gui­rem que per­so­nes amb talent, que en el seu àmbit pro­fes­si­o­nal han arri­bat a nivells d’excel·lència, tin­guin un incen­tiu per dedi­car uns anys de la seva vida a la política. Com ho podem acon­se­guir si veiem que aquí s’hi val tot? No és una qüestió que afecti només el nos­tre país, Cata­lu­nya i Espa­nya, tam­poc és una qüestió estric­ta­ment nova, sí que és nou que ara hi ha uns mit­jans o uns entorns tec­nològics que fan que això es mul­ti­pli­qui de forma expo­nen­cial.

Ha de ser fruit de la con­versa que tin­guem entre tots. I, natu­ral­ment, s’han de fer apor­ta­ci­ons des del nos­tre espai polític, però per a mi el més relle­vant no és una llei o una mesura con­creta, sinó que siguem tots cons­ci­ents de què sig­ni­fica fer política i de quins límits té. I que els prin­ci­pals actors polítics a l’espai ins­ti­tu­ci­o­nal que sigui, sigui un muni­cipi, Cata­lu­nya o Espa­nya, els tin­guin clars. Jo he pro­cu­rat no jugar mai a des­truir l’adver­sari, ni he uti­lit­zat mai cap crítica per­so­nal con­tra ningú, he inten­tat man­te­nir-me sem­pre en un estricte res­pecte a les ins­ti­tu­ci­ons, als pro­ce­di­ments. Això no està renyit amb el fet de fer crítiques con­tun­dents o impor­tants a l’acció de govern, però sense tras­pas­sar la línia del res­pecte a les ins­ti­tu­ci­ons, a l’adver­sari, als pro­ce­di­ments.

Jo tinc un enorme res­pecte per la sepa­ració de poders i per tots els poders. Del que parlo és de la forma de fer política i crec que amb ell, quan es troba en la situ­ació en què es troba, hi ha una gota que fa ves­sar el got, fa aquesta reflexió i la comenta, ben­vin­guda sigui.

No ho sé i no és el que m’ha pre­o­cu­pat més. Quan vaig conèixer la carta del pre­si­dent Sánchez, el pri­mer que em va pre­o­cu­par va ser ell i el seu entorn fami­liar, perquè tinc una relació d’amis­tat amb ell. El segon és l’efecte de fons, que és aquesta reflexió col·lec­tiva. És molt difícil mesu­rar quins efec­tes ha tin­gut, n’hi ha un d’obvi i és que ha cen­trat l’atenció de molts ciu­ta­dans d’Espa­nya i també de Cata­lu­nya sobre aquest procés perquè és un gest molt inèdit. Més enllà d’això, no sé quins efec­tes pot tenir ni si en pot tenir. El que em pre­o­cupa de les elec­ci­ons del 12 de maig és expli­car bé el nos­tre plan­te­ja­ment polític, ani­mar la gent a par­ti­ci­par-hi i, a par­tir d’aquí, arti­cu­lar un govern si em cor­res­pon fer-ho a mi, que espero que sigui així, esta­ble i fort. El meu mis­satge és cone­gut: fa 10 anys que les coses no han anat bé a Cata­lu­nya, cal una nova etapa. Aquests 10 anys han gover­nat dos par­tits, ERC i Junts; hem tin­gut qua­tre pre­si­dents: el senyor Mas, el senyor Puig­de­mont, el senyor Torra i el senyor Ara­gonès, i estem a la cua en edu­cació, no estem pre­pa­rats per a la sequera, no hem pres deci­si­ons en infra­es­truc­tu­res, no hem fet res en habi­tatge, en ener­gies reno­va­bles som on érem... el país no ha avançat. Aquesta nova etapa que s’ha d’obrir, i que m’ofe­reixo a lide­rar, es defi­neix en dos verbs: unir i ser­vir. Posar l’accent en allò que uneix els cata­lans, que és la millora dels ser­veis públics. És la pri­o­ri­tat que tinc per al govern de Cata­lu­nya per als pro­pers qua­tre anys.

No sé gaire bé a què es refe­rei­xen quan diuen això. Alguns d’aquests diri­gents polítics van fer decla­ra­ci­ons al prin­cipi dient que no volien par­lar amb mi, que volien par­lar amb Pedro Sánchez direc­ta­ment… Jo faig un plan­te­ja­ment per a Cata­lu­nya, per al con­junt de la ciu­ta­da­nia, explico quin balanç faig d’aquests 10 anys per­duts i les pro­pos­tes per rever­tir la situ­ació.

No tindré relació ni obriré cap con­versa amb els par­tits que prac­ti­quen dis­cur­sos d’odi, que a Cata­lu­nya són Vox i la Sílvia Orri­ols. I, sobre els pac­tes, vull res­pec­tar la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya, que és la que deci­dirà mit­jançant l’exer­cici del seu dret a vot a qui atorga la con­fiança per gover­nar Cata­lu­nya. A par­tir del dia 13, en funció d’això, ja ho veu­rem. El dia 12 de maig podem tenir dues sor­pre­ses: la pri­mera, que és la que m’agra­da­ria, és que hi hagi un suport molt trans­ver­sal a un govern fort i trans­ver­sal, que és el que aspiro a repre­sen­tar. Podríem tro­bar-nos que el suport que hi hagués a aquesta opció, que jo repre­sento, fos molt supe­rior al que la gent espera. L’altra sor­presa que podem tenir és la irrupció al Par­la­ment de la ultra­dreta cata­lana de la Sílvia Orri­ols, que arros­se­gui l’inde­pen­den­tisme cap a una deriva molt peri­llosa, que muti l’inde­pen­den­tisme cap a un dis­curs d’intran­sigència. Això és el que està en joc. És molt millor el camí d’un govern trans­ver­sal, amb força, un govern per sobre de par­tits que tin­gui com a pri­o­ri­tat millo­rar els ser­veis públics, resol­dre la sequera, l’habi­tatge, les reno­va­bles, l’edu­cació, la sani­tat… aquest és el plan­te­ja­ment que faig.

He pac­tat dos pres­su­pos­tos perquè van tren­car un pacte amb Junts i la CUP. I m’ha sem­blat que s’havia de posar al davant l’interès del país abans que l’interès estricte de la meva for­mació política. En uns moments com­pli­cats no es podia dei­xar els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya sense uns bons pres­su­pos­tos que com­por­ta­ven posar més recur­sos públics al ser­vei de polítiques con­cre­tes que vam poder acor­dar amb ERC i amb els comuns el 2023, i amb ERC el 2024. És l’exer­cici de la política entesa com un ser­vei públic, útil, que busca resol­dre pro­ble­mes, que no té cap pro­blema a arri­bar a acords. També hi hem arri­bat amb Junts en altres espais d’àmbit muni­ci­pal o al Par­la­ment amb mol­tes pro­pos­tes de reso­lució o lleis con­cre­tes. Quan s’arriba a acords és quan s’avança. Aquesta política entesa com no moure’s de la trin­xera ideològica par­ti­dista és un error, així no avan­cem. També hem arri­bat a acords amb altres for­ma­ci­ons polítiques i estem dis­po­sats a seguir-ho fent.

No és l’opció amb més afi­ni­tat per gover­nar, sí per arri­bar a acords en altres àmbits. He men­ci­o­nat les dues sor­pre­ses que podem tenir i una és que tin­guem el suport per a un govern trans­ver­sal molt potent.

Jo em mouré amb tres cri­te­ris per ser inves­tit i for­mar govern: esta­bi­li­tat, soci­al­de­mocràcia i ser­veis públics com a pri­mera pri­o­ri­tat. Veig molt difícil, ho des­carto, comp­tar amb els vots del PP veient, a més, l’estil de fer política que tenen.

Crec que no es pro­duirà. Penso que és nega­tiu per a Cata­lu­nya i, fins a cert punt, una certa manca de res­pecte als ciu­ta­dans; un cop han enra­o­nat expres­sant la seva opinió en forma de vot, la tasca dels diri­gents polítics és arti­cu­lar un esquema de govern que sigui esta­ble, sòlid i que res­pon­gui a aquesta volun­tat expres­sada a les urnes, i és al que jo em dedi­caré a par­tir del 13 de maig.

Amb pre­o­cu­pació, són dis­cur­sos d’odi.

Les evidències són prou clares, un 15% d’ener­gies reno­va­bles, a la cua en edu­cació, manca de pre­pa­ració per fer front a la sequera, cap decisió en matèria d’infra­es­truc­tu­res, la inse­gu­re­tat ha cres­cut… Què ha pas­sat? Una de les pro­pos­tes que he llançat és la cre­ació d’un comis­si­o­nat de l’auto­go­vern que tindrà com a pri­mera tasca fer una audi­to­ria, que no té res a veure amb el paper dels ser­vi­dors públics a Cata­lu­nya, que han fet una tasca bona, però per saber com hem arri­bat aquí, on som i què hem de fer per millo­rar-ho. Con­cebo els ser­veis públics amb una doble fina­li­tat: la de gene­ració de pros­pe­ri­tat a Cata­lu­nya, per tant, infra­es­truc­tu­res, aigua i ener­gia, car­re­te­res, aero­port i reforma de l’admi­nis­tració; i que aquesta pros­pe­ri­tat no deixi ningú enrere, i cohe­si­oni ter­ri­to­ri­al­ment i soci­al­ment Cata­lu­nya, per tant, una edu­cació d’excel·lència, una sani­tat que s’ha de refor­mar, una segu­re­tat que garan­teixi que podem usar els equi­pa­ments i els espais públics amb totes les garan­ties, polítiques d’habi­tatge que comen­cin a infle­xi­o­nar la tendència que tenim en l’accés a un dret fona­men­tal com és l’habi­tatge... Des d’un punt de vista social, pren­dre mesu­res perquè ningú quedi enrere, reva­lo­ració per llei de l’índex de la renda de suficiència a Cata­lu­nya, tre­ba­llar estre­ta­ment amb el ter­cer sec­tor, bus­car con­trac­tes pro­grama que donin esta­bi­li­tat a la feina magnífica que fan les enti­tats i garan­tir que aquesta pros­pe­ri­tat que gene­rem pugui ser dis­tribuïda equi­ta­ti­va­ment perquè ningú quedi enrere.

Hem plan­te­jat aquest assumpte amb mesu­res con­cre­tes. Aquí s’ha par­lat molt de finançament autonòmic i jo, a més de fer el meu plan­te­ja­ment res­pecte a això, he dit que ens hem de pre­gun­tar per què el volem. Vull un millor finançament pri­o­ritària­ment per dis­mi­nuir les desi­gual­tats a Cata­lu­nya i per això he par­lat d’un acord de finançament social i m’he com­promès a donar un pro­ta­go­nisme espe­cial en el procés de nego­ci­ació als sin­di­cats de classe i al ter­cer sec­tor.

També en matèria de finançament, aquests dar­rers 10 anys, amb Esquerra i Junts, i qua­tre pre­si­dents: Mas, Puig­de­mont, Torra i Ara­gonès, han sigut 10 anys per­duts. El que plan­tejo és com­plir l’Esta­tut, que és una llei orgànica, que ha pas­sat el fil­tre del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, i que plan­teja la cre­ació d’un con­sorci tri­bu­tari, pari­tari entre la hisenda espa­nyola i la hisenda cata­lana, i que per­me­tria en un horitzó, fins i tot, recap­tar tots els impos­tos a Cata­lu­nya. Plan­tejo posar fi a la com­petència fis­cal des­lle­ial que hi ha al con­junt d’Espa­nya i que, des d’un punt de vista de Cata­lu­nya, no és rao­na­ble ni accep­ta­ble que siguem els ter­cers en apor­tació de recur­sos i els cator­zens en recepció, això s’ha de resol­dre, em com­pro­meto a encar­ri­lar aquest tema en qua­tre anys.

En els orga­nis­mes i les tau­les de nego­ci­ació i par­lant amb el govern d’Espa­nya.

S’ha d’arri­bar a un bon acord. I per fer-ho has de par­lar. Evi­dent­ment que hi haurà espais de nego­ci­ació de govern de Cata­lu­nya amb el d’Espa­nya, sem­pre ha sigut així, però també res­pec­taré els fòrums mul­ti­la­te­rals. Crec que és un error no anar i seure-hi, però efec­ti­va­ment hi ha d’haver una nego­ci­ació també de govern a govern.

Veig que no ha fet res en 10 anys. I quan una per­sona ha gover­nat en dife­rents posi­ci­ons, amb res­pon­sa­bi­li­tats direc­tes d’àmbit econòmic, i en 10 anys no ha acon­se­guit res, se’m fa una mica estrany que a l’últim moment vin­gui amb aquest plan­te­ja­ment. La pre­gunta que em ve al cap és: i per què no ho ha fet en aquests 10 anys?

Ja m’he pro­nun­ciat a favor d’assu­mir com­petències en immi­gració. Aquesta és una política d’abast euro­peu, però en algu­nes qüesti­ons estic d’acord que ho assu­meixi la Gene­ra­li­tat. I hi ha altres àmbits que poden ser objecte de nego­ci­ació, per exem­ple: l’apli­cació de la llei de cos­tes, el nome­na­ment de secre­ta­ris inter­ven­tors, de certs fun­ci­o­na­ris d’habi­li­tació esta­tal en alguns àmbits de l’admi­nis­tració... són coses que es poden par­lar. També hi ha fins a 14 qüesti­ons pen­dents que són de decisió pròpia, com ara la llei elec­to­ral i la llei de bos­cos. Vull tre­ba­llar també en aquesta direcció.

Som par­ti­da­ris de por­tar a terme el pri­mer acord que hi ha hagut en aquesta qüestió, que és una con­do­nació d’un per­cen­tatge i, en funció de com vagi, seguir avançant en aquesta via.

S’ha de millo­rar l’exe­cució dels pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat a Cata­lu­nya i és el que faré. Venim d’uns anys en què ningú s’ha ocu­pat d’aquest tema, ni allà ni aquí. En els dar­rers anys s’ha incre­men­tat l’exe­cució de pres­su­pos­tos, hi ha un camí de millora. El pro­blema que tenim en infra­es­truc­tu­res és la inde­cisió. Perquè en el cas de l’aero­port de Bar­ce­lona no depèn del fet que no s’exe­cuti, sim­ple­ment no es vol deci­dir; i en el de la B-40 por­tem 30 anys per deci­dir per on passa, i no s’exe­cuta.

Defen­sem que hi hagi un màxim res­pecte al medi ambi­en­tal, però Cata­lu­nya això sap fer-ho. Sap adap­tar les infra­es­truc­tu­res o cons­truir-ne de noves necessàries per gene­rar pros­pe­ri­tat i fer-ho amb estricte res­pecte al medi ambi­ent. No cal remun­tar-se gaire enrere, per anar al mateix espai geogràfic i veure com es va des­viar la llera del riu Llo­bre­gat per ampliar el port de Bar­ce­lona, i es va fer amb res­pecte al medi ambi­ent. És un error plan­te­jar l’actu­a­lit­zació de les infra­es­truc­tu­res com a con­tra­po­sat al res­pecte al medi ambi­ent. Em com­pro­meto a ampliar l’aero­port i a fer-ho amb els màxims estàndards de res­pecte medi­am­bi­en­tal.

Aquest pro­jecte va obte­nir llicència i per­mi­sos d’altres governs. Nosal­tres vam estar-hi d’acord, però no vam ser els que vam donar-los. Defenso una política seri­osa, que res­pecti la tra­mi­tació admi­nis­tra­tiva i el prin­cipi de segu­re­tat jurídica. I defenso, també, res­pec­tar les majo­ries del Par­la­ment i ter­ri­to­ri­als. No estic d’acord amb la sim­pli­fi­cació, de vega­des un punt demagògica, d’un pro­jecte que té com a fina­li­tat bàsica deses­ta­ci­o­na­lit­zar el turisme al Camp de Tar­ra­gona. Per això té, des del meu punt de vista, un suport ampli de les ins­ti­tu­ci­ons d’aquest ter­ri­tori.

Han estat gover­nant Junts i Esquerra i ha estat sota els seus governs que l’ús social del català ha bai­xat. Aquesta és la pri­mera cons­ta­tació i la segona és que hi ha diver­ses vies d’actu­ació. La pri­mera, una ubi­cació de les res­pon­sa­bi­li­tats en matèria de llen­gua al si de Pre­sidència, que és el que m’he com­promès a fer, tal com ja pas­sava en les pre­sidències de Mara­gall i Mon­ti­lla, per donar una acció més trans­ver­sal al català. La segona, l’asso­li­ment de grans con­sen­sos. M’ha sabut greu no poder fer un pacte pel català. Estàvem i estem dis­po­sats a subs­criure’l i volem que sigui ampli, fins i tot m’agra­da­ria que s’hi sumés el PP. La ter­cera, hi ha molt de camp en l’àmbit audi­o­vi­sual. La llei audi­o­vi­sual plan­teja un seguit de com­pro­mi­sos, quant a doblatge i a pro­ducció en català, que no s’han fet i aquí té un paper espe­cial la Cor­po­ració Cata­lana de Mit­jans Audi­o­vi­su­als. En aquest ter­reny ens mou­rem nosal­tres.

El PSC ha sigut molt clar res­pecte a això. Hem sigut partícips i actors des­ta­cats, no únics, de l’acord per l’ús de les llengües ofi­ci­als en l’ense­nya­ment obli­ga­tori, que deixa clar que el català és el cen­tre de gra­ve­tat a l’escola cata­lana. Em resul­ten curi­o­sos aquests plan­te­ja­ments que veuen que apren­dre una ter­cera llen­gua posa en risc la defensa i la pro­moció del català, és tot el con­trari. Els nois i noies de Cata­lu­nya, per des­comp­tat, han de domi­nar i usar el català, han de conèixer i usar si volen el cas­tellà i han de conèixer una ter­cera llen­gua. No veig com apren­dre una nova llen­gua pot per­ju­di­car el català.

Que ell ha gover­nat 10 anys amb Junts i ha bai­xat l’ús social del català. Si jo soc pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat rever­tiré aquesta tendència.

La que parlo habi­tu­al­ment, que és el català, perquè és la meva llen­gua materna.

Amb molt de res­pecte cap a l’àmbit de decisió, que cor­res­pon a dues enti­tats finan­ce­res, que al seu torn han de res­pec­tar un marc legal que dibuixa el perímetre en què es pot pren­dre aquest tipus de deci­si­ons. Al govern d’Espa­nya, li cor­res­pon vet­llar pel com­pli­ment, com em consta que està fent. Les meves refle­xi­ons ani­rien en tres sen­tits. En pri­mer lloc, em pre­o­cupa que es man­tin­gui els llocs de tre­ball. En segon lloc, que el ser­vei que es dona, passi el que passi, no es vegi per­ju­di­cat. I en ter­cer lloc, que es man­tin­gui un poder de decisió a Cata­lu­nya i des de Cata­lu­nya.