“La grandesa de Mandela va ser guanyar-se els enemics”

En pri­mer lloc, cal dir que Man­dela és qui posa Sud-àfrica al mapa­mundi. És la figura més cone­guda i des­ta­cada que ha sor­tit mai del país. I, d’altra banda, és una figura colos­sal perquè va ser el lli­ber­ta­dor de Sud-àfrica, el que va posar fi a l’apart­heid i va esta­blir la democràcia amb el suport, és clar, de mili­ons de per­so­nes de dins i fora del país. Però ell va ser, com diuen als Estats Units de George Was­hing­ton, la figura impres­cin­di­ble. Sense ell, en lloc d’una tran­sició pacífica de l’apart­heid a la democràcia, tot ple­gat hau­ria aca­bat pro­ba­ble­ment en una guerra civil. Man­dela va acon­se­guir trans­for­mar els sen­ti­ments natu­rals de res­sen­ti­ment, odi i ven­jança de l’apart­heid en sen­ti­ments de pau i recon­ci­li­ació.

Sí, i sense el qual no s’hau­ria pogut ven­dre als blancs en gene­ral i a l’apa­rell de govern blanc la idea d’una tran­sició que, al final, va ser una entrega voluntària del poder. No és que la resta del seu par­tit, el Congrés Naci­o­nal Africà, dis­crepés de les seves idees, però ell en va ser el gran vene­dor. I això és el que és un polític: un polític ven idees. I en aquest aspecte, va ser un geni. Jo sem­pre dic, encara que sem­bli una mica frívol, que Man­dela és a la política, a la per­su­asió, el que Mozart a la música o Messi al fut­bol.

Sí, ha tin­gut una enorme influència. He seguit bas­tant de prop els pro­ces­sos de pau que s’han desen­vo­lu­pat a Irlanda del Nord i a Colòmbia. Conec molt bé diver­sos pro­ta­go­nis­tes d’aquests pro­ces­sos i puc asse­gu­rar que, en els dos casos, han après moltíssim de Man­dela i que el cas sud-africà de tran­sició cap a la pau va ser un model. Va ser el pri­mer gran exem­ple de revo­lució pacífica nego­ci­ada després del final de la guerra freda.

La gran­desa de Man­dela es basa en la seva capa­ci­tat d’arri­bar al cor de les per­so­nes. Se’l recorda com un líder colos­sal –com ho va ser Lin­coln– per haver apel·lat al millor de l’ésser humà, tant entre la seva gent com entre els rivals. I allò més gran de Man­dela com a polític va ser gua­nyar-se els ene­mics, exmi­li­tars de l’extrema dreta, racis­tes, que va con­ver­tir i que el seguien com els dei­xe­bles de Jesús. Això és enorme, i molt inu­sual. I, lamen­ta­ble­ment, ara que el món neces­sita líders així, no n’hi ha. De la mateixa manera que no apa­rei­xen Mozarts cada dia, tam­poc Man­de­les.

En aquest ter­reny, diria que sí. Per començar, hi havia totes les con­di­ci­ons per a una guerra civil atroç. I no va pas­sar. Trenta anys després, Sud-àfrica és un país en pau, no hi ha el feno­men de violència racial. El pri­mer lle­gat de Man­dela, doncs, és que hi ha pau. Ell mateix m’ho va dir l’últim cop que ens vam veure, uns dos anys abans que morís: “Mira, tenim la pau, tenim la pau!” Sud-àfrica con­ti­nua sent una democràcia i té un sis­tema de justícia que con­ti­nua sent exem­plar.

Quan jo vivia a Sud-àfrica, just abans de la democràcia, era gai­rebé incon­ce­bi­ble veure una dona negra con­duir un cotxe. Ara això és d’allò més banal. I el con­cepte de classe mit­jana negra era un absurd, i ara hi ha entre 8 i 10 mili­ons de negres que es poden defi­nir com a classe mit­jana, amb les seves cases, cot­xes... Hi ha hagut avenços, però molt pocs en l’àmbit econòmic per a la gran massa de gent pobra, que en la seva enorme majo­ria és negra. I això es deu als suc­ces­sius governs del Congrés Naci­o­nal Africà, el par­tit de Man­dela, que han estat inep­tes o espec­ta­cu­lar­ment cor­rup­tes, en alguns casos. I l’espec­ta­cu­lar cor­rupció porta a l’espec­ta­cu­lar inep­ti­tud en la gestió del país.

El Congrés Naci­o­nal Africà gua­nyarà les elec­ci­ons, tindrà més vots que ningú per una qüestió, sim­ple­ment, d’inèrcia. Però hi ha dife­rents par­tits. No tinc la bola de vidre, però, si gua­nyen pels pèls, amb sort s’espa­vi­la­ran i el pre­si­dent [Cyril] Ramap­hosa es podrà impo­sar sobre els cor­rup­tes i els cínics del par­tit i començar a cap­gi­rar la situ­ació.

Jo recordo una amiga política molt impor­tant, molt cone­guda a Sud-àfrica, que, als anys vui­tanta, deia que el pit­jor de l’apart­heid no era que els negres no pogues­sin votar, no era la segre­gació resi­den­cial. El pit­jor era que el govern de l’apart­heid, blanc, impo­sava deli­be­ra­da­ment una edu­cació infe­rior als negres en el sis­tema edu­ca­tiu públic perquè no com­pe­tis­sin amb els blancs en el mer­cat labo­ral. Doncs bé, avui el sis­tema d’edu­cació públic per als negres és pit­jor que en temps de l’apart­heid. I aquesta és una dada bas­tant indi­ca­tiva, devas­ta­do­ra­ment indi­ca­tiva.