Illa eixampla la base

El 7 de maig, el PSC dis­tribuïa tres foto­gra­fies, exac­ta­ment tres, en què es veia Sal­va­dor Illa pas­se­jant i depar­tint amb Miquel Roca. Una sim­ple imatge, sí, d’acord, però d’una gran potència simbòlica, ja que sin­te­tit­zava en si mateixa una idea, suprema, com­par­tida tant per un par­tit com per un can­di­dat: pas­sar a ocu­par el tron de la “cen­tra­li­tat” en la política cata­lana d’ara i del demà més imme­diat. Amb els resul­tats de les elec­ci­ons d’ahir a la mà, l’objec­tiu ja està con­su­mat o, si més no, més a prop d’estar-ho. Perquè els 42 dipu­tats acon­se­guits pels soci­a­lis­tes (+9), sumats al nau­fragi sense pal·lia­tius que ha expe­ri­men­tat ERC i al fet que Junts no ha mate­ri­a­lit­zat aquell sor­passo que alguns ima­gi­na­ven de bra­cet amb Puig­de­mont, fan que Illa i els seus assu­mei­xin de facto el paper de pal de paller de la política nos­trada, cir­cumstància que, ara com ara, no implica res més que això: ser la peça sobre la qual pot arri­bar a pivo­tar tot. Que no és poca cosa, tot sia dit.

Alhora, però, també, cal tenir molt pre­sent que la con­fi­gu­ració que queda del Par­la­ment després d’aques­tes elec­ci­ons és d’una aritmètica endi­mo­ni­ada, un altre cop amb vuit par­tits amb repre­sen­tació, dels quals dos són d’extrema dreta i, per tant, fan de mal pac­tar-hi. Illa, doncs, haurà de con­ju­gar mol­tes peces que a pri­ori són difícils d’encai­xar si vol sumar una majo­ria per ser inves­tit pre­si­dent. I de gover­nar, i amb qui i com, si de cas ja en par­la­rem més enda­vant.

Com ha pas­sat tants altres cops abans, el cin­turó roig metro­po­lità ha estat el gran suport elec­to­ral del PSC, i, molt sin­gu­lar­ment, el Bar­ce­lonès, el Baix Llo­bre­gat, el Vallès Occi­den­tal i el Vallès Ori­en­tal. Un bastió que ha estat vital perquè Illa s’hagi pogut asse­gu­rar la victòria a la cir­cums­cripció de Bar­ce­lona, i que era abso­lu­ta­ment inne­go­ci­a­ble per a la seva estratègia de cam­pa­nya. I cal afe­gir-hi la de Tar­ra­gona, que el 2021 va caure de la banda d’ERC i que ara s’ha pin­tat de ver­mell. Fetes les sumes, els 870.000 vots llargs del PSC repre­sen­ten un repunt de més de 216.000 res­pecte a fa tot just tres anys.

Quant al con­junt de l’inde­pen­den­tisme, aquests hau­rien de ser els comi­cis que l’envien al racó de pen­sar, sense pal·lia­tius ni excu­ses. El dal­ta­baix elec­to­ral per a ERC, Junts i la CUP admet pocs mati­sos, ja que pas­sen de sumar 70 dipu­tats el 2021 a 59 ahir. Aquell 52% icònic que tots tres van asso­lir fa tres anys ara ha que­dat en un 39%, que puja fins a un 43% si afe­gim al carro l’extrema dreta de Sílvia Orri­ols, de la qual par­la­rem unes línies més enllà. Per a qui vul­gui aco­lo­rir encara més la foto­gra­fia de la des­feta, els tres par­tits que fins ara repre­sen­ta­ven l’inde­pen­den­tisme al Par­la­ment s’han dei­xat pel camí més de 140.000 vots res­pecte a unes elec­ci­ons, les del 2021, en què ja n’havien per­dut més de 710.000 en com­pa­ració amb les del 2017. Les d’enguany, per tant, no fan més que afer­mar un cicle de des­cens sos­tin­gut, allò de “ploure sobre mullat”, que cer­ti­fica que la militància de base inde­pen­den­tista està des­mo­bi­lit­zada –això explica les xifres sag­nants d’abs­tenció d’enguany–, una tendència que en aquests comi­cis s’ha visi­bi­lit­zat de manera crua en el cas d’ERC. Un par­tit que, tenint la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat com tenia, s’ho va jugar tot per uns pres­su­pos­tos fallits, i que des d’ahir és un sac d’ossos des del punt de vista de múscul elec­to­ral. Si fem cas de les parau­les de Pere Ara­gonès després de la pata­cada, l’opo­sició –res de tri­par­tits– és l’espai des d’on aspi­ren a recons­truir-se. Els repu­bli­cans, a més, han vist com Junts els superava, i molt fol­ga­da­ment, en la pugna explícita que man­te­nen tots dos des de fa dècades per assu­mir l’hege­mo­nia en l’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal. Més enllà, però, d’aquest propòsit, el de superar ERC, la for­mació lide­rada per Car­les Puig­de­mont també podrà dir que s’ha impo­sat a les comar­ques de Tar­ra­gona i Lleida i que ha gua­nyat tres dipu­tats res­pecte al 2021, però queda a vuit del PSC i, sobre­tot, sense cap pers­pec­tiva ver­sem­blant a la vista de forçar un assalt a la pre­sidència després d’haver fet una aposta en ter­mes de tot o res tant pel que fa al can­di­dat –l’expre­si­dent a l’exili– com al relat –la seva res­ti­tució després del 155–. El cop, doncs, emo­ci­o­nal­ment és dur, tot i que no tan dolorós com la gar­ro­tada de la CUP. Mal­grat una sen­sació gene­ra­lit­zada que els anti­ca­pi­ta­lis­tes tenien una bona cap de car­tell, el vere­dicte de les urnes també ha estat impla­ca­ble amb els anti­ca­pi­ta­lis­tes, que han notat, i de quina manera, el càstig de la des­mo­bi­lit­zació.