On és ara el front republicà francès?

Ja hi som. S’han complert els presagis i l’extrema dreta s’ha col·locat al capdavant en la primera volta de les legislatives a l’Estat francès. Ara es tracta d’intentar reparar com sigui les miques en què ha quedat el paisatge polític francès i, per això, el camp del president, Emmanuel Macron, surt corrents a reclamar un front republicà que ha menyspreat durant els set anys de presidència, en les seves dues eleccions el 2017 i el 2022 contra la ultradretana Marine Le Pen. Sempre gràcies a les veus de l’esquerra, que han votat en segona volta un candidat cada cop més a la dreta.

Des de la nit de diumenge passat, torna a ser aquest el cas perquè en aquests moments sí que la ultradreta és a les portes del govern amb el 33% dels vots, si s’hi sumen els del president en rebel·lia d’Els Republicans, Éric Ciotti, que ha pactat amb Le Pen.

Fent una projecció literal amb aquests resultats per a la segona volta, l’institut Ipsos, que fa els sondejos per a la ràdio pública, calcula que els lepenistes obtindrien entre 230 i 280 diputats, en la forquilla més alta, a només nou de la majoria absoluta de 289 (ara en tenen 89).

Seguint aquesta projecció, el Nou Front Popular d’esquerres se situaria entre 125 i 165 (ara, amb 149) i els partits macronistes entre 70 i 100 (ara, amb 249 i un govern, si més no, en minoria parlamentària).

En el seu cas, Els Republicans –canal històric– se n’anirien a entre 22 i 30 (ara, amb 49).

Quan Macron devia veure aquestes projeccions li devia quedar la cara pàl·lida. De fet, només va emetre un lacònic missatge per X cridant a “una àmplia unió, clarament demòcrata i republicana, per a la segona volta”. Però sense especificar si això volia dir també donar suport als candidats de La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, a qui ha tractat durant tota aquesta campanya “d’extrema dreta”, fent passar els seus socis socialistes, verds i comunistes de còmplices.

Encara se li espera una paraula pública sobre el que està ocorrent al país, un senyal evident de culpabilitat després d’aquestes legislatives anticipades convocades la mateixa nit de les europees en menys d’un mes pensant que agafaria l’oposició per sorpresa, sobretot amb una esquerra desunida.

Mélenchon va ser el primer a sortir a parlar el mateix diumenge demanant de manera inequívoca el vot per a qualsevol que no fos candidat d’ultradreta si els d’esquerra qualificats estaven en pitjor posició per derrotar-ne un de lepenista. Són les anomenades triangulars, que amb una elevada participació del 67%, s’han disparat amb al voltant de tres-cents. Tots els altres líders d’esquerra el van secundar.

Els macronistes van estar tergiversant fins que el primer ministre en funcions, Gabriel Attal, va sortir a les deu de la nit des de la seu del govern per llegir una declaració en què no deixava fora de l’equació els insubmisos.

Però després d’això, hi ha continuat havent veus dissonants que proclamen el conegut com a ni-ni, equiparant lepenisme i mélenchonisme, que se suma a l’absència de consigna d’uns perplexos Republicans. Qui va arribar el 2017 proclamant que faria baixar l’extrema dreta com no ho havien aconseguit els partits tradicionals? Un Macron que, ara, es veu obligat a demanar-los ajuda per poder sobreviure.