L’anàlisi
La nova ‘normalitat’
En el Salvador Illa president, tot sembla mil·limètricament mesurat i calculat. Com a govern, el seu tot just es troba en aquella fase preliminar de temptejar el terreny i, en aquest context, la consigna sembla clara: racionar les intervencions públiques; quan indefectiblement toqui parlar, recórrer a discursos més aviat plans per evitar generar polèmiques, i començar a donar contingut al mandat a través d’una política de petits gestos individuals que visualitzin un canvi d’era. La nova normalitat d’Illa, doncs, vindria a ser una voluntat explícita de girar full al període del procés, però sense que això impliqui un trencament abrupte en les formes, especialment de paraula. Per aconseguir aquesta aparent quadratura del cercle, les accions inicials de Palau han anat en la direcció de mirar d’acontentar a tothom o, més ben dit, de no irritar a ningú. D’aquesta manera, tant en els seus discursos d’investidura com de presa de possessió del nou executiu, va haver-hi picades d’ullet al catalanisme, o el sobiranisme en la seva versió més soft, amb referències a la “nació catalana” i expressions de reconeixement cap a l’anterior govern d’ERC i promeses de lleialtat amb els acords adoptats. De la mateixa manera, i casualitat o no, una de les primeres, i fins ara escassíssimes, rodes de premsa de la nova administració del PSC ha estat en una qüestió tan simbòlica com és la de la Diada, i per venir a dir bàsicament que, almenys aquest any, la celebració institucional es continuarà fent una mica com darrerament, amb aquella perfomance pretesament moderna a la falda de Montjuïc i que no pot destorbar a ningú de tan absolutament insípida com és.
En inversa proporció a tot això, Illa també ha volgut començar a marcar una distància nítida amb el passat en un àmbit de gestió molt sensible, els Mossos, amb nomenaments –Trapero–, i cessaments en la cúpula del cos, que són un missatge clar, però no verbalitzat, d’esmena a l’etapa del conseller Elena. En la mateixa línia, per la via dels gestos també s’ha volgut fer veure que l’època d’enfrontament institucional amb l’Estat ja s’ha acabat. I, per fer-ho patent, la primera decisió ha estat per la drecera més directa possible des del punt de vista simbòlic, com és deixant-se retratar amb naturalitat, i sense fer-ne proselitisme, en una estança de Palau amb l’alcalde de Barcelona amb una bandera espanyola acompanyant l’europea i la senyera. Igualment, la nova normalitat és saludar-se i restituir els honors al rei d’Espanya en la seva visita a tot això dels vaixells que estan fent ara a Barcelona, amb una encaixada feta amb tota l’aparent senzillesa però que envia una idea de fons d’una rotunditat meridiana: les èpoques de boicot a la monarquia per part de la Generalitat ja són cosa del passat. Girem full. I d’això va una mica la cosa, de passet a passet i sense gaires escarafalls, anar difuminant una part de la història recent de Catalunya, substituint, això sí, les garrotades per càndids copets a l’esquena.