Un any de ball amb ERC i Junts
Sánchez arriba al primer any de legislatura amb 15 lleis aprovades, entre altres la de l’amnistia i la de l’ELA, però amb pressupostos prorrogats
Zapatero es converteix en el lubricant de la relació amb els partits independentistes just quan la fi del procés accentua el biaix ideològic
“Si hem aconseguit aprovar una quinzena de lleis i publicar-les al BOE aquest primer any de la legislatura però del que es parla cada setmana és únicament de si tornem a tenir o no els vots d’ERC i de Junts en una iniciativa al Congrés, és obvi que no estem comunicant-ho bé”, admet un destacat diputat del grup del PSOE al Congrés amb un tímid somriure de serena resignació. Entre la producció legislativa del primer any d’aquesta legislatura de Pedro Sánchez, la XV al Congrés, la llei de l’amnistia és la clau de volta de tot, però, entre la quinzena de lleis aprovades, hi ha també odes al bipartidisme com ara la llei del Consell General del Poder Judicial pactada entre el PSOE i el PP per renovar el CGPJ i fins i tot insòlites fites d’unanimitat com ara la llei de l’ELA. El gran llast de Sánchez és viure encara amb els pressupostos del 2023 prorrogats a les acaballes del 2024 perquè contra tot pronòstic Junts va tombar els objectius de dèficit, que són el pròleg de tot. La determinació de Junts no era més que l’espòiler del que s’acaba de viure al Congrés amb la nova reforma fiscal: una accentuació del biaix ideològic entre Junts i ERC coincidint amb la defunció del procés independentista i que situa el president espanyol en un atzucac agònic. “Benvinguts als governs de minoria parlamentària, portem sis anys així. És la tònica habitual a Europa: tenir governs amb minories parlamentàries que construeixen majories parlamentàries”, va constatar Sánchez al final de la cimera del G-20 a Rio de Janeiro (Brasil) tot convertint en un desdramatitzat dia normal a l’oficina tant el seu equilibrisme fiscal a dreta i a esquerra com la seva navegació parlamentària d’agonia en agonia fins a l’ensurt final.
Llei d’ensenyaments artístics, llei de paritat, llei de creació de l’autoritat d’investigació d’accidents, la norma d’antecedents penals, la llei del dret de defensa, lleis que afecten agents i bombers forestals... En la tercera legislatura com a president des que va arribar a La Moncloa per la porta de l’article 113 de la Constitució amb la seva moció de censura del juny del 2018, aquest és el bagatge legislatiu de Sánchez, que continua amb el recurs del decret llei en la meitat de les iniciatives. Per si la inèrcia a l’abús del decret no fos prou, les catàstrofes –la pandèmia, el volcà de La Palma i ara la dana– han afermat aquesta tendència que situa els socis en la disjuntiva del vot a favor o en contra i sovint amb el xantatge emocional de barrejar-hi afers que no tenen res a veure entre si.
Que Míriam Nogueras (Junts) entrés en l’equació del Congrés ha elevat el llistó de la competitivitat en el si de l’independentisme per collar Sánchez, amb rèdits com ara la realitat del català a l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo –i la promesa de normalitzar-lo també a Europa, que es resisteix– i la llei d’amnistia. “Els últims cinc anys ERC ha votat el 89% de les iniciatives del govern del PSOE i Sumar [abans Unides Podem] després de negociar-les, i Junts, el 86%. La diferència és la que és, són dades. Encara intento que algú publiqui això a Catalunya”, assenyala el portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián. “Anem peça a peça i tall a tall. Nosaltres no formem part de cap bloc espanyol”, sentencia Nogueras sobre el seu mètode negociador.
Bolaños, Montero i Cerdán
On l’independentisme sí que coincideix és a l’hora de retratar l’estil negociador del govern de Sánchez com a “caòtic” perquè no té un únic lampista al càrrec, sinó que la funció està repartida entre els ministres Félix Bolaños (Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts) i María Jesús Montero (vicepresidenta i titular d’Hisenda) i el secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán, i tot es desencadena sempre en l’últim minut. I això regala escenes com la de la matinada del dimarts 19 a la comissió d’Hisenda en què Montero implorava a Pilar Vallugera (ERC) el seu vot a favor del paquet fiscal al crit de “Pilar, per Déu!”. “El PSOE i Sumar es comporten com si el Congrés fos una llotja de peix”, etziba Rufián.
“Ajudo i ho faig amb discreció”
Qui s’ha convertit en el lubricant de la relació amb els partits independentistes just quan la fi del procés accentua el biaix ideològic és l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, que té ascendent polític sobre Sánchez i que s’ha implicat a fons tant en mesures legislatives d’urgència –com ara el paquet fiscal que acompanya la transposició de la directiva de la UE del 15% de tributació mínima a les multinacionals– com en la reparació de Salvador Puig Antich. “Ajudo i ho faig amb discreció, que és una de les condicions de l’ajuda que es fa desinteressadament”, es limita a dir Zapatero sobre el seu paper imprescindible en aquesta legislatura.
Cas Koldo, cas Begoña i De Aldama
Sánchez té fins tot el seu primer escàndol de corrupció, el cas Koldo, en què hi ha implicat José Luis Ábalos, ex mà dreta del líder del PSOE i avui expulsat i assegut en un escó del grup mixt darrere de Bildu. Per si això no fos prou, el president sospita que el lawfare que abans negava –quan l’independentisme n’era víctima– el persegueix ara a ell i a la seva dona gràcies al jutge Juan Carlos Peinado, instructor del cas Begoña Gómez. Però allà on Sánchez no arriba hi apareix Alberto Núñez Feijóo (PP), capaç de reaccionar a les acusacions de l’empresari Víctor de Aldama pel cas de les mascaretes donant-li veracitat i oferint “als socis de Sánchez” una moció de censura impossible sense anomenar-la pel seu nom i exigint a Junts i el PNB que la preparin ells. Que no hi hagi majoria alternativa al Congrés, però, no eclipsa la realitat que en només un any el president ja ha vist com l’espai a l’esquerra del PSOE que encarna Yolanda Díaz és més que feble: Sumar encadena ja tres portaveus en un curs i a sobre l’ona expansiva del final polític d’Íñigo Errejón per presumpta agressió sexual és el que el diputat de Sumar Txema Guijarro defineix com a “bomba nuclear”.
Sánchez, això sí, pot esgrimir un balanç econòmic envejable: amb la incorporació de 138.000 nous treballadors en el tercer trimestre la xifra de persones que treballen és de 21,82 milions, d’acord amb l’EPA –un màxim històric–, la taxa d’atur és de l’11,2% (lluny de la mitjana de la UE però en mínims des del 2008) i l’FMI ha elevat la previsió de creixement del PIB estatal en 0,5 punts, fins al 2,9% (per sobre del 2,7% previst per La Moncloa), i ha situat l’economia espanyola com la més dinàmica entre les avançades. El ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, però, continua sense rebre preguntes del PP en les sessions de control i tant Sánchez com el seu entorn ja tenen assumit que, quan albirin la negociació dels pressupostos, el focus seguirà estant en ERC i Junts i la pregunta seguirà sent la mateixa: això aguanta?