“Hi ha russos a la presó per dibuixos contra la guerra”

El primer contacte que hi vaig tenir va ser cap a mitjans o finals dels anys noranta. Feia molt poc de la desintegració de la Unió Soviètica, es veia una societat trencada i, alhora, s’estava començant a construir alguna cosa. Era l’època de la teràpia de xoc, de les màfies i d’uns quants que es van enriquir molt. Després, el 1998, hi va haver la devaluació del ruble, que va enfonsar molta gent en la pobresa. I, ja cap als anys 2000, coincidint amb l’arribada de Putin, es comencen a modernitzar les grans ciutats. Putin posa una mica d’estabilitat al caos, Rússia s’obre al món.

Sí, encara és molt present. Al principi, la festa del 9 de maig [dia de la victòria sobre els nazis] la vivia a Sant Petersburg, on coneixia força blokadnikis, supervivents del setge, avis d’alumnes que tenia a la universitat. Es vivia molt aquest record, però en el sentit de la pèrdua, perquè totes les famílies van perdre gent, va ser un gran sacrifici humà. Amb els anys, aquest record de la victòria, de la Segona Guerra Mundial, es va anar militaritzant i també instrumentalitzant.

A Rússia, el federalisme és totalment centralista. Una de les teories que corrien a l’inici de la guerra a Ucraïna era que això representava el principi del final de Putin perquè acceleraria els moviments centrífugs d’aquests pobles que lluiten per tenir més llibertats. Però s’ha de tenir present que són molts anys de centralisme unificador, d’anar capant tots els intents de diferenciació. En aquest moment em costa de dir perquè fa quatre anys que no hi soc.

Als dissidents que no han estat eliminats els han fet marxar a l’estranger, perquè a dins, tancats en una presó, fan més mal. Quan simplifiquem i diem que a Rússia la gent no protesta, hem de tenir en compte que hi ha molta gent que, en aquests dos últims anys de guerra, han construït la seva vida sense entrar en política, sense parlar d’això. Són silencis que recorden una mica l’estalinisme, perquè, és clar, han de sobreviure. Hi ha gent tancada a la presó per haver fet dibuixos contra la guerra. Llavors, davant d’aquest autoritarisme que s’ha reforçat tant, la gent fa una vida paral·lela a la política.

Mantinc contacte amb uns quants amics, però tothom té força por de parlar-ne, ho fan amb molt de filtre. Els la venen com una guerra de defensa contra l’OTAN, però en el rerefons hi ha molt d’imperialisme. Putin i alguns russos no toleren que Ucraïna sigui un país sobirà i tingui el dret de fer les aliances que vulgui. Em costa de creure que Putin hagi convençut la majoria perquè una guerra és una guerra, i quan comencen a tenir soldats morts, joves mobilitzats, que emigren... s’estan carregant el futur de Rússia.

A mi em sembla que s’hauria d’aturar la guerra; el problema és que ja no s’hi hauria d’haver arribat. I per part de la UE, és clar, calia ajudar Ucraïna en aquells primers moments perquè era el país agredit. Però penso també en els dobles estàndards de la UE, que té moltes guerres molt a prop per les quals no s’ha mogut tant. I com a ciutadana d’aquí, em sembla que s’hauria pogut evitar aquesta guerra, haver frenat Putin abans. Després hi ha tot el tema de les sancions, el tancament de fronteres. Em dol perquè una part del meu cor és allà, i tot això, a qui perjudica és al poble. I part del poble que està en contra de la guerra, també. Hi ha molts russos ostatges de la situació perquè, al final, la màfia dirigent, l’elit, continua tenint comptes en altres països, fills estudiant en universitats estrangeres... Em sap greu que s’hagi separat tant Rússia d’Europa, que hagi quedat com un món allà, aïllat.

La confrontació l’alimenten als dos costats, també l’OTAN. Es retroalimenta. Abans d’Ucraïna, per exemple, recordo moltes notícies que escrivíem, que si l’OTAN instal·la míssils a prop de Kaliningrad o no sé on; llavors Rússia veu tot això com una amenaça, que vagin militaritzant les que havien estat les seves zones d’influència. Però, d’altra banda, si aquests països són sobirans i es militaritzen, és perquè veuen l’amenaça de Rússia. Jo, que he vist com costa construir ponts de cultura, intercanvis, llengües entre Rússia i Europa... veure que costa tan poc trencar-los és una llàstima.