Política

Unió Europea, la pugna pel control i la influència

La debilitat de l’eix franco-alemany, les divisions internes i uns EUA menys alineats amb la UE per la victòria de Trump, aguditzen la crisi de lideratge entre els vint-i-set

L’extrema dreta intenta capitalitzar el seu auge a través de figures com Meloni o Orbán, però el seu poder és limitat respecte a altres potències tradicionals

Von der Leyen seria la interlocutora de Trump, però el magnat no tolera els alemanys i menysté les dones

En l’àmbit de les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, sovint s’uti­litza una cita per par­lar del lide­ratge a la Unió Euro­pea: “A qui truco, si vull par­lar amb Europa?” L’expressió s’atri­bu­eix a l’ex secre­tari d’Estat dels EUA Henry Kis­sin­ger i pretén mos­trar l’hete­ro­geneïtat que ha reg­nat sovint en un club comu­ni­tari for­mat per múlti­ples ins­ti­tu­ci­ons i països amb visi­ons polítiques diver­gents. Ale­ma­nya i l’Estat francès n’han acos­tu­mat a ser els pesos pesants, per la seva importància econòmica i històrica i per la rellevància de les seves figu­res polítiques. Una bona mos­tra d’aquesta hege­mo­nia es va fer palesa quan el pre­si­dent ucraïnès, Volodímir Zelenski, va viat­jar per pri­mera vegada a la Unió Euro­pea (UE) un any després de l’inici de la invasió russa, el febrer del 2023.

La pri­mera tro­bada de Zelenski amb líders euro­peus es va pro­duir al palau de l’Elisi, on va ser rebut pel pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, i el can­ce­ller ale­many, Olaf Scholz. París i Berlín van pas­sar nova­ment al davant de Brus­sel·les, fent evi­dent que les reg­nes de poder a Europa encara esta­ven domi­na­des per les potències tra­di­ci­o­nals. Però aquell ins­tant ja queda lluny i l’esce­nari ha can­viat.

La guerra d’Ucraïna ha pas­sat fac­tura, les divi­si­ons entre els estats mem­bres s’han accen­tuat i l’auge de l’extrema dreta s’ha con­so­li­dat. La crisi s’ha fet notar en el motor franco-ale­many, que ha vist com la ines­ta­bi­li­tat interna els ha debi­li­tat en l’esce­nari inter­na­ci­o­nal: Scholz s’enfronta a una qüestió de con­fiança que pre­vi­si­ble­ment deri­varà en unes altres elec­ci­ons, men­tre que el cap de l’exe­cu­tiu de Macron, Mic­hel Bar­nier, va ser des­tituït la set­mana pas­sada després d’una moció de cen­sura.

A més de tot això, l’arri­bada immi­nent de Donald Trump a la Casa Blanca agu­ditza encara més la crisi de lide­ratge entre els vint-i-set, ja que les figu­res més pro­pe­res al mag­nat nord-ame­ricà dins la Unió –com l’hon­garès Vik­tor Orbán– es con­si­de­ren més aviat bot­xins i no pas socis en qui poder con­fiar.

Enmig d’aquest entra­mat, una figura de les que sem­blen més reforçades és la pre­si­denta de la Comissió Euro­pea, l’ale­ma­nya Ursula Von der Leyen, dis­po­sada a assu­mir un rol encara més pro­ta­go­nista en la nova legis­la­tura. La fórmula que ha emprat per orga­nit­zar les car­te­res del seu nou exe­cu­tiu fa que les deci­si­ons de més rellevància hagin de pas­sar per les seves mans. L’ante­rior man­dat també l’ha con­so­li­dat com una de les figu­res que cal tenir en compte, sent ella la cara visi­ble de la Unió durant la crisi de la covid-19 i la guerra d’Ucraïna. “Von der Leyen ha demos­trat ser una figura molt pre­si­den­cial i que ha sabut gua­nyar una repu­tació”, asse­nyala la inves­ti­ga­dora de la fàbrica d’idees CEPS, Sop­hia Rus­sack. No és casu­a­li­tat que, segons una enquesta publi­cada a mit­jans del 2024, tres de cada qua­tre euro­peus reco­ne­gues­sin el nom i la cara de Von der Leyen, un per­cen­tatge que cap dels seus pre­de­ces­sors havia asso­lit.

No obs­tant això, l’ale­ma­nya també té els seus punts febles. Per ser esco­llida, va haver de nego­ciar més enllà de la tra­di­ci­o­nal majo­ria cen­trista –for­mada per popu­lars, soci­al­demòcra­tes i libe­rals– que l’havia vali­dat en el dar­rer man­dat. I si bé la seva idea es basa a tenir con­ten­tes les grans capi­tals, el seu col·legi de comis­sa­ris va haver de superar unes nego­ci­a­ci­ons afer­ris­sa­des a l’Euro­cam­bra que van fer evi­dent la ines­ta­bi­li­tat en el si de la Unió.

D’altra banda, la victòria de Trump pot jugar en con­tra seu. El direc­tor de la fàbrica d’idees Brus­sels Ins­ti­tute for Geo­po­li­tics, Luuk van Mid­de­laar, iden­ti­fica dos fac­tors. “Un és que [Von der Leyen] és ale­ma­nya, i a Trump no li agrada Ale­ma­nya”, indica, tot recor­dant els frec a frec que va man­te­nir el repu­blicà amb la lla­vors can­ce­llera Angela Merkel. “El segon motiu és que Trump és un sexista i no es pren les dones d’una manera tan seri­osa”, mani­festa.

Part de l’èxit que tindrà o no Von der Leyen al cap­da­vant de l’exe­cu­tiu comu­ni­tari també dependrà de la seva relació amb Ale­ma­nya. Encara que el país es trobi en hores bai­xes i amb una eco­no­mia estan­cada, els experts augu­ren que la situ­ació s’esta­bi­lit­zarà en els pròxims mesos. Les elec­ci­ons que pre­vi­si­ble­ment se cele­bra­ran al febrer ja apun­ten a una victòria de la Unió Demòcrata Cris­ti­ana (CDU), el par­tit d’on prové Von der Leyen. “La con­nexió entre la pre­si­denta de la Comissió i el can­ce­ller ale­many és molt impor­tant; si hi ha bona sin­to­nia hi ha esta­bi­li­tat, i la relació amb Scholz [de la família dels soci­al­demòcra­tes] no era tan bona”, subrat­lla Rus­sack. De retruc, això també podria bene­fi­ciar el que molts pre­ve­uen que serà el nou can­ce­ller, Fri­e­de­rich Merz, qui pas­sa­ria a ser automàtica­ment una de les veus més auto­rit­za­des en les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals i un nou líder a tenir en compte en el tren­ca­clos­ques de poder a la Unió. “Qui és can­ce­ller és escol­tat a Europa”, sosté l’expert Van Mid­de­laar.

A l’Estat francès, en canvi, la situ­ació és bas­tant més ines­ta­ble, tot i que els acadèmics coin­ci­dei­xen a asse­nya­lar que també s’aca­barà esta­bi­lit­zant. La set­mana pas­sada, i mal­grat la dimissió del pri­mer minis­tre, Mic­hel Bar­nier, el pre­si­dent Emma­nuel Macron va anun­ciar que té la intenció d’esgo­tar el seu man­dat, que expira a mit­jan 2027. “Tres anys són molts; la política domèstica tri­garà un temps a nor­ma­lit­zar-se, però després Macron tor­narà amb pro­pos­tes per fer moure la Unió Euro­pea cap enda­vant”, sosté el direc­tor del pro­grama Europa al Món de l’Ins­ti­tut Egmont de Brus­sel·les, rei­vin­di­cant el pre­si­dent francès com un dels pun­tals del pro­jecte euro­peu.

Noms que cal tenir en compte

Però el tau­ler és tan ampli i el joc tan com­plex, que altres per­so­na­li­tats volen ele­var el seu grau de pro­ta­go­nisme. Una d’elles és la pri­mera minis­tra ita­li­ana, Gior­gia Meloni, líder de la ter­cera potència econòmica de la Unió Euro­pea i refe­rent dins l’espec­tre de l’extrema dreta. La pre­si­denta dels Con­ser­va­dors i Refor­mis­tes Euro­peus aspira a ser la inter­lo­cu­tora entre Trump i la UE, espe­ci­al­ment després d’haver tei­xit bones rela­ci­ons amb per­so­na­li­tats com Elon Musk –a qui el pre­si­dent electe dels EUA ha encar­re­gat reta­llar des­pe­ses a l’admi­nis­tració pública– i d’haver estat accep­tada per Von der Leyen com a figura “pro­eu­ro­pea”.

Ara bé, inde­pen­dent­ment dels movi­ments de Meloni, s’entre­veu difícil que la líder ita­li­ana pugui pas­sar per sobre d’Ale­ma­nya i l’Estat francès, encara que aquests països pas­sin moments d’ines­ta­bi­li­tat. “El poder dels estats és fona­men­tal, i Itàlia no pot pre­ten­dre situar-se al mateix nivell”, asse­nya­len fonts del Brus­sels Ins­ti­tut for Geo­po­li­tics. El mateix passa amb la resta de líders d’extrema dreta com Orbán, que tot i haver-se reu­nit amb Trump en diver­ses oca­si­ons i refe­rir-se al mag­nat com a “amic”, encapçala un país amb un pes polític molt infe­rior al d’altres socis euro­peus. En paral·lel, les fric­ci­ons dins l’extrema dreta es donen sovint, cosa que difi­culta que emer­geixi la figura d’un líder des­ta­cat.

Un altre dels noms que apa­rei­xen en aquest joc de poder és el del pri­mer minis­tre polonès, Donald Tusk, una veu pro­eu­ro­pea refe­rent a l’est, com­promès amb l’OTAN i expre­si­dent del Con­sell Euro­peu. El pre­si­dent espa­nyol, Pedro Sánchez, també és un nom que cal tenir en compte, sobre­tot per la bona sin­to­nia que manté amb Von der Leyen i pel fet de ser el pont amb l’Amèrica Lla­tina i l’únic líder soci­a­lista al cap­da­vant d’una de les majors potències euro­pees, tot i que la política domèstica també li impe­deix pro­jec­tar-se en major mesura a escala inter­na­ci­o­nal.

Per aca­bar, alguns des­ta­quen la figura del nou pre­si­dent del Con­sell Euro­peu, el por­tuguès António Costa, qui sobre el paper ha de con­tri­buir que els líders dels estats mem­bres arri­bin a con­sen­sos sobre qüesti­ons trans­cen­den­tals. A diferència del seu pre­de­ces­sor, el belga Char­les Mic­hel, el por­tuguès és un polític amb una car­rera política més que con­so­li­dada i que no ha de demos­trar res a ningú. En aquest sen­tit, els experts espe­ren d’ell una acti­tud més “diplomàtica” que podria ele­var el grau d’importància del seu rol i con­ver­tir-lo en una de les altres figu­res a tenir en compte per ocu­par un espai relle­vant en el com­plex puzle del lide­ratge de la Unió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.