“Macron no vol que cap govern posi en risc el seu llegat”

No espe­ci­al­ment perquè és molt pro­per a Macron. Sabíem que Macron no volia nome­nar algú que no fos de cen­tre. Per tant, diria que no ha estat una sor­presa.

Macron no vol que el seu lle­gat en el pla econòmic, sobre­tot pel que fa a qüesti­ons com el foment de la inversió a França i l’avanç de l’edat de jubi­lació als 64 anys, sigui posat en dubte per cap govern. Tot i que va per­dre les elec­ci­ons del juliol, s’aferra a aques­tes polítiques i, per tant, s’ha vist obli­gat a nome­nar algú de cen­tre perquè es duguin a terme. La qüestió ara és si Bay­rou podrà obte­nir una majo­ria per apro­var el pres­su­post fent una sèrie de con­ces­si­ons, no tant al Rea­gru­pa­ment Naci­o­nal com havia fet el seu pre­de­ces­sor, sinó a l’esquerra, sobre­tot al Par­tit Soci­a­lista i Els Verds.

Bay­rou és un polític amb pedigrí, que sem­pre ha estat en política. Se’n sor­tirà? Actu­al­ment, a França és impos­si­ble saber qui té la capa­ci­tat de sor­tir de la situ­ació extre­ma­da­ment com­plexa en la qual es troba el país. El que és segur és que ha exer­cit impor­tants res­pon­sa­bi­li­tats polítiques, espe­ci­al­ment en el Minis­teri d’Edu­cació. Ha estat tres vega­des can­di­dat a les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als, con­se­ller regi­o­nal i alcalde de Pau, als Piri­neus. És un home que coneix les elits regi­o­nals i pro­vin­ci­als. Això és molt impor­tant perquè són càrrecs que han estat ter­ri­ble­ment menys­pre­ats per Macron.

En el seu dis­curs d’inves­ti­dura va dir una cosa força interes­sant. Va dir que no volia, de cap manera, que França es con­vertís en un país on pel fet de venir d’un barri deter­mi­nat, d’un poble, d’on sigui i perquè es prac­tica una deter­mi­nada religió –i amb això volia dir l’islam– no es tin­guin les matei­xes opor­tu­ni­tats que altres per­so­nes en la soci­e­tat fran­cesa. Crec que ho ha dit amb molta con­vicció i és impor­tant recor­dar aquest prin­cipi de no-dis­cri­mi­nació i d’inte­gració econòmica i social en un moment en què per a molts fran­ce­sos arri­bar a final de mes és difícil.

Es tracta d’un mis­satge diri­git a l’esquerra, però crec que també és un mis­satge que llança com a demo­cristià. Podríem dir que és un mis­satge huma­nista. La pri­mera per­sona que rep al palau de Matig­non, la residència del pri­mer minis­tre, és el minis­tre d’Inte­rior del govern sor­tint, Bruno Retai­lleau, que és un home de dreta molt mar­cat i el dis­curs que té con­tra els immi­grants és bas­tant fort. Per tant, pri­mer hau­rem de veure qui hi ha al seu govern i, en segon lloc, si és capaç de fer que s’aprovi el pres­su­post, que és el gran repte, el gran des­a­fi­a­ment en aquest moment.

L’esquerra està molt divi­dida. De tota manera, el pro­blema a l’hora d’esco­llir un can­di­dat d’esquer­res és que hi ha la França Insub­misa, de Jean-Luc Mélenc­hon, que no vol saber-ne res i que només pensa en les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als del 2027. També hi ha els eco­lo­gis­tes, el Par­tit Soci­a­lista, el Par­tit Comu­nista... L’esquerra no està unida i una part de l’esquerra, entre altres el Par­tit Soci­a­lista, el Par­tit Comu­nista i Els Verds, van anar a l’Elisi a par­lar la set­mana pas­sada. Mélenc­hon, en canvi, es nega del tot a tenir cap relació amb el pre­si­dent o amb l’Elisi. Per tant, el con­tacte està blo­que­jat. Podríem dir que no hi ha real­ment una esquerra, hi ha una esquerra que té idees molt dife­rents segons el par­tit al qual ens refe­rim.

Pot­ser Bay­rou té un conei­xe­ment més bo de les elits locals. És més polític que admi­nis­tra­dor, que alt fun­ci­o­nari, que cor­res­pon més al per­fil de Bar­nier. De tota manera, Bar­nier no ho ha tin­gut fàcil perquè s’ha situat en una posició en què el Rea­gru­pa­ment Naci­o­nal exer­cia un xan­tatge per­ma­nent sobre el seu govern. En aquesta ocasió, no crec que el Rea­gru­pa­ment Naci­o­nal pugui fer el mateix xan­tatge a Bay­rou. No estan en la mateixa lon­gi­tud d’ona. Hau­rem de veure què passa perquè, de fet, és un segon salt a allò des­co­ne­gut des que hi va haver les elec­ci­ons del juliol i ningú sap quant de temps durarà aquest govern, ningú sap si podrà apro­var el pres­su­post, i tot això enmig d’una crisi greu al Pròxim Ori­ent i a Ucraïna, per no par­lar de l’arri­bada de Trump a la Casa Blanca.

Diria que aquesta no és la pri­o­ri­tat a França, inde­pen­dent­ment de la importància d’aquesta qüestió.

Les matei­xes que hi havia fins ara. Molts fran­ce­sos estan fas­ti­gue­jats de la política, ja no tenen con­fiança en la classe política i molts tenen difi­cul­tats per arri­bar a final de mes. Molts fran­ce­sos tenen por de per­dre la feina i estan pre­o­cu­pats per la situ­ació inter­na­ci­o­nal. Per tant, com ha dit el mateix Bay­rou, està davant l’Himàlaia. Els rep­tes són enor­mes. Podrà superar-los? Les pròximes set­ma­nes ho diran. Es veurà en el pròxim govern.

Això no es pot saber. Si Bay­rou se’n surt és clar que pot aju­dar el par­tit al qual per­tany, però és massa aviat per fer pronòstics, ja que la situ­ació és com­pli­cada. Durant les pròximes set­ma­nes sabrem si sem­bla que hi ha pos­si­bi­li­tats que el govern duri sis mesos i aprovi el pres­su­post, que no esta­ria gens mala­ment.

Les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als són d’aquí a un any i mig, encara falta molt.

Ara mateix no ho sabem, però vull remar­car que no hi pot haver unes altres elec­ci­ons legis­la­ti­ves abans del juny o juliol de l’any que ve. I també que no hi haurà elec­ci­ons pre­si­den­ci­als. De moment, tot això entra dins del ter­reny de l’espe­cu­lació. Els pro­ble­mes a què fa front el país en aquest moment són els econòmics, i d’altres de més imme­di­ats, com ara apro­var el pres­su­post i que torni un mínim de con­fiança en l’esta­bi­li­tat del govern.