“Si volem la independència necessitem una nació forta”

Seré respectuós amb les esmenes si dic que d’una banda és un full de ruta que proposa la unilateralitat, perquè tenim clar des del 2017 que tot procés de negociació amb l’Estat espanyol, governi qui governi, és un cul-de-sac sense sortida. D’altra banda, la radicalització de la desobediència no violenta, és a dir, la desobediència cívica per obligar l’Estat a reconèixer els nostres drets. I les noves formes de lluita, perquè hem d’entendre l’immens aprenentatge que podem treure de totes les experiències des del 17 cap aquí, i fins i tot d’abans. Aquestes tres coses seran molt importants. Tenim també una situació molt estranya, perquè des de l’últim full de ruta les conteses electorals han sigut cada vegada més minvants per als partits independentistes, ha arribat a la presidència de la Generalitat un espanyolista recalcitrant com Illa... I tot això fa que ens hàgim de replantejar la manera de lluitar per la independència i el que pretén ser aquest full de ruta.

Els que estàvem en actiu políticament ja el 2012 i vèiem l’evolució havíem somiat un procés curt, però la veritat és que els processos d’independència dels països són bastant complexos, i hem d’acceptar que la complicació actualment és bastant grossa. Però el procés només s’acabarà amb la independència, la resta són especulacions. Ara, si consideres la repressió, el fracàs institucional, les baralles internes... quasi que hem de canviar perquè ens ho mereixem.

Sí, la gent està molt desenganyada i molt indignada, però al mateix temps tot això s’ha de confrontar amb un altre factor importantíssim, i és que mai havíem tingut tants motius, els militants independentistes, per posar-nos a la lluita. La desnacionalització que ha patit el país a través de la repressió de l’Estat, del 155 i derivades; el comportament dels partits independentistes amb majoria absoluta, que això ja és el súmmum, i també l’abstencionisme, que ha sigut un bon avís per a ells... tot això són aprenentatges que hem de posar en la pràctica de la nostra lluita diària. Si volem la independència, necessitem una nació forta. I per enfortir-la, què hem de fer? Lluitar perquè els paràmetres que defineixen la convivència nacional tornin a estar forts, des de la sanitat fins a l’educació, la recuperació de tot el que se’ns roba cada any, la llengua... La gent independentista no tenim excusa per quedar-nos a casa. No pot ser que la lluita per la llengua avui sigui quasi més necessària que quan jo vaig entrar a Els Setze Jutges. No pot ser en una Espanya, diguem, en plena democràcia. No pot ser que les infraestructures pateixin fins a condicionar la nostra realització econòmica, social i col·lectiva per culpa d’un espoli que empobreix contínuament les possibilitats de realització estructural del país. És mastodòntica la feina que tenim. Hem d’explicar i prendre consciència que tot això són conseqüències de la nostra dependència i que estem al llindar del punt de no retorn. Més enllà de decepcions i emprenyamentes, els militants independentistes ens hem de posar a la feina i a picar pedra immediatament.

Jo plantejo que la independència no la tenim en l’albir de mesos, hem de ser realistes. Per fer un nou embat amb l’Estat espanyol necessitem que la nostra nació estigui molt enfortida. I hem de lluitar per això, perquè, a més a més, és pedagogia pura que la independència no és un problema de banderes o sentiments, sinó d’intentar tenir les eines per millorar la convivència dels ciutadans, la praxi de com podem resoldre els problemes del país. Per tant, per mi no és cap contradicció. Ni tampoc una novetat, perquè en el fons l’independentisme sempre ho ha explicat. Avui més que mai se’ns està ensenyant que, tal com anem, amb la dependència de la metròpoli castellana-espanyola no tenim solució per als problemes socioeconòmics i culturals de la nació. Per tant, hem de fer l’embat per tots els mitjans que sigui, i al mateix temps hem d’enfortir aquesta nació.

I tant, i tant! Però sense oblidar que l’objectiu final i immediat, com més immediat possible millor, és la independència. I mirar de posar en contradicció l’Estat. I que a les comarques, a les assemblees territorials, hi hagi consciència de la defensa del territori. Anem més enllà.

No, amb Òmnium, l’AMI i totes les entitats independentistes l’ANC mirarà de coordinar-s’hi tant com pugui, mentre no hagi de contradir els seus principis. Però nosaltres l’únic frontispici i objectiu que tenim és la independència. I això no vol dir que no col·laborem amb entitats que tenen altres maneres i estratègies. Amb algunes coincidències evidents, el nostre full de ruta i el que ha expressat Òmnium no té gaire res a veure.

Sempre s’ha de mirar d’influenciar-los, però creiem que la manera més directa de fer-ho és precisament treballar la massa social independentista, que hi és, i reactivar-la. La relació amb els partits no és la prioritat. Són sobirans i han de prendre les seves decisions. El “president, posi les urnes” es pot dir perquè tens una massa crítica social que t’ho permet dir. Nosaltres sols tenim quasi més militants que tots els partits independentistes junts. El que hem de fer és treballar sobre l’independentisme social, organitzar-lo, intentar motivar-lo, orientar-lo i donar-li eines en les noves formes de lluita a partir dels aprenentatges del 2017 fins avui, guanyar espais de llibertat –que és com en el món democràtic s’ha guanyat sempre la llibertat, a base de desobediències cíviques– i fer d’avantguarda si cal. Si això funciona, els partits d’alguna manera es veuran condicionats. Cal entendre que les organitzacions cíviques han de tenir un altre tarannà i que la desobediència a vegades també vol dir a decisions institucionals. Què hagués passat si el 3-O haguéssim desobeït quan ens van dir d’anar a casa? Què hagués passat el 10-O si, quan el president ens diu d’anar a casa, haguéssim exigit anar al Palau de la Generalitat i que proclamés la independència? El que hagués passat si el 27-O els diputats en comptes de plorar haguessin baixat la bandera i haguessin exigit des del legislatiu a l’executiu que posés en marxa la independència? Això és també un altre aprenentatge, i això és tot el que ha reflexionat l’Assemblea i posa en el full de ruta com una manera d’intentar no caure en els mateixos errors quan vingui aquest embat futur, que quan aquest país sigui prou fort per plantejar-lo, plantejarà. El que passa és que, evidentment, és un full de ruta que pensa en les circumstàncies actuals, és una especulació sobre com som, on estem, què ens envolta a nivell nacional, estatal i internacional i com podem actuar dins d’aquests paràmetres en els propers mesos i potser anys.

Intentarem col·laborar amb totes les entitats independentistes, per començar amb les socials, l’AMI, Òmnium, el Consell de la República i els sindicats independentistes, i esperem que això sigui un exemple també per als partits polítics. Però en realitat la nostra feina és amb la societat, amb la gent, i la resta ha de venir per la nostra capacitat de mobilitzar-la. Si assolim que la gent es mobilitzi, la relació amb els partits serà molt més fàcil. Perquè ara, què els hem d’anar a dir? Si estan encara barallats, reformant-se, mirant com han d’actuar venint d’uns períodes independentistes majoritaris al Parlament que han sigut un desastre i han portat a una desnacionalització bestial del territori, de les nostres estructures.

Tornar a l’autonomisme i el peix al cove és, d’alguna manera, el termòmetre del nostre fracàs col·lectiu, sobretot dels partits polítics. Nosaltres no creiem que cap pacte amb l’Estat ens porti a la independència. Estem intentant redefinir això precisament, i et diria que el nostre paper és estar per la unilateralitat. Nosaltres hem de plantejar un altre tipus de lluita, que no és l’autonomista. Si tu em dius l’ANC què ha de fer, és la confrontació amb l’Estat.

Home, la pregunta pressuposa que amb el PSOE anem millor. I, sincerament, de resultats fins ara no se’n veu ni un. L’amnistia és un fracàs, la presa de pèl amb els espolis fiscals o les inversions de l’Estat no acomplertes és un escàndol... No fotem. El PP és una amenaça d’a més a més, però no anem contra el PP o el PSOE, anem contra l’Estat. I això vol dir que els punts de partida i els horitzons no han de ser diferents en funció de si mana un o l’altre, perquè és el mateix, tenim un problema d’estat.

El que l’ha de detonar és prendre consciència que, o som protagonistes del nostre futur a través de la mobilització social, o estem abocats a la nostra desaparició com a col·lectiu nacional, gairebé. Això ens ha de motivar per posar-nos-hi, i com a entitat que només té la independència com finalitat és el que hem de treballar. Pensar que amb el PSOE estem guanyant alguna cosa... No necessitem que vingui el PP per tenir consciència de fins a quin punt la nostra desnacionalització és tan greu que, o ens hi posem de seguida o correm perill de desestructuració total socioeconòmica, cultural i política.

El dia 25 ho presentarem a l’Ateneu Barcelonès i convidarem totes les entitats i partits de caire independentista per dir-los com plantegem la nostra lluita futura, animar-los a participar-hi o, si més no, buscar les complicitats per fer aquest camí que és, evidentment, difícil però molt motivador. Perquè voldria insistir que mai, mai, ni en els temps més gloriosos del 15, 16 i 17, les necessitats de defensa dels nostres paràmetres nacionals havien sigut tan peremptòries com ara.

Jo crec que sí, sincerament. Primer, perquè és un problema estatutari: els estatuts diuen molt clarament que aquest no és l’objectiu de l’ANC. Després, perquè l’última votació bastant recent també va ser negativa. I després, perquè la majoria a l’actual secretariat nacional entén que convertir l’ANC en una plataforma electoral és un suïcidi. Això no vol dir que si hi ha quartes o cinquenes llistes no ho puguem veure amb simpatia, oi tant! Veig amb simpatia que tot independentista pugui vehicular la seva força electoral a través d’una eina útil per a l’independentisme. Però que l’ANC sigui la promotora o es converteixi, com es pretenia, en una plataforma electoral, un partit polític, és suïcida, i jo m’hi oposaré tant com pugui. Ara, és veritat que dintre del secretariat nacional hi ha una gent que prové sobretot de l’anterior i segueix amb aquesta idea, crec que molt equivocada.

Els cantants fem volar coloms, però tant, no. De moment hem de replantejar tots els esquemes mentals per a l’independentisme i recomençar de nou moltes coses. I que s’intenti trobar punts de col·laboració, això sí! I com a ANC hem de participar en tots els esforços que hi hagi per buscar plataformes unitàries de lluita per a la independència. Això és claríssim. Ara, diguem que el panorama actualment no sembla aquest.

Com a president em reuniré amb qui l’Assemblea pensi que és convenient que em reuneixi. Ara, crec que tots els partits independentistes han de començar a caminar i demostrar que realment van cap a la independència, i l’actitud de l’ANC serà en funció d’aquestes actituds. O sigui, no en base a actituds personals de l’un o de l’altre, sinó de quina feina sociopolítica cada partit vol dur a terme per assolir la independència. Per tant, hem d’analitzar-ho, mirar quins punts de confluència o de col·laboració hi pot haver, o no.

S’ha d’interpretar com una pobresa de reacció davant dels fracassos que hem tingut, però els partits són sobirans, i si decideixen això, les entitats podem ser més crítiques o no, però no tenim res a fer-hi. Hem de mentalitzar-nos des de la crítica i l’exigència i mirar de trobar camins de col·laboració si són possibles. Perquè mentre no siguin possibles i no ho veiem clar, l’ANC tenim una prioritat, que és treballar la gent independentista.

És un moment perquè precisament el Consell de la República torni a trobar el seu paper en el món de la lluita per la independència. El paper anterior està en unes circumstàncies difícils de continuisme, i per tant ha de trobar una renovació, i això ho ha de decidir la gent que participa en les seves eleccions. I des de l’ANC ho hem de mirar amb tot el respecte. Som entitats que col·laborem quan cal però no tenim cap mena d’intersecció en la nostra feina. El Consell de la República tindrà futur o no en funció d’en quina opció es converteixi a partir d’ara, perquè la desaparició de la personalitat del president Puigdemont és important, que si Junts o no Junts... S’ha de redefinir quin paper vol tenir dins l’independentisme i que la gent ho accepti. Màxim respecte.