"El país ha de dir prou a l’engany i al perjudici sistemàtic"

Estem en plena negociació per a un nou sistema de finançament. Què s’hi juga Catalunya?
Molt. És clar que ens hi juguem molt i Catalunya té tot el dret a demanar-ho perquè els canvis que hi hagut al món en els últims sis o set anys, sobretot els que afecten Catalunya, com les noves tecnologies, la globalització i la immigració, imposen una revisió del tema. Ara hem de negociar i tenim dos avantatges molt importants...

Que són? L’Estatut?
L’Estatut. En aquest Estatut s’accepten uns compromisos que abans no existien. Fins i tot hi ha un compromís que és el de les inversions a set anys en infraestructures. Això abans no hi era. Abans havien d’actuar segons l’Estatut del 79.
 

I el segon avantatge?
Que tothom demana el nou finançament. Això és molt important per al govern. Tingui present que quan jo, com a president de la Generalitat, demanava totes aquestes millores, sempre em deien –socialistes, Esquerra Republicana, Iniciativa per Catalunya, una bona part de la premsa– que el que em passava era que era un victimista, i “el que passa és que vostè gasta malament”. I ara no. Ara ningú, tampoc l’oposició, tampoc Convergència i Unió no diuen al govern que sigui victimista, sinó que li dóna suport. Una diferència molt gran. I ara sobretot hi ha un Estatut nou en el que s’especifiquen coses d’una manera molt precisa: 58% d’impostos especials, 50% d’IRPF... Tot això són avantatges que poden fracassar si a Madrid no hi ha voluntat de respectar-ho.
 

En Solbes se’ns rifa quan diu que el 9 d’agost ja va complir amb la proposta....
Jo crec que sí.
 

Potser actua així per no excitar la resta de territoris de l’Estat?
Potser sí. Però, pel que sigui, jo crec que en Solbes se’ns rifa.
 

És el cafè per a tothom?
Hi ha coses més greus que tot això. El tema del finançament no ens ha de fer perdre de vista una altra cosa... La sentència del Tribunal Constitucional. Fixi’s. L’altre dia el Solbes deia una cosa al meu entendre molt greu. Parlant dels serveis a què tothom té dret deia “una cosa es la televisión y otra cosa la justicia”. Sap què vol dir això?
 

Què vol dir?
Que té tota la raó de ser que hi hagi una preocupació per l’administració de justícia, per la sanitat, però que la televisió no és tan important. I això és absolutament veritat a gairebé tot Espanya. Si no hi hagués televisió autonòmica a Madrid o a Andalusia, això tindria una lectura molt diferent que si s’aplica a Catalunya. A Catalunya, aquest argument que sempre ens diuen –és que us gasteu massa diners en televisió o en la ràdio– és un atac directe al fet fonamental de la identitat catalana: que és la llengua.
 

Torna a percebre una exacerbació de l’animadversió del conjunt d’Espanya contra Catalunya.
L’altre dia el president Montilla va dir que hem de ser conscients que tenim molt pocs amics fora de Catalunya.
 

I té raó?
I tant si té raó, totalment. Tot això junt fa que el finançament estigui amenaçat, i no només això, sinó que el mateix Estatut d’Autonomia de Catalunya podria estar amenaçat. La sospita que tenim és que, en realitat, el que hi pot haver aquí és una mena de gran conxorxa per veure si definitivament el tema català pot ser molt reduït, molt disminuït... No tenim per què no pensar que en aquests moments hi podria haver una operació important contra Catalunya en la qual participarien, poc o molt, tots. Poc o molt, tots.
 

Veu una pinça PSOE-PP o va més enllà aquesta conxorxa?
Jo diria que en aquests moments, efectivament, és una cosa bastant general. En el camp del finançament, de la pressió política, a cavall d’una immigració que saben que ens serà molt difícil d’integrar, a cavall de tot això hi ha gent fora de Catalunya que pensa “Potser ara és el moment”. El moment de què? D’aprimar o residualitzar molt la catalanitat. La personalitat de Catalunya. La batalla que ara hi ha no és només un problema de finançament, també de conservació de la personalitat pròpia de Catalunya... Hi ha el perill que ens converteixin en una cosa residual. Fa segles que ho busquen.
 

L’única arma de defensa és el front comú?
El front comú és un arma de defensa, però a més hi ha d’haver una reacció col·lectiva del país, que no vol dir fer una manifestació, tot i que potser en un moment donat pot convenir fer-la.
 

Què entén per reacció col·lectiva?
La manera de fer front a la predisposició que hi ha en el conjunt d’Espanya, de a veure si ara, en un moment que consideren favorable per a ells o poc favorable per a nosaltres, aquest tema català –que sempre és per a ells com una mena de borinot– almenys el poden aprimar molt.
 

L’altre dia el vaig sentir a Catalunya Ràdio i va dir que peti qui peti s’ha de votar contra aquests pressupostos...
No, no vaig dir això. El que vaig dir, en termes estrictament personals i sense comprometre CiU ni ningú, que hem de saber que no podem votar els pressupostos d’un govern que ha practicat una política d’engany envers Catalunya i que de fet representa una amenaça greu: econòmica, social, nacional.
 

Però en aquests moments li diran que és molt important que s’aprovin els pressupostos...
Sí. I nosaltres sempre hem actuat amb més responsabilitat que ningú. Més, moltes vegades, que el PSOE i el PP. Però a part que els pressupostos s’aprovaran igualment, i això jo ho he cregut sempre així, arriba un punt que un país ha de dir prou a l’engany i al perjudici sistemàtic, encara que el seu vot de moment no canviï res.
 

Vostè ha lloat la fermesa de Castells i de Montilla...
Sí. I esperem que duri.
 

Però potser a l’Artur Mas o al seu partit no li farà gaire il·lusió que vostè els elogiï.
La veritat és que no m’ha criticat cap d’ells. Un dia parlant d’això amb una persona, que no era de Convergència, em va dir “He quedat parat”. Li vaig dir que ja entenia que quedés parat. “I per què ho has fet això? Per sentit de responsabilitat?”. “No, responsabilitat l’he tinguda sempre. No endevinaràs per què ho he fet. Perquè ho he fet per una cosa que molts i tu mateix heu escarnit durant molts anys. Ho he fet per patriotisme”. Un país en el que no hi hagi patriotisme, està mort.
 

En aquest sentit, com ho tenim?
Doncs que ho haurem de reforçar. Ja n’hi ha de gent que té patriotisme, però s’ha de reforçar.
 

Com es reforça el patriotisme?
De diverses maneres. Ara en vull subratllar una, la que fa referència a les actituds de la gent. Catalunya és un país que té actius molt importants. Prou importants per no tenir por. Però ha de tenir una actitud idònia per utilitzar aquests actius. I és això de les actituds de la gent el que m’interessa subratllar. El catalanisme –que és el que ha fet possible dues coses: que Catalunya no hagi mort i que hagi anat endavant en molts terrenys– imprescindiblement ha de tenir, té i ha tingut un fonament ètic. És a dir, qualitats com un sentit de col·lectivitat, com l’exigència social, com la moral de l’esforç, com l’ambició d’excel·lència... Tot això no són qüestions polítiques sinó que són valors que han configurat el catalanisme.
 

Amb tot el panorama, hi ha gent que es va fent independentista, més que per convicció, per supervivència.
Sí, és veritat.
 

Però no és el seu cas.
Bé, sempre he tingut i tinc una mateixa posició, però quan el president Montilla diu, referint-se al conjunt del país, que anem cap a una radicalització vol dir això.
 

Tornant al finançament, ens convé més un mal acord que un no-acord?
Crec que ens convé més un no-acord.
 

Llavors què passarà?
No ho sé. Això dels pla B, tot això demani-li a en Mas i en Castells i en Montilla, al govern, a en Duran Lleida, a ERC....
 

Ja els ho demanaré, però què creu que pot passar?
Nosaltres necessitem que Espanya no tingui la sensació que als catalans se’ls pot fer qualsevol cosa: enganyar-los, ridiculitzar-los, discriminar-los, etcètera. I ho dic jo que sóc un home pactista, alguns m’han dit que sóc massa pactista. Ara bé, deixi’m dir que si tenim pocs diners i som seriosos, anirem més endavant que si tenim més diners i no som seriosos.
 

Aquesta és una gran veritat.
El més important en aquest moment és recuperar la seriositat internament i externament. Per exemple, l’altre dia parlava amb un sociòleg madrileny i em deia que li cridava l’atenció que Catalunya, de tot Espanya, és on hi havia més cultura del no. Bé, això és tan important com el finançament.
 

A vostè el treu de polleguera la cultura del no.
A mi no em treu de polleguera. Al país, l’ha de treure de polleguera. A mi m’és igual. Jo personalment ja tinc tots els problemes resolts. El país no els té resolts. I no els resoldrà amb demagògia, lleugeresa, tacticisme sistemàtic i manca de seriositat. Els diners són molt importants, però encara és més necessari recuperar la seriositat. Moltes de les coses que s’han fet durant els últims temps no han estat serioses.
 

L’altre dia en Solbes, en una compareixença al Congrés, ens va fer tornar a quedar com a pidolaires, insolidaris...
Ens va humiliar. Un país no s’ha de deixar humiliar. Un país pot perdre la guerra, pot perdre una confrontació, pot perdre mil coses, però no s’ha de deixar humiliar.

Vostè es va fer tips de fer pedagogia a Espanya. En el darrer congrés de Convergència van dir que això potser ja no serveix.
Sí. Jo me n’he fet un tip. Abans, quan no era ningú en el camp polític; després, en el moment de la política, a Madrid i on sigui; després com a president de la Generalitat. En tots sentits me n’he fet un tip, i el govern se n’ha fet, i el país, Catalunya en general n’ha fet i no ha servit de res. Ara la pedagogia l’han de fer ells. I és en aquest sentit que una situació que representés un toc d’alarma potser faria que s’ho miressin. Si només es fixen en Catalunya per veure què demana, si continuen explicant que aquí hi ha persecució del castellà; si continuen així arriba un moment que hem de dir que no. I que no ens vinguin amb el discurs de la responsabilitat, que n’hem tingut més que ells, ni amb el discurs de la solidaritat, que n’hem tingut molta més que ningú. És per això que crec que ara entre un mal acord i un no-acord és millor un no-acord. I no tinguem por. Ja he dit que si treballem bé també ens en sortirem. I la situació abans serà insostenible per a ells que per a nosaltres.

En el congrés del PSC, Montilla li va dir a la cara a Zapatero que si havia de triar entre Catalunya i el PSOE, llavors Catalunya.
No ho va dir així. Li va dir: “Te queremos mucho, José Luis, pero queremos más a Catalunya”. És una frase d’antologia perquè per advertir a algú que ja n’hi ha prou, dir-ho tan bé i amb tan poques paraules... És una frase realment... [s’ho rumia].
 

Antològica?
Per passar a la història. El que passa és que s’ha d’aplicar.
 

Ho dubta?
Dic, simplement, que s’ha d’aplicar.