Un mapa que es mou

Els edi­tors d’atles i mapes ja poden anar tri­ant un color dife­rent del de Sèrbia per pin­tar el futur Kosovo inde­pen­dent. El nai­xe­ment d’aquest petit Estat suposa l’últim retoc a un mapa, l’euro­peu, que no ha dei­xat de can­viar de feso­mia durant els dar­rers vint anys: ha vist des­a­parèixer fron­te­res (amb la reu­ni­fi­cació d’Ale­ma­nya el 1990) i n’ha traçat de noves (o recu­pe­rat d’anti­gues, segons com es miri) dins el ter­ri­tori de l’antiga Unió Soviètica i de Iugoslàvia. En tot just dues dècades, el mapa d’Europa ha vist néixer, o renéixer, una quin­zena de nous Estats.
La cai­guda del Teló d’Acer, la fron­tera que després de la Segona Guerra Mun­dial va divi­dir Europa del Bàltic al Medi­ter­rani en dos blocs polítics i mili­tars enfron­tats, va pre­ci­pi­tar l’esfon­dra­ment en cadena dels règims comu­nis­tes de l’Est, ali­ats de Mos­cou, i va enge­gar tot el procés de can­vis ter­ri­to­ri­als al Vell Con­ti­nent.

Fruit d’aquell ter­ratrèmol van ser la reu­ni­fi­cació de l’Ale­ma­nya occi­den­tal i l’Ale­ma­nya comu­nista (1990) i el divorci amistós de txecs i eslo­vacs (1993), men­tre l’URSS covava el seu propi procés de des­in­te­gració interna. El 1991, diver­ses Repúbli­ques soviètiques van pro­cla­mar la inde­pendència, entre les quals hi havia les bàlti­ques –Estònia, Letònia i Lituània–, Bie­lorússia, Ucraïna i Moldàvia.

Tot i les resistències que aques­tes seces­si­ons van pro­vo­car en el si de la mori­bunda URSS, les ten­si­ons no són com­pa­ra­bles a les que van gene­rar les pro­cla­ma­ci­ons d’inde­pendència a l’antiga Iugoslàvia.

A Eslovènia (1991), la pri­mera d’aga­far el camí de l’auto­de­ter­mi­nació, la van seguir Croàcia i Bòsnia i Her­ce­go­vina, que es van veure immer­ses en cru­en­tes guer­res entre les diver­ses comu­ni­tats que hi habi­ta­ven, uns con­flic­tes ati­ats des de Bel­grad pel govern i l’exèrcit ser­bis. L’últim ter­ri­tori amb esta­tus de República que va aban­do­nar el vai­xell iugos­lau va ser Mon­te­ne­gro el 2006.

Aquest canvi en el mapa polític ha anat acom­pa­nyat d’un canvi en el mapa geo­es­tratègic: bona part dels Estats exco­mu­nis­tes euro­peus (inclo­sos alguns de nous, com les Repúbli­ques bàlti­ques) ja for­men part de la Unió Euro­pea –el bloc nas­cut després de la guerra a la part occi­den­tal del con­ti­nent amb vocació de reu­ni­fi­car-lo– i alguns (menys) també s’han inte­grat a l’OTAN, l’estruc­tura mili­tar que capi­ta­ne­gen els EUA.

Retòrica russa anti­oc­ci­den­tal
L’Europa occi­den­tal, atlan­tista, capi­ta­lista i democràtico-libe­ral ha anat ocu­pant part del ter­reny sota l’antiga òrbita d’influència soviètica i arriba ja fins a les matei­xes por­tes de Rússia. Aquest procés impa­ra­ble ope­rat en només 19 anys ha encès totes les alar­mes a Mos­cou, que amb Vladímir Putin ha recu­pe­rat la retòrica d’enfron­ta­ment amb Occi­dent.

Els recels del Krem­lin s’han incre­men­tat enor­me­ment amb les nego­ci­a­ci­ons en curs entre Was­hing­ton i els governs de Txèquia i Polònia per ins­tal·lar en aquests Estats part d’un nou escut antimíssils. Els nord-ame­ri­cans asse­gu­ren que l’escut està des­ti­nat a pro­te­gir Europa dels míssils ira­ni­ans, però Rússia el per­cep com una amenaça directa al seu ter­ri­tori.

L’avenç cap a l’est de la influència occi­den­tal no agrada gens a Mos­cou, que no ha estal­viat esforços per defen­sar el seu pro­te­git serbi i evi­tar que Kosovo segueixi el camí de cinc de les sis ex-Repúbli­ques iugos­la­ves. Putin ha amenaçat nord-ame­ri­cans i euro­peus de rear­mar-se i treure del calaix la res­posta que té a punt a la inde­pendència de la petita província sèrbia: ampliar la influència de Mos­cou en ter­ri­to­ris seces­si­o­nis­tes russòfons que for­men part d’altres Repúbli­ques de la difunta Unió Soviètica.