Tornar a fer país, tornar-nos a agradar

La Catalunya del 2025 no té res a veure amb la del 2008 (en plena crisi financera), ni amb la del 2012 (inici del procés independentista), ni amb la del 2015 (inici del 15-M) ni amb la del 2017 (amb presos polítics i repressió). Catalunya ha patit crisis múltiples, i en cap dels casos podem dir que n’hagi sortit tan guanyadora com voldríem. Des del 2020, el català mitjà ja és més pobre que l’europeu mitjà, la meitat de les famílies catalanes tenen problemes per arribar a final de mes, el català és la llengua habitual de només un terç dels catalans, el cost de la vida s’ha encarit, la precarietat s’ha consolidat, l’accés a l’habitatge és gairebé impossible,la cohesió social no és la que volíem i s’ha avançat poc en sobirania. És evident que això ha generat un malestar social i ha adobat la sensació que no hem avançat en les darreres dues dècades. Per això, hem de ser conscients que el país ha canviat i que el moment és tan incert que la ciutadania viu en un clima de desesperança.

Hem de saber llegir bé la Catalunya que tenim al davant i donar-hi resposta, i en aquest context, políticament, hi ha tres camins disponibles. El primer: passar pàgina del procés sobiranista, deixar de banda l’ambició, ensorrar els anhels i aspiracions nacionals i conformar-se a ser una comunitat autònoma més d’Espanya. El segon camí també és clar: fer veure que encara vivim en el 2017, com si no hagués passat res, com si no hi hagués aquest malestar en la societat catalana. Tancar els ulls i fer veure que encara hi ha una majoria independentista al Parlament. Aquests dos camins disponibles són tan fàcils com improductius. Si bé és cert que, jutjant els debats públics, avui sembla que estiguem condemnats a estar-nos anys atrapats entre aquests dos camins. A cavall entre un optimisme estèril i un pessimisme improductiu. I en aquesta desorientació, qui agafa la bandera del país? Qui agafarà la bandera nacional?

Hi ha un altre camí possible, que no és tan fàcil, però existeix. És un camí que passa per mirar al futur amb ambició atenent al present complex que tenim avui. Passa per entendre el país, arromangar-nos, refer-nos i enfortir-nos per guanyar. Tots sabem que, ara, el país no està preparat per fer el salt definitiu. Més aviat, estem en un moment de feblesa, perquè el país està patint un retrocés nacional en molts àmbits: l’ús social de la llengua, el col·lapse de les infraestructures i els serveis i el sentiment nacional dels joves. Per això, ara ens toca tornar a picar pedra per recuperar el país, com en molts altres moments de la història van fer els patriotes que ens van precedir amb la Mancomunitat, amb la República i després de la dictadura.

El país necessita ambició. Tornar a creure en nosaltres i aixecar el país. Picant pedra en contextos adversos però amb la màxima ambició nacional com a guia per recuperar la vitalitat perduda del català, tornar a situar la nostra prosperitat a nivells europeus, governar les nostres infraestructures, assolir la sobirania fiscal i, pas a pas, anar reduint cada dia la presència de l’Estat a Catalunya. No ho oblidem: hi ha país. I hi ha futur. I si en el futur volem guanyar, ens hem de preparar, treballant dia a dia. Hem de tornar a fer país i enfortir la nació. Per tornar-nos a agradar, per recuperar l’orgull i construir un nou sentiment de pertinença perquè, quan arribi el moment, estiguem preparats amb una estructura social, cultural i política ferma. Amb una nació forta i orgullosa i un projecte atractiu i il·lusionant. Per ser prou forts perquè qualsevol salt, quan el fem, ja sigui irreversible.